Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


jueves, 7 de octubre de 2010

Disparant "didons"

.



Didons penjant del arbre en el mes de setembre, quan el fruit comença a virar de verd a groc. Foto: Google images


DISPARANT "DIDONS"


Fins els anys 80 del passat segle, una estampa molt freqüent pels carrers del nostre poble en acabar el mes de setembre, era la d'un grup de xiquets portant en una mà un tros de canya i en l'altra una bossa de plàstic plena d'uns xicotets fruits rodonets i de color negre.

Tal volta la colla podria estar a l'Eixample, asseguts als bancs de colors que aleshores hi havia, rosegant amb presa els diminuts fruits per a aconseguir el preuat pinyol destinat a fer de projectil. Després de deixar-lo ben pelat, sense treure-se'l de la boca, el xiquet acostava la canya als llavis; amb la llengua col·locava el pinyol dins de l'estret canut i, unflant les galtes d'aire, el disparava amb força i precisió. Al instant es sentia un "clinc": el pinyol havia fet diana en una farola situada a certa distància que era el blanc del dispar.

Sens dubte es tractava d'un bon tirador perquè la pràctica fa mestres i segurament el menut en qüestió portava tot el dia menjant didons de cinc en cinc i disparant-los a mansalva amb el seu canut de canya.

Ho recorde molt clarament perquè jo era un d'ells.


El didó (paraula inexistent al diccionari) és com coneguem en Aielo de Malferit al lledó, el fruit del lledoner (Celtis Australis) o almez en castellà. El lledoner és un arbre molt ben adaptat al nostre clima mediterrani que sol trobar-se en terrenys solts i frescs propis de barrancs i ribes de riu. La seua fusta és molt bona per a fer mànecs d'aixades i pics, garrots i també les forques que tots els anys veiem en les paradetes de la fira de Xàtiva o Cocentaina.

Els fruits del lledoner, els lledons, són menudets i arrodonits. Primer són de color verd i quan, a finals de setembre, comencen a madurar es tornen grocs, després amb taquetes marrons (els pigats) i totalment negres quan ja estan madurs. Degut al seu reduït tamany pràcticament no tenen polpa, però la que tenen és de sabor dolç paregut al dàtil, i el més important, el seu pinyol és esfèric, com una minúscula bala de canyó.

I és que els didons no es collien per a menjar-los, sinó que es menjaven per a disparar-los. Valien els negres, més dolcets, i els pigats, no tan dolços i una mica aspres (la avantatge de collir-los pigats era que després es feien negres). Pels voltants del riu hi havien didoners coneguts per tots: el de la Morera, junt al pont de l'Arcà, el de la casa del Pic, el del pont d'Aielo, el del Molí Rodenes... i també didoners secrets, amagats per les revoltes de l'horta i tan sols coneguts per alguns privilegiats que gelosament guardaven la seua ubicació.


El didoner del molí Rodenes en 2010. 35 anys després, l'autor ja no tenia la mateixa agilitat per a pujar a l'arbre. Foto: Redacción del Blog


Per tal de collir-los tan sols es necessitaven bones cames per a pujar a l'arbre i una bossa de plàstic per a guardar-los. Generalment, els fruits més madurs es trobaven en les puntes de les rames, la part més assolellada de l'arbre, i això ens obligava a arriscar al màxim per a aconseguir-los. Més d'un, en la seua avarícia recol·lectora al intentar collir un hermós penjoll de didons en la punta d'una branca, ha acabat caient damunt d'algun esbarzer que, encara que frenava la caiguda, el deixava fet un "Ecce Homo" amb el cos ple d'arrapades i xarabasques.


Un grapat de didons madurs. Després de menjar-los, els seus pinyols seran uns excel·lents projectils per a llançar-los amb el canut. Foto: Google images


Després de fer una bona provisió de didons calia preparar-se una bon canut per a disparar-los. Al riu hi havia canyars per tot arreu on no era difícil trobar el canut que faria de sarbatana. Els millors eren els de la part de dalt de les canyes més llargues, amb l'amplària justa del pinyol i la llargària adequada per a donar precisió i potencia al dispar (aproximadament mig metre).

De tornada a casa i si l'ocasió es presentava, no era estrany que els xiquets completaren la jornada amb un bany "en porreta" en algun toll del riu, que en aquells dies no estava tan contaminat i encara feia honor al seu nom de "Clariano" ... però esta seria altra història.

Ja en el poble, els escenaris principals dels nostres jocs eren l'Eixample i "darrere de ca Tarrasó": així era com haviem batejat la zona que actualment és el carrer on està ubicat el Centre de Primaria, l'Ambulatori i l'Escoleta, però abans hi havien uns immensos garrofers i més avall es trobava l'antic solar del cementeri vell, vorejat de xiprers. Entre estos arbres centenaris establíem disputades batalles a didonaes entre uns i altres o bé competicions de tir i punteria on hi havien acalorades discussions sobre quina era la grossària o llargària més adequada del canut per a fer-lo més precís.


Cementeri vell. On havien reposat els nostres avantpassats, nosaltres jugàvem a futbol; els xiprers feien de porteria i marcaven el terreny de joc. A la dreta i dalt del marge un dels garrofers centenaris que hi havia "darrere de ca Tarrasó". Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz


En l'Eixample, asseguts sobre els respatllers dels bancs o amagats darrere dels arbusts, practicàvem la punteria amb dianes mòbils, és a dir, vehicles, persones (xiquetes principalment) o animals (gossos, gats, pardalets ....).

Quina satisfacció tan gran sentíem quan fèiem blanc i encertàvem el tir en les cames de les indefenses xiques!... o quan passava el Cotxe Roig, tan fàcil d'encertar per lo gran que era, que bé sonava la xapa taronja rebent una perdigonada de didons! I que no dir del gat que passejava tranquil per damunt de la tapia de l'Hospital, fins que donava un bot i un bufit de dolor quan sentia la didonà en la llomera... innocent malifeta que ara seria considerada maltractament animal.


Com els didons són de temporada, el joc també ho era i durava fins que s'acabaven. Però la mestria adquirida havia de perfeccionar-se i a l'escola es practicava una variació canviant el canut de canya pel tubet del boli Bic i els didons per boletes de paper ensalivat, arròs o canyamons furtats al canari de casa. Era una variant del joc, més técnica i urbana, que no era el mateix, però que servia de sustitut a un entreteniment que no tornaria fins l'any vinent

Pense que en estos temps actuals és un joc totalment oblidat. Em consta per testimonis que fins els anys 80 s'ha anat als didons i en els anys posteriors tal volta s'haja perdut, com tants altres jocs que la revolució tecnològica i audiovisual dels últims anys ha fet oblidar. M'agradaria equivocar-me, i si així fora, que algú ens ho fera saber per mig d'un comentari.

Ja fa més de trenta anys que no vaig a collir didons, però enguany ho pense fer. Tornaré per les sendes de l'horta al reencontre dels vells amics i, encara que l'edat i el pes no em permetran arribar als penjolls bons, pense omplir una bossa amb didons negres i pigats i em faré un bon canut de canya.

I si veieu pel poble algú disparant pinyolets, perdoneu-lo, perquè és un nostàlgic recordant els jocs d'infantesa, uns jocs que poc a poc s'obliden.

Calabuig


1 comentario: