Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

jueves, 29 de abril de 2010

Jocs que s'obliden


L'Eixample, escenari de molts jocs que s'obliden. Nativitat Barber, Amparo Belda Sanz “cacaua” i Vicente Martínez “coca”, a l’Eixample. Esta vegada, el fotògraf, va situar l’escenari per a recrear un dia de platja. Una entranyable fotografia davant de l’Hospital Beneficència, any 1963. Arxiu fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit. (Col·lecció de Nativitat Barber).
Quí no recorda, de quan era menut, els jocs que més o menys jugava al carrer?. Si que és veritat que la selva d'asfalt estava molt llunyana de nosaltres, que el carrer era tot nostre, que la TV no ens menjava el «coco» i que l'escola era diferent i no exigia a les nostres ments infantils i un poc salvatges, els coneixements de tota mena que ara demanen.
Per un moment, recordeu els malabarismes que teniem que fer quan la pluja havia mullat el carrer i jugàvem a guanyar terreny o a «l'estacadeta». Una taxa, un tros de fulla de ganivet o qualsevol tros de ferro, suficientment dur per a que poguera estacar-se a la terra remullada per la pluja d'abans, constituïa l'instrument únic i necessari per passar les hores jugant; clar està que ahí també jugava molt la nostra imaginació i el nostre afany per guanyar. Quan a un dels jugadors sols li quedava una xicoteta illa, lo suficient gran per posar la punta del peu, alçava l'altre i reballava el punxonet amb total concentració perquè s'estacara en el terreny del contrari, i si tenia sort de no tropessar en cap de pedreta, faria les mil i una peripécies per ratllar i furtar-li el màxim de tros.
Aquest, com altres jocs, eren d'una participació total, de gran imaginació, jocs que ajudaven a tindre ingeni i, per què no, a mantenir el cos en forma. Penseu en alguns d'ells i recordeu com el jugàveu per ensenyar-los als vostres fills!.
La trompa, la rutgla amb manilla, l'escampilla, gossos i conills, gerri, gerri, rellotge parat, a tella, la samarra, flendit, quatre cantons, al potet...A més a més, aquests jocs eren de temporada, es jugaven durant els mesos de més fred, perquè eren més moguts i ajudaven a llevar-se el fred de damunt

Quan el bon temps donava senyals de vida, i sobretot a l'estiu, els jocs eren reposats, silenciosos i tranquils. La sesta era sagrada per als majors i els menuts que no volien dormir-la, preferien passar-la jugant.
El municipal vigilava perquè no es trencara el silenci del poble en les hores de més calor; tot el món dormía o becava als racons més freds de la casa fugint del calor sufocant del sol. Els carrers eren de terra, la pluja de l'hivern havia deixat al descobert les pedres que poc a poc anaven soltant-se i constituint un perill per als vianants més majors. El municipal s'encarregava de que els carrers estigueren nets dels perillosos terrossos; xiquet que veía donant soroll al carrer durant la sesta, a l'endemà ja el portava arreplegant pedra pels carrers junt a altres que també havien caigut baix la seua vigilància.
Xiques jugant a ballar la trompa al c/ Sants de la Pedra, darreres de les escoles Velles, anys 60. Arxiu fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit. (Col•lecció de Mª Carmen Mateu)
Aleshores, els jocs tenien que ser, per força, silenciosos, tranquils i quiets. Jugàvem als cartonets, a la llepaeta, a tereseta en ratlla, a l'os de cerdo, al punyet... Se'n recordeu d'aquelles caixetes de «mistos»?. Els cartonets que d'aquelles caixetes arrancàvem eren els que hui son «cromos» i en ella jugàvem a mil i un joc. Els xiquets més espavilats o més hàbils en el joc, eren els que més varietat i quantitat de cartonets tenien, i també estava allò del «repe» que intercamviàvem entre nosaltres mateix fins aplegar a tindre vertaderes col·leccions que hui ens agradaria conservar a més d'un.
Eren jocs nascuts de la imaginació, de la necessitat i de l'ingeni infantil, jugats amb tota la intensitat per guanyar; jocs que ara no s'acoblen o s'han perdut per manca d'imaginació, de temps, d'espai o per sobreabundància d'altres més sofisticats i atractius als ulls dels xiquets. A més a més, eren jocs per jugar en el més ampli sentit de la paraula. Eren senzills, però d'una gran força, perquè eren nostres i perquè podíem incloure, dintre de cadascun, noves regles i variades formes de jugar-los sense perdre per això el seu encant i interès.

M. Mollà Egea. Publicat al Llibre de Festes de 1986

martes, 27 de abril de 2010

Els bollos, un menjar de racionament

...



Familia Mateu Sanz, Joaquin Mateu "de Victoria", Remedios Sanz, Joaquín, Antonio, 
Miguel i Rafaelito, al pati de la seua casa, a l'any 1934. 
(Col.lecció Remedios Mateu Sanz, núm, 663)


REBOST DE MARUJA:
ELS BOLLOS UN MENJAR DE RACIONAMENT

Fa unes setmanes ens preguntarem per la recepta dels bollos, un menjar de postguerra que sols queda en la memòria dels nostres avis, un menjar que porta a pensar en la dura època de racionament i de penúries...en els temps de l’estraperlo.

La vostra aportació de fotos, documents o cartilles de racionament, altres receptes i explicacions sobre la manera de sobreviure, anècdotes i tot allò relacionat amb esta època, pot servir per completar este interessant tema que comença hui amb el menjar per excel•lència de postguerra.

Hui i en este apartat ens centrarem en el menjar en si i els ingredients. Tota la història i circumstàncies socials que l’envoltaven ho deixem per a ampliar-ho en altre article més extens perquè també és interessant saber sobre la nostra gent, pares, avis o besavis en temps en els quals no hi havia quasi res per portar-se a la boca.

Els aliments de primera necessitat anaven escassos, la farina, ingredient base, sols es podia adquirir amb la cartilla de racionament. Es formaven llargues cues davant les tendes de comestibles on es repartia, cada família tenia assignada un establiment on havia d’acudir per arreplegar la seua ració. Es donava una cartilla per família on s’anotaven tots els membres que la integraven. A la tenda posaven un cupó per assenyalar que ja havien lliurat la ració de farina que els corresponia..


Pepa Martínez "La Xales" i el seu marit Rafael Aparici, al
pati de la seu casa, a l'any 1930. (Col.lecció Juana Aparici, núm 195)
De la necessitat va sorgir una cuina amb molta creativitat i imaginació. Les dones d’Aielo demostraren eixa imaginació i basant-se en este nutrient bàsic que racionaven, feien molt traient-li tot el partit possible. De vegades la farina era l’únic aliment que les famílies disposaven per alimentar-se, i amb farina es feien els bollos.

Segons recorden els majors per a fer-ne, es gastaven dos parts de farina de panís i una de blat, més l’aigua que admetia, amb tot es formava una pasta a la que se li donava forma de rotllos rodons. Els posaven a una post i a la matinada els duien al forn. El forn havia d’estar ben fort. Calia anar prompte ja que era la berena que s’emportaven de bon matí els jornalers que es posaven abans d’eixir el sol a treballar al camp i que no acabaven fins que s’amagava.

Generalment els jornalers solien endur-se els bollos i una taronja, així quan el mullaven amb el suc de la taronja, no resultava tan dur. Els bollos que sobraven, s’aprofitaven a la nit i per canviar la manera de menjar-los es fregien. Però les dones ja feien unes mesures de pasta pensant en que sobraren i així tenir-ne per a dinar i sopar. Tanmateix altres se’ls menjaven a les 12 de matí i així feien esmorzar i dinar tot a una, estalviant així, per necessitat, una menjada.

Amb la mateixa pasta dels bollos es feien gran varietat de coques: coca de sardina, coca de llonganissa i butifarra, coca d’oli i sucre que era redoneta i alçada pels costats per a que no caiguera l’oli, coca de bombolles. També era costum fer llongos, variant ja quasi totalment oblidada, fets amb la mateixa fórmula dels bollos però se li afegia un poc de farina de civada i ferment. Els llongos tenien forma de panets xicotets i s’omplien amb mescla.

A Aielo hi ha una família coneguda amb el malnom d’Onze Bollos, diuen que era perquè el pare se’n posava onze al braç, que eren els que li cabien, i se’ls menjava tots; hi ha qui conta que era perquè eren onze persones en casa. Altres malnoms d’Aielo relacionats amb este menjar són Bollero i Bollet.

M.Jesús Juan
Mariló Sanz

domingo, 25 de abril de 2010

Hilario Martínez, un campeón de leyenda.


Hilario Martínez va nàixer al nostre poble a les 19 hores del dia 6 de maig de 1906, al carrer Sant Llorenç n° 41, just en la casa on es troba el pannell ceràmic del sant que dóna nom al carrer.

El seu pare, Enrique Martínez Bernabeu, era Llaurador i fill de Francisco Martínez Calabuig i Salvadora Bernabeu Satorres, tots d'Aielo de Malferit.

La seua mare, Maria Mira López, nascuda en Jiquiana (Havana) era filla de Joaquín Mira Aparici, d'Aielo i Atanacia López Estrada que era natural d'Albarez (Havana). Els padrins de bateig segons consta a l'arxiu parroquial foren Adolfo Mira López i Desamparados Barber Martínez. Hilario tenia cinc germans, dos germans majors, Enrique nascut a 1902 i M' Adela de 1903 i tres més menuts: Primitivo de 1908, Eulogio de 1910 i Salvadora de 1913.

Hilario Martínez es va casar amb Rosa Navarro Soler, en l’església de Santa Coloma de Farnés (Barcelona) el día 16 de desembre de 1934*.


* Dades de l'arxiu parroquial i de l'arxiu del jutjat.

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz.

..........00O00..........



1928. Hilario, en el apogeo de su fama, visita Ayelo de Malferit

La historia de Hilario Martínez es una historia de leyenda. Fue uno de los primeros boxeadores españoles en cruzar el charco y combatir en tierras americanas y seguramente el primer gran boxeador español que triunfó en Norteamérica, donde realizó la mayor parte de su carrera profesional y donde conquistó la fama, sólo igualada por el gran Paulino Uzcudun.


Nació en el pueblo valenciano de Ayelo de Malferit, un 6 de Mayo de 1905. Siendo muy joven se traslada con su familia a Barcelona, donde le nacerá la afición por el boxeo al presenciar el combate entre el excampeón Mundial de los Pesados Jack Johnson y Artur Gravan. Desde ese día decidió ser boxeador y con apenas dieciséis años acude al gimnasio de Pauli, debutando poco tiempo después. En Julio de 1921, derrota por puntos a Nubiale en Barcelona. Con media docena de combates gana el título nacional del peso Ligero a Emilio "Blind" Gil, derrotándole por K.O. en dos asaltos, contaba con diecisiete años. Al año siguiente derrota a figuras del boxeo nacional como Emilio Zaldivar- excampeón Nacional en 1921 - Emilio Martínez, Carlos Arancil, Ramón Barbens, etc, y en Madrid derrota al campeón de Europa del peso Ligero, el francés Fred Bretonel, en pelea sin título en juego.

Por esa época Hilario ya era un boxeador respetado y admirado en nuestro país y acompañado de los boxeadores Ab-el-Kebir y Frank Horche, llega a La Habana en agosto de 1925. En la isla caribeña firma con el manager Pierre Berthis, y el 5 de Septiembre debuta ante el ídolo local y campeón cubano "Soldado" Díaz. El triunfo de Hilario fue espectacular al derrotar al cubano en tres asaltos. No sería el único, porque poco después derrotaría a otro campeón cubano, el de los Welter, Lalo Domínguez. También derrotaría a otras figuras americanas como, Ararais del Pino, Felix Potinko, Pedro Campos, etc. Durante ese año sólo es derrotado por Loayza, y un mes después vengaría su derrota ante Loayza. Por la consagración de Hilario se produce el 3 de Marzo de 1926 en el Estadio de la Polar, donde Hilario derrota por puntos al excampeón mundial el italoamericano Johnny Duende. (Duende, que había perdido el título en 1924 seguía teniendo gran prestigio).

Este triunfo no sólo le aportó 4.000 dólares de la época sino el pasaporte para los Estados Unidos. Acompañado de monsieur Berthis, debuta en Tampa un 7 de Mayo de 1926 ante Johnny Simpson un boxeador terrible con una considerable pegada, pero Hilario le derrota en tres asaltos y se le abre de par en par las puertas de Norteamérica. Después Hilario pelea en Florida, Tampa y en agosto hace su debut en el Madison Square Garden, el recinto más prestigioso del museo mundial. En seis asaltos derrota al americano Joe Glink y el siguiente paso sería el primer tropiezo serio que sufriría Hilario en Norteamérica. Billy Petrolle, le derrota en dos asaltos, pero la crítica periodística alaba el primer asalto del boxeador español que ya es un ídolo en la ciudad de los rascacielos. (La fama de Hilario es tal que los comerciantes de la ciudad le regalan corbatas, camisas y todo tipo de objetos con tal de conseguir una foto firmada por el ídolo latino de la gran ciudad). Después de este tropiezo endereza su carrera derrotando a Jack Zivic, Sammy Vogel, Eddie Elkins, Sid Terris y otros boxeadores importantes. Pero lo que consagra definitivamente a nuestro campeón es la victoria que obtiene sobre el excampeón mundial de los Welter, Jack Britton. Este triunfo supone la oportunidad de disputar el mundial de los Welter, Jack Britton, en posesión del yanqui Sammy Mandell. Pero esta pelea nunca se llegó a celebrar.

"El maestro Fernando Vadillo", en una de sus crónicas cuenta que el mayor empresario norteamericano de la época Tex Richard, le ofreció la disputa del título mundial con la condición de nacionalizarse americano, pero Hilario rechazó esa condición y la pelea nunca se celebró".



En 1928 regresa a España, contratado por el empresario catalán Santiago Miñerola, para combatir contra otro excampeón mundial de Joe Duendee. El combate se celebra en la Plaza de Toros La Monumental de Barcelona y la expectación es enorme, la gente se queda en la calle sin poder entrar al estar todo el aforo vendido y los periódicos le dedican grandes titulares. Hilario perdería por abandono en ocho asaltos, pero la gente le admira como al gran ídolo que es. El director de cine Reinhardth Blother, rueda en Barcelona una comedia sentimental aprovechando el tirón popular de Hilario.

Unos días después visita a la familia en su pueblo natal y en Valencia es recibido con una banda de música que interpreta pasodobles en honor del campeón en la Plaza de Castelar. La gente se agolpa para ver en vivo al ídolo de la afición española. En esos momentos es el deportista español más conocido internacionalmente.

Después de su breve temporada en España regresa a Nueva York. Rompe con su manager y se dedica a combatir por varios países americanos. México, Puerto Rico, Venezuela, Cuba y Argentina. Durante cuatro años se enfrenta con los mejores boxeadores de cada país con suerte dispar, alternando las victorias con derrotas.

En enero de 1933 regresa a España definitivamente y un año después se corona campeón nacional del peso Welter al derrotar por puntos al aragonés Martín Oroz. Hilario ganaría el título, pero ya no es el campeón del pasado, ha perdido la rapidez y los reflejos que tantos triunfos le dieron. Retiene el título ante el vasco Pedro Isiasti y lo pierde ante al catalán Miguel Tarré, a principios de 1936. Un mes antes del comienzo del año había disputado el título europeo en Berlín al germano Gustav Eder, que le derrotaría por puntos en quince asaltos, siendo su último gran combate.

Seguiría combatiendo en Barcelona durante la Guerra Civil para recaudar fondos para el frente y para los hospitales de sangre y en 1940 disputa su último combate profesional ante Miguel Tarré. Perdería por puntos pero esta derrota ya no puede empañar la carrera deportiva de uno de los mejores boxeadores españoles del siglo pasado.

Durante su carrera profesional llegó a disputar 138 combates, con 81 victorias (32 por K. 0.), 48 derrotas, y 9 combates nulos.

Julio González Rodríguez.Artículo publicado en el Libro de Fiestas de 2002