Però el document
més important que hem trobat, que revela el nivell social familiar és l’escriptura
de la dot, datada el 29 d’octubre de 1837. És
el document pel qual es dedueix el nivell de vida acomodat que contrasta amb la
pobresa de la jove Margarita que no tenia ni per a pagar-se l’enterro. L’escriptura està signada pel notari Valls i el,
nuvi Joaquin Sanz, i es fa davant del notari d’Agullent Peñalva.
“…para que con alguna comodidad pueda suportar las
cargas del matrimonio constituye en dote
a la referida su hija los bienes de lino lana y seda que a continuación partida
por partida con expresión de su respectiva estimación va anotadas las cuales
por su orden son las siguientes:”
A l’escriptura consta
un llistat amb la indumentària de l’aixovar:
el conjunt de roba d’ús personal (mudes, camises de dormir, mocadors, etc.) i roba
per a ús de la casa (tovalles, tovalloles, jocs de llit, etc.). Amb tot, Elena
aportava al matrimoni una dot destacada, que era donada pels seus pares a
compte de la legitima que li tocaria de l’herència. Possiblement
seria la mateixa Elena qui es cosiria i brodaria el seu aixovar. Era el costum,
les joves ho feien amb molta cura abans de casar-se. Era una qüestió de
prestigi i d’amor propi. Tot era nou a excepció d’alguna peça d’herència
familiar com és el cas d’una “mantilla”:
-6 sabanas de lino de casa nuevas en
precio de 18 libras.
-10 camisas nuevas de lino casero
estimadas en 15 libra.
-6 servilletas de hilo nuevo […] en
valor de 2 libras.
-3 toallas de mesa nuevas en precio
de1 libra.
-Unas toallas nuevas de ir al horno estimadas
en 16 sueldos.
-3 toallas de mesa finas nuevas, en
valor de 1 libra.
-2 servilletas
adamascadas nuevas, 10 sueldos.
-3 juegos almohadas de lino y dos
pares de algodón, nuevas, en precio de 3 libras.
-4 pares de medias de hilo y dos
pares de algodón nuevas, 3 libras.
-Un vestido
de percal con farfalá (volant)
nuevo, 8 libras.
-Un cobertor de hilo y algodón con
farfalá, nuevo, 1 libra.
-3 enaguas finas, 5 libras.
-1 jubón blanco fino nuevo, 1 libra.
-Otro jubón de moselina de la china nuevo.
1 libra.
-1 vestido de lubica??? nuevo, 8
libras.
-1 vestido de aldúcar (seda) nuevo,
8 libras.
-1 vestido de percal amarillo, 4
libras.
-1 vestido de percal floreado nuevo,
2 libras.
-1 zagalejo (guarda peus interior i immediat
à les enagües) de
percal color chocolate nuevo, 2 libras.
-2 de costales y 4 pañuelos de
diferentes clases, 8 libras
-Otro pañuelo azul nuevo, 2 libras.
-Una mantilla de seda con randa, 4
libras.
-Otra mantilla de senda con encaje
nuevo, 8 libras.
-Otra mantilla de bayeta??? nueva, 4
libras.
-Unas sayas de lana nueva, 2 libras.
-Un par de cabeceras de plumas con
almohadas finas nuevas, 3 libras.
-1 mantilla de bayeta??? usada, 1
libra.
-1 jergón tela rayada de azul y
blanco, 2 libras.
-1 colchón poblado de hilos telas de
compra nuevo, 7 libras.
-1 colcha nueva, 6 libras.
-18 varas tela ancha para enaguas, 9
libras.
-Unos zapatos de cordoban nuevos, 10
sueldos.
-1 arca
con cerrojo y llave nueva de madera de pino, 3 sueldos.
El document inclou
el preu de cada peça tassada en “libras y sueldos”. En total la dot aportada
per Elena ascendia a 116 lliures en 16 sous. Generalment la dona aportava la
roba d’us personal i de la casa i l’home aportava solament la seua roba
personal. No hem trobat l’escriptura del nuvi segurament realitzada amb un
altre notari.
Elena i Joaquin es
casaren en 1837 i es posaren a viure al carrer Valls, nº 6. Imaginem els dies
previs. Al menut, estret i tranquil carrer arribarien arriers amb els carros plens
transportant catres, llits, cadires, taules... tot per a vestir el domicili de
la novençana filla del notari. Imaginem alguna gent amunt i avall, altres netejant
i emblanquinant la casa dels nuvis. I com just
enfront de sa casa vivia Margarita Juan Vidal, imaginem la xiqueta, d’uns onze
anys que vivia a soles amb la tia, com miraria
el rebombori al carrer produït pel casament d’Elena. La imaginem observant amb
certa admiració l’arribada dels novençans que formarien part del veïnat.
Per a Elena
era un inici. Hi aniria il·lusionada, carregada amb el seu aixovar ordenat dins
la caixa de pi. Tot nou, tot ben plegat... Seria un aixovar tan bonic, tan
vistós... amb tota seguretat que una vegada en la nova casa, gaudiria
col·locant, ordenant o guardant-ho en les còmodes i armaris. Ho tindria tot a
punt tot per a lluir-ho o per a gastar-ho. Elena encetava una nova vida junt al
marit. Era joveneta encara, quasi una xiqueta però estaria contenta perquè el
matrimoni era la finalitat a la que en aquella època estaven destinades les
dones. Ella s’havia casat deixant-se
portar per la decisió familiar i alhora convençuda, acontentant als pares i a
la societat. Casar-se era alhora passar a ser adulta, deixar de ser xiqueta i
adquirir responsabilitats diferents com la de portar correctament una casa,
tindre fills i tindre cura de la família. Aleshores encara no sabia que la seua
responsabilitat seria molt gran i dura i que no tot seria tan fàcil com als
inicis.
En el carrer seria
ben rebuda. No hi havia moltes cases i de tots els veïns, llancem la hipòtesi,
que congeniaria amb Margarita perquè la diferència d’edat no era gran. Només es
llevaven 4 anys una de l’altra. El grau de relació no el podem especificar
perquè ens falta saber des de quan estava malalta Margarita, aspecte
fonamental. No sabem, però especulem possibilitats. Fem dos suposicions.
La primera suposició
és pensant que Margarita ja tinguera la malaltia quan Elena anà a viure al
carrer, en eixe cas tal volta no va poder existir una estreta relació. La
tuberculosi era contagiosa i en general a la gent que la patia se la mig
rebutjava, per por a la infecció. Pensem que Margarita es conformaria en viure
la vida a través de la finestra i pensem que tal volta rebria visites d’Elena,
que amb ferms principis religiosos, mai podria deixar de costat una xiqueta amb
tanta necessitat de caritat.
La segona
suposició és pensant que Margarita cauria malalta un o dos anys abans de morir,
posem que cap a l’any 1840 o 1841. De ser així, la menudeta Margarita, en els
anys previs a contraure la malaurada pesta blanca, sent una xiqueta sana i
juganera tal volta passaria moltes hores en la casa d’Elena i l’ajudaria en les
coses de casa. Segurament es meravellaria mirant tot el que tenia Elena i que
ella mai tindria. Tal volta gaudiria somniant desperta vivint en un món
inaccessible per a ella. Podem pensar que Margarita ajudaria a Elena també quan
nasqué el primer fill, Joaquin, a l’any 1839, dos anys després de casar-se.
Podem concloure
afegint que Elena amb tota seguretat no abandonà la jove Elena durant la
malaltia perquè ja havien creat uns vincles afectius i a més per compassió l’ajudaria
fins a l’imminent final. De fet, esta part de la hipòtesi està recolzada sabent
que el notari Peñalva, amic de la família Valls, va signar el testament de
Margarita fet probablement per assessorament d’Elena, un testament pel qual el
notari no cobraria perquè ja sabem que Margarita era de les pobres de
solemnitat.
La parella
formada per Elena i Joaquin tingué una nombrosa família formada per 7 fills: Joaquin,
Carlampio, Elena, Julian, Bruno,
Candida i José Rafael.
Els anys van
passar i cada fill va fer la seua vida. El major,
Joaquin, (1839-1915) que continuaria l’ofici familiar
d’obrer com el pare i avi, vivia al carrer Valls nº6, a la casa dels pares. Es
casà amb Clara Penalba Calabuig i solament tingueren un fill que se n’anà a Madrid a
viure.
El segon fill va ser Carlampio (1842-1911). Vivia al c/ Sants de la Pedra, 61. Obrer de professió seguint
l‘estela familiar. Casat primer amb Mª
Teresa Juan Sanz, tingueren de fills a Gerardo, Elvira, Julia, Joaquin,
Carlampio, German, Vicente. Anys després enviudà i es torna a casar amb Teresa Mora Martínez amb qui tingué
dos fills més: Rafael i Teresa.
Elena (1844-1925) va ser la tercera filla, a
la que li posaria el seu nom. Es casà amb Juan Laporta Calabuig, d’ofici paperer. Tingueren 5 fills: Eliseo,
Joaquin, Elena, Josefa i Claudio. De la rama dels Laporta, emparentaren amb els fotògrafs Laporta, afamats retratistes
d’Alcoi.
Al quart fill, nascut en 1847 li posaren per
nom Julian i es va casar amb Leonor Calabuig Faus. El cinquè fill nascut en 1849, va ser Bruno,
i Candida, nascuda en 1852, fou la sisena dels fills. Per últim nasqué José
Rafael en 1855.
Aleshores Elena
tenia 33 anys i estava a punt de quedar-se viuda. Veia com un mortal colera morbo
rondava per les cases del poble quan el fill va nàixer el 29 d’abril de 1855,
però mai esperaria que només 143 dies després, encara convalescent pel part, el
marit seria un dels afectats mortals. El fatídic fet de la mort del marit va
succeir el 30 d’agost de l’any 1855, quan només tenia 40 anys.
I és que durant
eixe any hi hagué al poble un alarmant brot de la malaltia que afectà
especialment els mesos de l’estiu. Al poble va morir, el mateix dia que el
marit, sis persones més. I Sobre el carrer en concret, ignorem les persones que
es veurien afectades pel còlera, a l’arxiu consta que a més de Joaquin també va
morir altre veí de nom León. El primer contagiat del poble en 1855, acabaria en
defunció el 14 de maig. Era un home de 80 anys, jornaler que vivia al c/ Sants
de la Pedra. Els símptomes de la malaltia eren vòmits, diarrea blanca i
enrampades, ulls afonats, llengua blanca, set i la calor disminuïda. Al poble
es prengueren totes les mesures sanitàries acordades per la junta sanitària, i
Governador Civil: tancament de l’escola, tendes, dels cantons dels carrers,
quarantenes... Eren els sanitaris del poble en aquells anys el metge D. Máximo
Ferrer i el cirurgià Fernando Dandí. Al mes de juliol és produirien tres morts,
l’augment de decessos es concentraria al mes d’agost, amb 101 defuncions, en
setembre hagué 26 morts, finalitzant la pesta en octubre amb 1 persona morta.
En total moriren 131 persones infectades
d’aquesta contagiosa epidèmia.
Aquells mesos
serien dies de dol per a molts aieloners. Elena ja portava dol. Son pare feia
un any que havia mort, així que per a ella, la mort del marit suposaria un
pesar que arribava sobre altre encara no superat i conseqüentment la
prolongació del dol rigorós. Elena, amb la mort del marit quedaria commoguda,
de la mateixa manera que ho estarien en el carrer i en la resta del poble.
Tothom estaria profundament afectat per la desgràcia epidèmica que no distingia
si eren menors, joves o adults, ni feia distinció entre classes socials. Però Elena havia de traure les forces d’on fora
perquè tenia molts fills que criar. I ho va fer. No es tornà a casar i va haver
de criar i educar la família tots sola.
Elena va eixir
endavant amb fortalesa, determinació
i resignació cristiana. També José Rafael, que va créixer sense pare. Ell, com la resta
de germans, va fer la seua vida. Es casà amb Dolores Sanz Sanz i el matrimoni
tingué dos filles.
Elena va morir als 73
anys, el dia 3 de març de 1895 d’una afecció cardíaca. La inscripció en el
registre la va fer el gendre Juan Laporta Calabuig, casat amb la filla Elena.
Segons consta a la partida de defunció, especifica que era natural d’Ontinyent
i que va morir al c/ Església 11, que ja hem vist que és altra manera de
denominar el carrer Valls o carrer que no trau cap.
Amb tot concloem
les pinzellades biogràfiques d’una dona que va formar part d’eixe carrer tan
peculiar que hi ha a Aielo, del qual podem deduir, sense documentació que ho
acredite, que tal volta porta el nom
Valls pel parent retor d’Elena: el retor del qual hem dit que era molt conegut
i popular i que va viure i morir al carrer.
Elena gaudí d’uns
privilegis propis d’una classe social alta i burgesa. Margarita, la veïna no els
tenia. Era dur viure en el segle XIX, i més sent dones, ni la “rica” ni la “pobra”
ho tingueren fàcil. Margarita, afectada per la tisis, va haver de lluitar
contra una malaltia que se la va endur sent una adolescent i Elena va viure
lluitant criant fills sense marit. Una i altra són un exemple de vida als
carrers, on s’ajuntaven i s’ajunten tot tipus de persones, on es conviu amb la
diversitat compaginant alegries i penes.
Bon
sant Antoni 2024
Mª Jesús
Juan Colomer
Mariló
Sanz Mora
