Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

martes, 27 de marzo de 2012

L'àvia Paula de Benigànim


El Palau dels Malferit (nevada de 2005). Tal volta ací podria haver començat esta història. Foto: Rafa Morant.

MITE I REALITAT AL VOLTANT DELS XIQUETS EXPÒSITS: 
L’ÀVIA PAULA DE BENIGÀNIM*
per
Ana Mª Reig Ferrer i Rafael Espí Vidal


Analitzant el cas concret d’una xiqueta que va ser abandonada en Aielo de Malferit i adoptada en Benigànim, presentem un estudi sobre el funcionament de la Inclusa de València a mitjan segle XIX, en un intent d’explicar que hi ha de mite o de realitat al voltant de l’origen dels xiquets expòsits.


La tradició oral transmet històries familiars de generació en generació que de vegades són difícilment demostrables. La història de l'àvia Paula és una d'elles. Entre els seus descendents sempre s’ha palpat un entranyable record per ella, de qui es deia que era filla d'un marqués i d'una donzella d'origen plebeu. D’aquesta història d’amor va nàixer una xiqueta el 21 de juliol de 1857. 

Només nàixer va ser batejada a l’església d’Aielo de Malferit com filla de pares desconeguts, tal com apareix en la seua partida de bateig que es conserva a l'arxiu parroquial. El nom que li van posar en la pica baptismal va ser el de María de las Nieves però sempre seria coneguda amb el nom de Paula. Dies després era traslladada a la Inclusa de València, com tants altres nounats no desitjats.

L’objectiu del present treball és conéixer, a través del cas concret de l’àvia Paula, el funcionament de la inclusa de València a mitjan segle XIX, i la barreja de mite i realitat que envoltava els origens dels xiquets expòsits, donat l’alt nombre existent als pobles de la Vall d’Albaida.

Inclusa. Sala de Bressols, 1927

1. LA INCLUSA DE VALÈNCIA: UNA PORTA A LA VIDA

La Inclusa de València era el departament de l’Hospital General de València encarregat d’acollir i criar els xiquets abandonats anomenats expòsits. La paraula expòsit procedeix del verb llatí «exponere» que significa posar fora. Les aplicacions d'aquest verb són moltes i una d'elles era posar fora de casa al nounat no desitjat. Aquesta pràctica de l'exposició va donar origen a l'existència de cases d’expòsits i hospicis on recollien els xiquets abandonats.

A mitjan segle XIX la mortalitat infantil era molt elevada. Molts xiquets morien només nàixer i altres no arribaven al primer any de vida. Altres vegades eren les mares les que morien en el part, la qual cosa dificultava la criança del nounat. Si a més a més, afegim l’alt nombre de naixements de fills il·legítims i no desitjats, ens adonarem que era necessari l'existència de centres benèfics que acolliren i preservaren la vida d’aquestos infants.

La pobresa extrema en la qual vivien moltes famílies també era una raó per a deixar una criatura en la inclusa. Per tant podríem dir que la inclusa era una porta a la vida. Ara bé, per a preservar la vida del nounat era imprescindible l'existència d'una reglamentació que protegira a la mare natural i respectara el seu anonimat. D’aquesta manera resultava més fàcil per a la mare desprendre's de la criatura sense sentir sobre ella el pes de la societat. 

La inclusa de València es regia per un reglament on es contemplaven tots els aspectes relacionats amb l’acollida i criança de les criatures: forma d’ingrés, gestió de la lactància i altres qüestions relacionades amb l’adopció i el reconeixement de fills naturals. Tal com apareix en el projecte de reglament de 1851, es consideraven expòsits: «los niños de ambos sexos, habidos ilegítimamente, que se abandonan ó entregan en la Inclusa ó Casa-cuna del Hospital de Valencia, con el fin de recibir lactancia de cuenta del Establecimiento»(1). Per a que foren considerats expòsits era necessari que hagueren ingressat en la inclusa, tant per la porta com pel torn. No s’admitien de fora de la província, perquè era un establiment de beneficència provincial. 

L’ingrés a la inclusa podia fer-se directament des del mateix hospital, pel torn o per la mateixa porta o porteria de la inclusa. Anar a parir a l’hospital era la forma més còmoda per a desfer-se del nounat, perquè només nàixer era traslladat a la inclusa pel mateix personal de l'hospital. Altra manera d’ingrés era a través del torn, on es podien deixar les criatures de forma totalment anònima. També s´hi accedia per la porteria de la inclusa, procediment que s’emprava per a les criatures que es remetien des dels pobles. En els pobles era costum abandonar-los a la porta de l’església o d’una casa particular, allò que s’anomenava «deixar-lo en exposició»; i era competència de l’autoritat municipal fer-se càrrec de les criatures i del seu trasllat a la inclusa. De les despeses ocasionades es feia càrrec l’erari públic.

Una vegada dins, els xiquets eren registrats en el llibre d’entrada d’expòsits, per estricte ordre d’arribada. Existia un llibre per any i per sexe. Cada partida de filiació s’inscrivia en un foli numerat, convertint-se aquest número en allò que des d’aleshores identificaria a la criatura. L'any i el número del foli eren gravats en una peça de plom que es penjava al coll: «Después de bautizado un espósito y estendiada su partida se le pondrá pendiente del cuello con la delicadeza posible, un escudito con el numero que ocupa en el folio de su partida en el corriente año»(2). 

Les dades que s’anotaven en la partida de filiació eren totes aquelles que identificaven la criatura: nom, data i hora d'ingrés, qui la lliurava, d'on procedia, si estava o no batejada, la roba que duia i tots els senyals que l’acompanyaven (cinta, estampa, medalla, escapulari, carta). Si el nounat entrava sense batejar rebia les aigües baptismals en la mateixa església de l’hospital, on quedava registrat l’acte sagramental. El nom que li posaven solia ser el del sant del dia. Costum també en els pobles era afegir l’advocació de la parròquia o del patró. D’ahí que comprovem com els nens procedents de Xàtiva porten el nom seguit de Sant Félix, els de Benigànim el de Sant Miquel, Sant Pere els  d’Aielo i Santa Maria els d’Ontinyent. 

Les dades de filiació ocupaven la part superior del foli, deixant la resta per anotar altres circunstàncies: data d’eixida per a la criança, dades de la família que la criava, les de la família que l´adoptava, i la data de la mort, en el cas de que ocorreguera mentre estava sota la tutela de l’hospital. 

La roba en la que venien embolicades s’anotava al marge de la partida, descrivint cada peça i el seu estat de conservació. Quan la criatura era lliurada pel torn, de forma totalment anònima, solia dur entre les robes un paper amb dades sobre el seu naixement, si estava o no batejada, quin nom li havien posat o quin demanaven (quan encara no estava batejada), a més d’algún objecte identificatiu. Unes  vegades era una medalla, altres un escapulari, també la meitat d’una carta o estampa (l’altra part restava en poder de la mare). Aquestos objectes quedaven anotats en la partida i es guardaven separadament, donant-los el mateix número identificatiu del full i any on quedava registrat l’expòsit. Servien per identificar la criatura quan la mare natural la deixava amb intenció de recuperar-la després. Solia tractarse de mares solteres que, quan les seues circunstàncies personals o familiars canviaven, reclamaven als seus fills.

Finals del s. XIX. Una de les sales de l'Hospital General de Valencia. Al mateix edifici es trobava la Inclusa, on van "exposar" Mª de las Nieves el 29 de juliol de 1857.  Foto: hicido.uv

Quan el xiquet era entregat a la inclusa per la mateixa comare que l’havia portat al món, el seu nom s’anotava en el llibre per ser una «facultativa pública». Quan la criatura procedia d’un poble de la província, s’havia d’acompanyar del certificat de bateig: «Cuando el esposito fuere conducido de los pueblos de la provincia con ruta se anotará el nombre y vecindad de la persona que lo entrega y si estuviese ya bautizado se relacionará la partida que se acompaña firmada y sellada por el Cura o Vicario de la parroquia»(3).  Estava establert que a les persones que traslladaven criatures a la inclusa les alimentaren i els donaren recer en els pobles per on passaven.

Des del moment que els xiquets ingressaven i eren registrats passaven a ser responsabilitat de l'hospital, que es convertia en el tutor legal amb capacitat, fins i tot, de retirar-lo de la família que l’havia adoptat si no el cuidava com devia. Per a exercir aquesta vigilància contaven amb la col·laboració dels rectors de les parròquies. Els expòsits podien estar en la inclusa fins l’edat de set anys, i aleshores eren traslladats a la Casa de la Misericòrdia, on rebien ensenyament primari i se'ls preparava per al seu futur: els xiquets aprenien un ofici, i les xiquetes rebien la preparació necessària per a entrar a servir en una casa.

Per alimentar-los la inclusa disposava de dides o ames de llet internes i externes. Les internes vivien en la mateixa inclusa. Cadascuna d’elles tenia assignat un determinat nombre de xiquets als qui devien alimentar i cuidar. Estaven sota l’autoritat de la germana de la Caritat encarregada del departament, i del capellà director de la inclusa. Per aquest treball rebien una remuneració, a mitjan segle XIX, de 40 rals de billó, quantitat certament baixa si la comparem amb altres empleades del mateix hospital, com les bugaderes. 

Les dides solien ser dones que havien perdut el seu fill i aprofitaven la llet per criar una o més criatures, contribuint amb el seu salari a l’economia familiar. Algunes ho feien per a no pedre la llet, esperant trobar una casa particular on colocar-se. Totes les dides, tant les internes com les externes, eren examinades per un facultatiu de l’hospital que comprobava si eren o no aptes.

Mantenir dides i xiquets suposava fortes despeses per a l’hospital, d’ací l’interés en promocionar la lactància externa, que consistia en traslladar a les criatures al poble on vivia la dida; solució millor aquesta, perquè es criaven en un entorn natural més saludable, i resultava més econòmic per a l’hospital, donat que moltes criatures no tornaven a l’hospital després de la lactància, i acabaven adoptades per les famílies que les havien acollit. 

Per a potenciar la lactància externa comptaven amb els rectors dels pobles, que animaven les famílies a traure criatures de la inclusa com un acte de caritat cristiana. Però, fins a quin punt era caritat o necessitat? Perquè tenir llet era comptar amb una eina de treball que permitia a aquestes dones guanyar alguns diners per a subsistir o bé per a contribuir a l’economia familiar.

Per a recollir una criatura de la inclusa, la dida havia de portar un certificat del vicari o rector de la parròquia on residia, amb el vist i plau de l’alcalde. Si era vídua havia d’aportar el certificat de defunció del marit, i si era casada necesitava l’autorització del seu marit. L’entrega de la criatura era a voluntat de la germana de la caritat encarregada, la dida sols podia elegir el sexe, i no sempre. Es guardava una reserva absoluta de la seua procedència, senyals identificatives en les que va entrar i persona que la va entregar. No es permetia entregar una criatura al poble d’on procedia. 

La dida contreia l’obligació de cuidar-la com si fòra pròpia i no abandonar-la mai. Si per alguna circunstància no podia criar-la devia tornar-la a la inclusa on s’entregaria a una altra família. Junt a la criatura se’ls lliurava una pòlissa amb les seues dades i els cupons que havien de lliurar cada mes per a cobrar. A final de cada mes els rectors i els alcaldes dels pobles havien de signar dits cupons certificant que el xiquet era viu, sols així podien cobrar la «mesada». El salari de les dides externes, durant els vint mesos que durava la criança, era de 30 rals de billó, 10 menys que les internes. 

Quan acabava el temps de la lactància podien retornar el xiquet a la inclusa o quedar-se´l i adoptar-lo formalment abans de complir 15 anys. La sol·licitud de la dida, dirigida a l’hospital, era el document que obria l’expedient d’adopció i finalitzava amb escriptura pública. La sol·licitud havia d’anar acompanyada d’un certificat de bona conducta del rector i d’un certificat de béns lliurat per l'alcalde. En l’escriptura d’adopció els pares s’obligaven a criar-la i educar-la, a més de dotar-la quan contraguera matrimoni o «estado eclesiástico». L’adopció podia perdre’s si els pares  no complien amb els seus deures o si la criatura era reclamada pels pares naturals.

Segons l’estadística de la inclusa, que presenta la Junta administrativa de l’hospital(4), els ingressats l’any 1857 van ser 710, dels quals 360 eren xiquets i 350 xiquetes; eixe mateix any en moriren 403; dades que representen un alt nombre de criatures abandonades i una alta mortalitat infantil. Respecte la criança, 107 van rebre lactància interna i 379 externa. Per tant la lactància externa era la millor alternativa, tant per a les criatures com per a l’hospital.


2. INGRÉS DE L’ÀVIA PAULA 

Tal com queda registrat en el foli 213, del llibre d’expòsites de l’any 1857, María de las Nieves, procedent d'Aielo de Malferit, va entrar en la inclusa el 29 de juliol de 1857:  

«María de las Nieves. Entró en vente y nueve de julio de mil ochocientos cincuenta y siete procedente de Ayelo de Malferit con certificado de D. Rafael Ureña, vicario en que dice la bautizó en vente y uno del citado mes, siendo sus padrinos Francisco Sanchis y Justina Gironés... [Al marge] Ropa: camisa y un pañuelito de algodón, un pedazo de bayeta encarnada todo biejo».(5)

La partida de bateig, que es conserva a l'arxiu parroquial d'Aielo de Malferit, diu que va ser la mateixa comare, Tomasa Galiana, qui la va dur a l'església per a batejar-la, la qual cosa ens fa pensar que va nàixer el dia 21, i en el mateix moment del part ja estava decidit el seu destí: ser una criatura abandonada i per tant filla de pares desconeguts, tal com recull la seua partida de bateig. 

Respecte als padrins que apareixen en la partida de bateig, hem fet una cerca al padró d'habitants d'Aielo de Malferit de 1857 i hem comprovat que Francisco Sanchis Colomer tenia 55 anys, estava casat i era ramader, i Justina Gironés Belda tenia 52 anys i era vídua. Possiblement es tractava de persones triades a l'atzar, les que passaven pel carrer en el moment del bateig. 

Respecte la roba, que queda registrada al marge del foli, observem que tot era vell i que no l’acompanya cap objecte ni signe identificatiu. Continua el foli amb les dades de lactància: «Se dió a lactar el 25 de octubre de 1857 a Dolores Guitart, viuda de José Bayá, vecina de Beniganim».  

La raó per la qual Dolores trau una xiqueta de la inclusa difícilment la podem deduir a la llum de la documentació consultada. La falta de documentació en l’arxiu parroquial de Benigànim no ens permet concloure res: si havia o no perdut un fill, ni quan va morir el seu marit. Cap la possibilitat que Dolores desitjara acollir una xiqueta perquè havia perdut la seua, o perquè  l’estat de vídua ja no li permetiria concebre-la, o tal vegada per eixa idea tan arrelada de que una filla sempre et cuidaria en la vellesa.

María de las Nieves va estar en la inclusa durant els seus tres primers mesos de vida i el 25 d’octubre va eixir amb Dolores Guitart (6). La xiqueta anava acompanyada d’una pòlissa amb les seues dades identificatives i dels cupons que tenia que presentar tots els mesos per a cobrar els 40 rals de billó. En el llibre de «Pagos de lactancia»(7), consta que l´havia començat el 21 de juliol de 1857 i que havia de conclou-re-la el 21 de març de 1859, als 20 mesos.

Dolores Guitart, ca. 1890.


En març de 1859 Dolores podia haver-la retornat però no ho va fer, se la va quedar. Per això li van donar, quan va cobrar l’ultim mes de lactància, un xicotet retall de pergamí, de dimensions molt reduïdes (4 x 6 cm), que encara conserva la família, amb el text: «Maria de las Nieves, fol. 213 de 1857». Este document identificatiu és el que es descriu en l’article 61 del Reglament de la inclusa de l’any 1897:

«Cuando terminada la lactancia de cada niño se satisfaga el importe del último cupon, entregará la Comisaria a la nodriza externa que no devuelva el expósito, un pergamino, en el que se hará constar el nombre del niño, año a que corresponde y folio que ocupa su inscripción en el libro de la Inclusa, para que en todo tiempo pueda identificarse»(8).

L’última informació que apareix en el llibre d’expòsites fa referència a les dades d’adopció: «Con escritura ante D. Antonio Rico Despuig en 27 de marzo 1863, Dolores Guitart y Fortuño, Viuda de José Vayá y Llario, vecina de Benigánim, se prohijó á la esposita María de las Nieves». 


3. ADOPCIÓ DE L’ÀVIA PAULA 

Tal com es constata en el seu expedient «de prohijamiento»(9), que ve a ser com el d’adopció, en març de 1863 s’iniciava l’expedient amb la sol·licitud de Dolores, acompanyada d’un certificat de les autoritats municipals que l’avalaren com a persona de bona conducta moral i amb solvència econòmica. D. Vicente Mateu, alcalde de Benigànim, i D. José Ventura García, rector de la parròquia, certificaven: 

«Que Dolores Guitart Fortuño, viuda de José Vayá Llario de esta vecindad, cuya defunción del marido justifica por la certificación que acompaña, [no consta en l’expedient] a observado siempre una conducta irreprensible, tanto pública como privada, la cual a nuestra presencia a manifestado sus grandisimos deseos de solicitar del Señor presidente de la Comisión Administrativa del Hospital General de esta provincia, el prohijamiento de una esposita que tiene en su compañía criandola y educandola desde edad de tres mes hasta la de seis años que proximamente tendrá en la actualidad, apoyandose para llevarlo a efecto los bienes propios que disfruta y lo terminantemente prevenido por el M. I. S. Gobernador Civil en su circular de cuatro de Febrero ultimo, inserta en el Boletín Oficial de esta  provincia del sabado siete del espresado mes. Y para que conste y obre los efectos oportunos, libramos la presente a instancia de la interesada, que firmamos y sellamos, en Beniganim dia veinte y seis de marzo de mil ochocientos sesenta y tres».

Aquesta certificació acompanyava la instància que Dolores dirigia al president de la Junta de l'Hospital sol·licitant l’adopció de la xiqueta:

«Que tiene en su poder desde su lactancia a la esposita María de las Nieves fol. 213 de 1857 y profesandole un verdadero cariño desea prohijarla para cuyo fin acompaña certificaciones de buena conducta y medios para alimentar y educar a dicha esposita. Suplica a V.S. le digne conceder el permiso para otorgar la escritura de prohijamiento a favor de dicha exponente y sera gracia que espera de V.S. Valencia 27 Marzo 1863. De mano agena Dolores Guitart».

Ja em dit abans que la Junta de l'Hospital no concedia criatures en adopció sense assegurar-se prèviament que la família comptava amb mitjans econòmics suficients i gaudia de bona conducta moral. D'aquest expedient es desprén que Dolores Guitart reunia ambdós requisits. Al marge esquerre constava l'anotació que se li concedia i s’aprovava l’1 d’abril de 1863. 

El tercer i últim document és el certificat de l'escriptura d’adopció. Un document amb un text comú imprés, i espais en blanc per omplir les dades personals de la xiqueta i de la mare. En el text imprés es detallen les obligacions dels pares: 

«[…] prometiendo alimentarla, vestirla y darle cuando tome estado setecientos cincuenta reales vellon, a mas de la ropa ordinaria de su uso, conforme a lo dispuesto en la condición 3ª del art. 41 del Reglamento General de dicho Hospicio; consintiendo que si en su educación no se portase como corresponde, pueda retirarle el Establecimiento sin necesidad de acreditar el motivo. Y para que conste al mismo, firmo la presente en Valencia a veinte y siete de Marzo de mil ochocientos sesenta y tres».
Atés que l'expedient ens remetia a una escriptura pública, realitzada davant el notari de València D. Antonio Rico Despuig(10), hem seguit el rastre d’aquesta escriptura i, una vegada localitzat i consultat el protocol notarial, aquest ens aporta algunes dades; no massa, però sí alguna cosa més que amplia el que teníem. Així sabem que Dolores Guitart tenia 34 anys, per tant quan acull a la xiqueta en té 28. No es tracta d'una dona molt jove però tampoc major, que vivia al carrer de l’Aurora. Observem que no sap escriure i signa per ella un dels testimonis. A partir d’eixe moment María de las Nieves utilitzaria els cognoms Vayá Guitart. 

Evaristo i Paula, ca.1878

En 1878 Paula tenia 21 anys i volia casar-se amb Evaristo Ivars Dies, un jove de Benigànim de 24 anys, orfe de pares i soldat d’artilleria de muntanya. Per a contraure matrimoni Paula necessitava el certificat de bateig. En l’escriptura d’adopció constava que procedia de la inclusa, però no on estava batejada, per tant es va dirigir a la inclusa sol·licitant informació. El 10 de desembre de 1878 el secretari-comptador de l´Hospital Provincial de Valencia certificava: «Que en el libro de entradas y salidas de espositas del año mil ochocientos cincuenta y siete que existe custodiado en este archivo al folio doscientos trece, consta la partida siguiente [...]», continuant amb les dades de filiació de les quals ja hem parlat. Aquest document és l’últim que conserva la família  rel·lacionat amb l’hospital. 

Dies després, el 28 de desembre de 1878, i davant el notari del poble José Moscardó Tomás, Dolores Guitart lliurava carta dotal a favor de la seua filla, amb una dot en béns mobles valorada en 145 pessetes: un llit, cobertor, llençols, dos vestits per a ella, i demés coses d’aixovar; advertint en la mateixa escriptura dotal que era el que podia otorgar-li en eixe moment, comprometent-se a donar-li 187,50 pessetes quan poguera, i si moria abans, que se li pagara dels seus béns. Si sumem ambdues quantitats i ho canviem a rals de billó ens adonarem que la quantitat són els 750 establerts en l’escriptura d’adopció. 


4.ADOPCIÓ D’EXPÒSITS EN BENIGÀNIM

Quan vam localitzar el protocol notarial on estava l'escriptura d’adopció de María de las Nieves, vam observar que hi havia altres de Benigànim. Onze en total eren les escriptures que, en el mateix mes, havien fet altres famílies del poble. Era la resposta a la circular del governador civil, del dia 4 de febrer, dirigida a tots els alcaldes de la província de Valencia i insertada en el butlletí oficial de la província el dissabte 7 de febrer, en resposta a la sol·licitud presentada per l’hospital:

 «Habiendo muchas personas que han sacado espositos de esta Inclusa y no han otorgado la escritura de prohijamiento, de merecer de VS se sirva insertar en el Boletín Oficial de la Provincia una circular a los Sres Alcaldes para que hagan saber a los vecinos de sus respectivos pueblos que esten en el citado caso, acudan a la Secretaria de este Hospital a otorgar la correspondiente escritura de prohijamiento, o de no verificarlo se procederá a recoger los espositos que tienen en su poder. Dios guarde a VS muchos años. Valencia 26 de enero de 1863».  

Així va ser com les autoritats municipals van instar a les famílies a formalitzar l’adopció de les criatures que tenien acollides. Les deu escriptures, a més de la de Mª de las Nieves, eren:  

-El dia 17 de març de 1863 (Escriptura nº 152): Andrés de San Antonio, nascut en 1856. La família que l’adopta és Miguel Borredá Polache, llaurador de 38 anys i Pascuala Bisquert Mateu de 35. Veïns de Benigànim, carrer Sant Miquel, nº 23.
-El dia 18 (Escriptura nº 154): Francisco Arturo de Santa Ana, nascut en 1859. La família que l’adopta és Vicente Gimeno i Vidal, llaurador de 43 anys i Rosa Cucarella Sanz, de 42. Veïns de Benigànim, carrer Xàtiva, nº 3.
-El dia 20 (Escriptura nº 156): Pantaleón de San Juan, nascut en 1856. La família que l’adopta és Vicente Carbonell i Pastor, rajoler, de 48 anys i Mariana Cucarella Moscardó, de 40. Veïns de Benigànim, carrer Sant Josep.
-El dia 21 (Escriptura nº 158): Mateo de San Eustaquio. La família que l’adopta és Cayetano Teulada Gimeno, llaurador de 42 anys i Dolores Chafer Cucarella de 34. Veïns de Benigànim, carrer Sant Josep, nº 58.
-El mateix dia, 21 (Escriptura nº 159): Mariano de los Dolores, nascut en 1856. La família que l’adopta és Micaela Vayá Carbonell, de 29 anys, vídua de Pascual Gómez  Morelló. Veïna de Benigànim, carrer Sant Josep.
-El dia 23 (Escriptura nº 164): Francisco de San Pedro, nascut en 1858. La família que l’adopta és Miguel Montaner García, llaurador de 37 anys i Josefa Cucarella Martí, de 29. Veïns de Benigànim, carrer Sant Vicent.
-El mateix dia 23 (Escriptura nº 165): Salvador Ramón, nascut en 1855. La família que l’adopta és Ramón Pastor March, llaurador de 33 anys i Bernarda Benavent Boluda, de 31 anys. Veïns de Benigànim, carrer les Ànimes.
-El dia 24 (Escriptura nº 168): Vicente de San Salvador, nascut en 1852. La família que l’adopta és José Vila Llopis, de 36 anys i Aurora Borredá Vidal, de 33. Veïns de Benigànim, carrer Morerals, nº 2.
-El mateix dia 24 (Escriptura nº 169): Antonio de Padua de Santa María, nascut en 1857. La família que l’adopta és Vicente Moscardó Mateu, de 43 anys i Mariana Vidal Moscardó de 44. Veïns de Benigànim, carrer Morerals.
-El dia 30 (Escriptura nº 182): Leandro Pedro de San Antonio Abad, nascut en 1858. La família que l’adopta és Pascual Pastor, llaurador de 31 anys i Dolores Benavent Vila de 27. Veïns de Benigànim, carrer Sant Pasqual.

A la vista d'aquestes adopcions observem que es tracta de famílies de llauradors, excepte un rajoler, per tant propietaris de terres, i que l'edat dels pares oscil·la entre els trenta i els quaranta anys. La inclusa de l'Hospital de València buscava famílies acomodades que pogueren acollir criatures, i comptava amb fidels aliats en els pobles, els rectors, que servien de pont entre la inclusa i les famílies. Promocionaven  l’acollida d’una criatura de la inclusa com una obra de caritat cristiana, però en realitat tots eixien beneficiats: les criatures perquè eren salvades de la misèria, i fins i tot de la mort, i les famílies perquè un xiquet en una família de llauradors es convertiria en mà d'obra gratuïta per al camp i en un possible hereu, i amb una xiqueta sempre s'assegurava la companyia i la cura en la vellesa.

L’existència de tantes criatures adoptades en Benigànim ens va fer que indagarem més en les raons d’aquesta fet, perquè a més de les adopcions observavem una entrada i eixida de xiquets certament importants. Tant sols analitzant l’any 1857 hem trobat set xiquets procedents de la inclusa que van anar a lactar a Benigànim, cinc d’ells van morir: “Murió con la nodriza”, cosa normal si tenim en compte que la mortalitat infantil era molt elevada. També va eixir una xiqueta, Vicenta de San Juan (fol. 41), que va ser retornada dos mesos després al ser reclamada pels pares naturals; a més de María de las Nieves. 
Per altra banda en eixe mateix any entren a la inclusa, procedents de Benigànim, sis criatures, quatre xiquets i dos xiquetes: Fructuoso de San Miguel (foli 20), Aniceto de San Miguel (foli 112), Toribio de San Miguel (foli 127), Guillermo de San Miguel (foli 187), Braulia de San Miguel (foli 98) i Clotilde de San Miguel (foli 170).

Analitzant aquest tràfec de criatures de la inclusa a Benigànim i de Benigànim a la inclusa, hem arribat a la conclusió que, possiblement, era fruit d’una forta propaganda promoguda per persones que coneixien de prop les necessitats de la institució benèfica; i també perquè des de Benigànim es gestionaven les criatures de la inclusa existentes en els pobles de la Vall d’Albaida. 

No hem trobat documentació d’aquestos anys, però sí d’anys enrere. Així, durant 1850-1851 D. Miguel Llopis, rector de Benigànim, era el supervisor de les criatures del partit judicial d’Albaida. El supervisor era l’encarregat de controlar l’estat dels infants, donar part a la inclusa de qualsevol circunstància i fer els pagaments de la lactància. D’aquesta manera s’evitava que les dides es desplaçaren tots els mesos a la ciutat de València per cobrar la “mesada”. Tots els mesos el rector enviava «el estado», que era la relació dels pagaments fets a les dides, poble on residien, i criatura que lactaven, a més de gestionar qualsevol altra qüestió sol.licitada per l’hospital. Gràcies a una carta de 25 de febrer de 1851, en la qual es queixa que els diners que li envien no són suficients per pagar a totes les dides, sabem que en els pobles del partit judicial d’Albaida hi havien al voltant de 115 criatures de la inclusa: «Hay muchas Amas que están atrasadisimas, y que no pueden constar en el estado, porque ha faltado dinero para pagarlas. No oblide V. que son, me parece, siento quince poco mas o menos las Amas de este distrito [...]»(11). També sabem per eixa carta que els diners li arribaven mitjançant els cobradors de les contribucions del districte.

5. REALITAT I FICCIÓ AL VOLTANT DE LES PATERNITATS

La inclusa es regia per un reglament en el qual es contemplava tant l‘objectiu del centre i la gestió dels expòsits, com les reclamacions per part de la mare o pare naturals. Els progenitors podien reclamar en qualsevol moment la criatura abandonada, sempre i quan aportaren les dades necessàries per a identificar-la: dia d’abandonament, qui la lliurava, la roba que portava i si l'acompanyava algun distintiu o peça identificativa (medalla, cinta, estampa). Verificades les dades, la criatura era entregada als seus progenitors encara que duguera anys en una família d’adopció. 

Moltes de les criatures abandonades procedien de mares solteres que per por, misèria o vergonya les abandonaven. Quan les circumstàncies socials i econòmiques canviaven les reclamaven. Les mares que deixaven una criatura en la inclusa amb intenció de reclamar-la pagaven el seu manteniment, i al reclamar-la aportaven els rebuts, tal com hem pogut constatar en l’expedient de reclamació del xiquet José Mª de San Vito(12). La mare, una jove soltera, diu en la sol·licitud: «circunstancias de aquella epoca me impulsaron, si bien con el mayor dolor y sentimiento, a entregarlo como esposito, pero abonando su lactancia por conducto del Sr. Director de la casa, como lo puede ver V. E. con los recibos que acompaño...». El xiquet va ser retornat a la mare. Per tant els pares que reclamaven una criatura havien de lliurar a l’hospital les despeses que havia ocassionat la criança, tot i que si no disposaven de diners igualment els retornaven la criatura, advertint-los que pagaren quan pogueren. L’hospital sempre afavoria els progenitors, malgrat que aquestos no sempre disposaren de mitjans econòmics. 

Per a conéixer el funcionament de la inclusa, respecte a la reclamació de fills naturals, hem estudiat alguns expedients per vore com actuava. De tots els consultats hem seleccionat el de Bona de San Gregorio: una xiqueta que va entrar a la inclusa en abril de 1857, el mateix any que María de las Nieves. Esta xiqueta, incrita en el foli 126, era fruit d’una història d’amor entre dos joves solters, que treballaven de criats en la mateixa casa: Vicente Forcada Llorens, veí de València, i Maria Rueda Ibañez, natural d’Oriola però veïna de Benigànim, que portava un any vivint a València. En la sol·licitud Vicente justificava la seua paternitat:

 «Que a consecuencia de relaciones que tubo con Maria Rueda, también soltera, procrearon una niña que parió esta en las salas del Hospital General del digno cargo de V.S., a las nueve y media de la noche del dia veinte y tres de Abril del presente año, habiéndosele trasladado inmediatament a la inclusa del mismo sin bautizar»(13).

Continua dient que tenen previst casar-se, però de moment no era possible, però sabia que això no suposava cap inconvenient: «Pero como este impedimento no obsta para que reconozca a su hija y la recoja para legitimarla en su día, cumpliendo a la vez con los impulsos de su corazón y los deberes que las leyes y la religión le prescriben».

La resolució va ser favorable: «la Junta en Sesión de ayer acordó que se les entregue. En su consecuencia, sirvase V. entregarla al citado Vicente Forcada, que como pobre no ha podido en la actualidad pagar la lactancia; pero lo hará desde luego lo permita su situación... Valencia 3 de julio de 1857. Manuel Calvo».

Comprovades les dades i verificat que eren els pares naturals, la xiqueta era retornada encara que no podien abonar la lactància. D’on es dedueix que, en les reclamacions de fills naturals, ni les normes de moralitat ni la qüestió econòmica era important. 

També podem al·ludir al cas d’un militar veí de Mahón, Ramón Beltran, que de pas per la ciutat de València manté relacions amb Salvadora Sánchez, i fruit de la relació és el naixement del xiquet Francisco en 1846. Anys després consegueix una llicència de l’exercit i torna a la ciutat per a casar-se amb Salvadora i recuperar el seu fill. El xiquet duia anys vivint en una família, que va fer tot el possible per no entregar-lo. En l’any 1856, i amb l’interervenció de la justícia, el xiquet és finalment retornat als progenitors. A més a més, com són pobres, l’hospital els condona el pagament de la criança. Aquestos casos demostren que era possible recuperar un fill o filla natural, i per tant seria una realitat demostrable. 

Per altra banda, davant la necessitat de trobar famílies disposades a acollir criatures procedents de la inclusa, indispensable per a salvar vides i alleugerar el sosteniment d’un centre de beneficència, ens trobem en belles històries, inventades o no, que embolicaven els origens d’aquestes criatures. 

En la memòria administrativa de l’hospital dels anys 1857 a 1860, la Junta es plantejava augmentar el salari de les dides i equiparar-lo amb el que rebien les que treballaven en cases particulars, per tal d’atraure el nombre de dides. En eixa època era normal que les dones burgeses donaren a criar els seus fills a dides perquè no volien que la maternitat i criança els restaren bellesa i els impedira atendre els seus compromisos socials, a més de per la fama de bona llet que tenien les dides que vivien al camp. Unes vegades les dides es traslladaven a viure amb la família, i altres eren les criatures les traslladades a la casa de la dida, on la mare natural la visitava, com tantes vegades hem vist descrit en la novel·la realista del segle XIX.

La Junta de l’hospital pensava que un augment de salari podia servir d’estímul per augmentar el nombre de dides que volgueren dedicar-se a la lactància “oficial” (la de l’hospital) perquè totes preferien la privada (en cases particulars). Però la principal raó de la falta de dides no estava en el sou, sinó en la incertesa de no saber d’on procedien les criatures i, per tant, la por d’infectar-se d’alguna malaltia que podia transmetre la criatura; per això era cada vegada més difícil trobar dides per a la inclusa: «Hai muchos obstáculos que vencer para cegar la tradicional repugnancia que se observa en la demanda de niños para lactar, entre los cuales no es el menor la ignorada procedencia de la criatura»(14). 

Per atraure a les dides, de vegades s’embolicaven els orígens de les criatures amb bells relats, dient que eren fills o filles de marquesos, fruit d’amors impossibles i altres històries semblants. En la història familiar de l'àvia Paula sempre s’ha dit que era filla d’un marquès, i en aquest cas el marqués tenia nom, el de Malferit. També es deia que el marqués les visitava en Benigànim i que les ajudava econòmicament. Independentment que fóra o no real hauríem de contemplar aquest fet des d'una perspectiva històrica molt propera al territori, que fa difícil deslligar el mite de la realitat i que pot, al mateix temps, barrejar el real i l'imaginari. 

Don Pascual Mercader i Roca, marqués de Malferit i Dolores Tudela Gallinas, amb qui es va casar en segones noces el 28 de març de 1862. Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz-J.J. Tudela.


A l'investigar la història de l'àvia Paula, inevitablement hem bucejat en la història personal del marqués de Malferit, Don Pascual Mercader i Roca (1799-1867), qui va casar en segones noces amb Dolores Tudela (1827-1886), una dona de Benigànim. Quan contrauen matrimoni el 28 de març de 1862 Dolores ja era mare de dos fills, Julia (1861-1928) i Antonio (1861-1934), ambdós il·legítims, nascuts abans del matrimoni i reconeguts després pel marqués com fills naturals.

Aquest fet no sols ens obliga a referir alguns trets biogràfics del marqués sinó, perquè no, a aventurar la possibilitat de que hi hagueren altres fills il·legítims i que un d'ells fora la xiqueta María de las Nieves. 

La primera dona del marqués, Dolores Alcedo Landaburu (1803-1858), amb qui va casar el 30 de octubre de 1842, va morir a Madrid el 16 de gener de 1858, sense descendència. Quatre anys després, el 28 de març de 1862, tornava a casar-se amb Dolores Tudela Gallinas:

«Don Pascual Mercader y Roca, de 62 años, viudo, de profesión de la nobleza casa con Doña Dolores Tudela, natural de Beniganim (Valencia), de 35 años, soltera. Viven en la calle Caballeros, 36. Se desposan en la Iglesia de San Nicolás. Padres [del novi]: José Mª Mercader, de Madrid y Mª Ignacia Roca, de Valencia. Padres [de la novia]: Esteban Tudela, de Beniganim, y María Gallinas, de Madrid»(15).

Després de rastrejar els padrons municipals de la ciutat de València hem comprovat que Dolores Alcedo, la primera esposa, residia a temporades a Madrid. Desconeixem les raons, potser per motius personals, familiars o de comú acord. I que Dolores Tudela, un any abans de casar-se residia a València en una casa propietat del marqués i contigua a la seua. Durant aquest any de residència en València van nàixer els seus fills. 

Segons apareix en el llibre registre de naixements de la ciutat de València de 1861, Antonio de Padua va nàixer a les quatre i quart de la vesprada del dia 28 de desembre, i consta que és fill de Dolores Tudela, de Benigànim, i de pare desconegut(16).  En canvi de Julia no podem assegurar que siga la que apareix en el mateix llibre registre. Segons la bibliografía consultada Julia va nàixer el 5 de febrer de 1861, deu mesos abans que el seu germà. Hem comprovat que en el llibre de nascuts de la ciutat de València de 1861 hi ha inscrita una xiqueta expòsita anomenada Julia, que va nàixer el dia 5 de febrer, a les 8 de la nit, filla de pares desconeguts, i que va ser batejada en la parròquia de los Santos Juanes(17). També hem comprovat que cap xiqueta anomenada Julia va ingressar eixe any a la inclusa, per tant, malgrat que no podem assegurar-ho, pensem que es tracta de la mateixa xiqueta.

Escut que presideix la façana del Palau dels Malferit a Aielo de M. Possiblement la mare biològica de Mª de las Nieves podia haver-se desplaçat a Aielo i ocultar el seu embaràs, vivint en la casa palau del marquès  amb l'ajuda discreta dels seus criats. Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

Del naixement de Julia no tenim més informació, en canvi d’Antonio hem pogut recabar més informació perquè els homens deixen més rastre documental. Antonio va estudiar el batxillerat i després va continuar els estudis superiors, primer en la Universitat de València i després en la Central de Madrid, per tant el seu certificat de bateig apareix en el seus expedients acadèmics(18). Però en tots consta la partida de bateig modificada, com a fill legítim del marqués de Malferit. No així en l’expedient de cavaller, quan vol ingressar en l’orde de cavalleria de Santiago i necessiten comprovar la seua ascendència noble. Ací consta la partida literal de bateig amb la seua posterior modificació, i diu que és: «hijo de padre desconocido y de doña Dolores Tudela y Gallinas, natural de Benigànim»(19). Diu després que al foli 70, del mateix llibre de batejos, hi ha un despatx original pegat pel llom, amb un document original del vicari general de la diòcesi de València en el que consta la partida anterior afegint: «...hijo natural y legítimo del muy ilustre señor don Pascual Mercader, marqués de Malferit, barón de Cheste, este natural de esta parroquia y Mª Dolores Tudela de Benigànim, casados en esta de San Pedro y San Nicolás». 

El reconéixement d’un fill natural i la legitimació era cosa normal en l’època, també entre la classe noble, i no suposava cap impediment, ni pèrdua de privilegis. 

Dolores era filla d'Esteban Tudela la Tonda, de Benigànim, i de Marta Gallinas Iglesias, de Madrid. Néta per via paterna de Pascual Tudela Andivert, natural de Benigànim, i de Pascuala la Tonda Esteve, natural d'Ontinyent. Durant molts anys membres de la família Tudela van ser batles de la vila, càrrec que durant generacions va passar de pares a fills. La batlia era una institució foral encarregada de la administració dels béns del reial patrimoni i Benigànim era vila reial des de primeries del segle XVII; per tant van ser els administrados del poble fins ben entrat el segle XVIII. En l’època que estem estudiant, a mitjan segle XIX, eren una família de terratinyents, amb casa en el nº 7 del carrer València(20).

Per altra banda els la Tonda o Latonda era una antiga família nobiliària ontinyentina, vinguna a menys, que ja a finals del segle XVIII van voler emparentar amb famílies benestants per mantenir el seu estatus social, tal com ens explica l’historiador Alfred Bernabeu(21). Amb aquestes arrels Dolores podia aspirar a convertir-se en l’esposa d’un noble(22). 

Cinc anys després del matrimoni Pascual Mercader i Roca, de 68 anys, moria en el seu domicili, al carrer Cavallers o Comte de Bunyol, nº 2, de València, el 30 d'abril de 1867, i era enterrat en el cementiri general, segons consta en el llibre registre civil de defuncions de la ciutat de València. 

Antonio i Julia van ser els únics fills que el marquès va reconèixer com legítims en el seu testament, redactat el 19 de desembre de 1865 davant el notari D. Miguel Tasso, i als qui va instituir com els seus hereus únics i universals. Deixava una gran fortuna a Antonio Pascual i Tudela, futur marquès de Malferit, i a Julia Pascual i Tudela, futura comtessa de Buñol, però, al ser menors d’edat, Dolores faria de tutora.

Convertir-se en la vídua del marquès de Malferit, una de les famílies nobles valencianes més arrelada en el territori i amb una gran fortuna, era convertir-se en una de les dones més riques i poderoses. Arcadio Tudela Martínez (1840-1885), natural i veí de Benigànim, passava a ser l'administrador dels seus béns, adquirint un important prestigi dins la societat valenciana.


CONCLUSIONS

La història personal del marquès de Malferit ens permet aventurar que, amb aquesta història tan propera en temps i espai, no faltaven raons per a embolicar els orígens dels xiquets expòsits amb històries semblants. Però quan es debatim entre el mite i la realitat, també cap la possibilitat que la història de l'àvia Paula fóra real i, per tant, seria verídic el que, de generació a generació, s’ha transmet en la història familiar. 

La mare biològica de l'àvia Paula bé podia haver-se desplaçat a Aielo de Malferit i ocultar el seu embaràs, vivint en la casa palau del marquès (actual ajuntament) amb l'ajuda discreta dels seus criats. En el part l’assistiria una comare forastera, perquè no apareix en el padró municipal d'Aielo de Malferit de 1857. Després de portar-la a batejar podia haver gestionat el seu trasllat a la inclusa, i sense perdre el rastre, que la recuperara la seua pròpia mare, veïna de Benigànim, un poble diferent del que procedia la criatura.

Seria interessant poder constatar si aquesta història també permaneix en la història familiar dels descendents d’altres expòsits de Benigànim. Tema que deixem obert per a altres historiadors.

Amb les dades que tenim de la història de l'àvia Paula difícilment podrem destriar el mite de la realitat. Sempre quedarà el dubte de si va ser o no filla del marquès de Malferit, però sempre romandrà una bonica història perquè, filla o no de noble, sempre se li recordarà com el que va ser: una bona filla, una bona mare i una bona àvia. 

Ana Mª Reig Ferrer i Rafael Espí Vidal. Publicat  a la revista Almaig. Estudis i Documents. Any 2011. Les fotos de les quals no és cita procedència són del treball original.

*Aquest treball és el resultat d’una promesa que li vam fer a María Vidal Ivars, la menuda de les netes de l’àvia Paula. Ella ens va transmetre les seues inquietuts i el seu interés per conéixer els origens de la seua àvia. Una qüestió que l’intrigava, malgrat que sovint repetia que els vertaders pares son aquells que et crien i eduquen, els qui t’ensenyen a caminar per la vida, i els qui sempre estàn al teu costat quan els necessites. Així va ser María, a qui van batejar amb el nom de María de las Nieves en record del vertader nom de la seua àvia Paula. 

NOTES:
(1) Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València (ADPV), II.5.3/c.1, leg. 8.
(2) Ibidem
(3) Ibidem
(4) Cuenta general de todas las operaciones de la Junta que… administra el Hospital General de Valencia, correspondiente á los años 1857, 1858, 1859 y 1860, Valencia, Imp. de José Ferrer de Orga, 1861.
(5) ADPV, II-1/632, f. 213.
(6)Eixe mateix dia una altra veïna de Benigànim, Dolores Juan, vídua de Joaquín Guitart, treia de la inclusa al xiquet Martiniano de San Francisco de Borja, un xiquet procedent de Gandia. Possiblement les dues dones eren cunyades i van anar juntes a la inclusa per traure cada una d’elles una criatura. 
(7)ADPV, II-2/24
(8)ADPV, II.5.3/c.1
(9)ADPV, II.3.2/c.6
(10)Arxiu del Regne de València (ARV), Protocol 11621, f. 357.
(11)ADPV, II-2.3/c.1
(12)ADPV, D-1.8.1/c.1.
(13)ADPV, II-3.1/c.1, llig. 8.
(14)Cuenta, ob. cit, p. 6.
(15)Arxiu Municipal de València (AMV), Libro de casados de 1862, nº de partida 186 (Sig. Microfilm, pel. 1216). 
(16)AMV. Libro de nacidos de 1861, nº de partida 3463. (Sig. Microfilm, pel. 1197).
(17)AMV. Libro de nacidos de 1861, nº de partida 377 (Sig. Microfilm, pel. 1196).
(18)L’expedient dels estudis secundaris es conserva en l’Arxiu Històric de la Comunitat Valenciana, el dels estudis superiors en l’Arxiu de la Universitat de València, a més de l’Arxiu Històric Nacional perquè també va estudiar a Madrid, en la Universitat Central.
(19)Archivo Histórico Nacional (AHN), Expedientes de caballeros, Santiago, nº 531 moderno, fol. 16.
(20)En la façana de la casa encara resta un escut nobiliari, malgrat les vicissituds per les que ha passat: ha sigut cine durant molts anys, després discoteca, i actualment la seu d’una comparça de moros.
(21)Bernabeu Sanchis, A., «Els Latonda: Una nissaga noble ontinyentina (s. XVI-XIX)», Almaig, estudis i documents, La Nostra Terra, Ontinyent, Vol. 22, 2006, pàg. 61-71.
(22)AHN Consejos, 8969, A.1862, exp.478. Real despacho de 17-02-1862 concediendo a don Pascual Mercader y Roca, Marqués de Malferit, licencia para contraer matrimonio con doña Dolores Tudela y Gallinas.


domingo, 18 de marzo de 2012

XXVI Processó Diocesana de Setmana Santa a Aielo de Malferit






Arriba Setmana Santa, ja la tenim molt a prop. Són dies de recolliment, de compliment, de normes i de devoció per als creients. Dies que si es para l’orella, quan ja s’ha fet fosc i hi ha tranquil·litat pels carrers, es pot sentir un allunyat soroll de tambors perquè estan assajant per a les processons que en unes setmanes ompliran carrers de gent i de fervor. I ara dubte, realment són tambors? Tal volta el que escoltem és només fruit de la imaginació que té ganes de veure i viure les processons.

Però a Aielo de Malfeit la Setmana Santa s’ha avançat. No em refereisc a la Setmana Santa que vivim cada any, estic parlant d’un tast especial i de luxe.


Aielo de Malferit ha acollit este dissabte 10 de març de 2012, la XXVI edició de la processó Diocesana de Setmana Santa en la qual han participat més de tres mil persones, un total de 24 imatges de 31 pobles diferents. És el que diu al catàleg informatiu, personalment no ho vaig comptabilitzar. Estava ocupada mirant-ho tot, anant d’un lloc a altre per no perdre’m res. 

Durant una setmana dos locals del poble propietat de Jose Sanz i Ernesto Egea, albergaren l’exposició amb imatges, estendards, mostres d’art i elements religiosos, cartells... vestes... tot aportat per les confraries i germandats participants. També la llar del jubilat va acollir una exposició fotogràfica interessant amb fotos que cediren cada poble.


A les tres de la vesprada començaren a arribar autobusos i gent. Els habitants d’Aielo anaven omplint-se de curiositat i  d’expectació. L’esdeveniment no era per a menys.



La processó començà a les 16’30 partint del locals on estaven les imatges de cada poble.



I acabà ben entrada la nit amb el pas del Sant Sepulcre d’Aielo de Malferit, presidit per l’arquebisbe de València Don Carlos Osoro i altres autoritats religioses i civils.





L’ordre d’eixida va ser:

Pas de CRUZ DE GUIA de DENIA, desfilant 50 confrares i banda de música. Pas de l’ENTRADA DE JESÚS EN JERUSALEN de l’ALCÚDIA, desfilant 150 confrares i banda. Pas de ORACIÓN DEL HUERTO, d’ONTINYENT, desfilant representants de diverses confraries. Pas del SANTO CÁLIZ d’ALBERIC, desfilant 100 confrares i banda. Pas de JESÚS ORANTE, de LLÍRIA, desfilant 40 confrares i banda. Pas ECCE HOMO de SAGUNT, desfilant 130 i banda. Diverses confraries d’ALGINET, desfilant 200 confrares i  les bandes respectives. Pas ECCE HOMO de GANDIA, desfilant 200 confrares. Pas JESÚS NAZARENO d’AIELO DE MALFERIT, desfilant 80 confrares i banda i el pas de la VIRGEN DE LOS DOLORES, secció dones clavariesses també d’AIELO DE MALFERIT. Pas de SAN JUAN de REQUENA, desfilant 100 confrares i bandes de tambors i cornetes. Pas de la SANTA FAZ de TORRENT, desfilant 100 confrares i banda, La Reina del Encuentro i el Angel de la Resurrección. CAMARERES DE LA VIRGEN de BENETUSSER, desfilant 125 confrares i banda. Pas de CRISTO DE LA CARIDAD de RAFELBUNYOL, desfilant 50 confrares, banda i tres xiquetes que representen LAS VIRTUDES, LA DOLOROSA I el xiquet SAN JUAN EVANGELISTA. Confrares de PATERNA, desfilant 30. Pas del CRISTO DE LA SALUD de TAVERNES DE VALLDIGNA, desfilant 80 confrares i banda. HERMANDADES i CONFRARES d’UTIEL, desfilant 55 confrares. Pas del CRISTO DE LA MISERICORDIA d’ONTINYENT, desfilant 180 confrares. Pas del CRISTO DE LA PALMA d’ONTINYENT, desfilant 40 confrares. Pas de las HERMANDADES I COFRADIAS de MANISES. Pas de MARÍIA SANTÍSIMA DEL AMOR I CRISTO DE LA CONCORDIA d’ALBORAYA, desfilant 200 confrares i banda. Pas de la DOLOROSA A PIE DE CRUZ de BENIFAIRÓ DE LA VALLDIGNA, desfilant 130 confrares i banda. Pas de CRISTO DE LA SANGRE de CHESTE, desfilant 11 confrares i clavarieses. Pas de CRISTO DE LA EXPIRACIÓN (El cachorro) de XÀTIVA, desfilant 256 i bandes. Pas del SANTO SEPULCRO de TOUS, desfilant 70 confrares i banda. Pas de la VERA DE CRUZ de SUECA, desfilant 100 confrares. Pas de la SANTA CRUZ d’ALZIRA, desfilant 125 i banda. Per tancar,  el pas dels SANTO SEPULCRO d’AIELO DE MALFERIT, desfilant 30 confrares, clavariesses i banda.


I en acabar la processó al jardí de l’Eixample, una vegada a l’edifici del Centre Social de poble i  la majoria amb cares de cansament, els confrares, músics i altres acompanyats més, reposaren forces amb un entrepà que l’organització havia prèviament preparat, alhora que comentaven entre ells les incidències de la jornada.


També hi havia qui s’hi feia fotos individuals o de grup per a guardar i en el futur poder recordar.


Totes les imatges processionals eren dignes de ser admirades i fotografiades, les clavariesses i els confrares amb la diversitat de vestes també. Segur que els fotògrafs del poble o forasters,  aficionats o no, no van perdre detall durant la processó formal. 

Aielo va ser focus de la majoria, les precioses i monumentals imatges s’ho valien. Amb elegància Aielo de Malferit va mostrar a tothom la nostra més vella tradició, la de la “teja” i mantellina per a les dones i la dels llargs ciris per als homes. I així poguérem gaudir mirant com desfilaven, a més dels confrares, dos grups nombrosos de clavariesses perfectament vestides com correspon,  de rigorós vestit negre,“teja”, mantellina i amb ciri, més menut que el dels homes, que portaven a la mà junt a un rosari blanc anacarat. 


Però ja al final del trajecte, sense cap dubte, hi havia una cabra, la dels legionaris que desfilaren, que va ser la protagonista.

-És la segona vegada que desfila- va dir el “legionari” que la portava- no ha sigut fàcil controlar-la.

El que és cert és que estava molt sol·licitada per ser fotografiada, xiquets i majorets s’hi posaven al seu costat i ella, encara que inquieta, aguantava.


I així acabà este dia memorable per a Aielo, ja podien respirar tranquils els organitzadors. Encara que sempre tot és millorable, la processó havia eixit a la perfecció. 

-Ja està. Un any més, deien la majoria dels confrares i acompanyants en acabar...l’any que ve...en altre poble diferent.

Mariló Sanz Mora


XXVI Edició de la Processó Diocesana de Setmana Santa.  La processó. Video editat per Rafa Morant.


XXXI Edició de la Exposició Diocesana.  Exposició. Video editat per Rafa Morant.


jueves, 8 de marzo de 2012

MÓNICA PÉREZ RICO, sereno i enterradora al segle XIX.

Porta d'entrada a l'actual cementeri, inaugurat l'any 1913.


Per commemorar el dia 8 de març, dia de la dona, rescatem dels arxius la figura  d’una dona i uns oficis, mostrem unes ressenyes d’una anònima  lluitadora del segle XIX que va exercir obligada per la necessitat unes tasques destinades als homes:  l’ofici de vigilar les nits del poble i el  res agradable de donar sepultura als morts .


Mónica Pérez i Rico, filla de Joaquim Pérez i Francisca Rico, va nàixer a Aielo de Malferit l’any 1828. En 1856 es va casar amb Terencio Sanz Mompo, viudo i de professió jornaler amb qui va tindre cinc fills. Mònica tenia 21 anys.

En morir Terencio, Mónica es va tornar a casar per segona vegada amb Rafael Martí i Calabuig el dia 23 de novembre de l'any 1870, a l’edat de 54 anys. Aleshores Rafael era algepser i tal volta ja exercia també les funcions de sereno i enterrador. Rafael era viudo de Micaela Martínez amb qui s’havia casat l’any 1843 i amb la qual havia tingut 4 fills. Del matrimoni amb Mònica no tingué descendència. 

El matrimoni residia a la casa nº 3 del c/Honda, en la casa destinada com a refugi del sereno i que junt a la nº1 formava la casa-asil fundada en 1834 per J. Bautista Calabuig i Rita Castelló.

Rafael Martí es va posar malalt i segons costum d’aquells temps, per conservar el treball, la dona podia substituir al marit. És el que passà també en el cas de Mónica Pérez.

El 20 d’octubre de 1879, després de vuit anys de matrimoni Rafael Martí Calabuig mor de càncer als 62 anys i va ser la seua viuda Mónica la que es faria càrrec de l’ofici de sereno i el d’enterrador que havia deixa vacant el marit. Durant anys exerciria Mónica les dues tasques al poble, fins el 12 d’agost de 1885 que va ser reemplaçada per Rafael Martí i Bataller, que aleshores tenia 50 anys i vivia al carrer Sant Llorenç nº1. 

Qualsevol ofici era complicat en temps tan durs com eren aquells anys de finals del segle XIX, però especialment ho era per als enterradors. No va ser fàcil per a Mónica perquè la misèria i pobresa rondava pels carrers, la mort contínuament tocava la porta de les cases.  

Mónica complint les tasques pròpies dels oficis que feia es va vore obligada a passar situacions penoses i complicades d’assimilar com soterrar al seu propi marit. També el temps del colera de 1885, quan Mónica tenia 57 anys i vivia al carrer Sant Llorenç nº 77 va ser una època dura. Del total de 144 veïns del poble que moriren, 56 veïns foren degudes a esta greu malaltia.

Les famílies encarregaven a Mónica acudir al jutjat per a declarar la defunció del veí del poble i fer constar les dades del mort i els motius que produïren la defunció.

Lloc on s'hi trobava el cementeri vell.

Imaginem per un moment a Mónica. La situem al cementeri d’Aielo que al segle XIX, estava situat als afores del poble on actualment està el c/ Bocairent, cantó c/ Orient. Al cementeri s’enterrava al terra i sols hi havien uns pocs nínxols. 

Imaginem de nou a Mónica preparant una tomba fent un clot al terra, un clot suficientment gran per a rebre el taüt de fusta o simplement per rebre el cos del difunt. 

I si dur seria soterrar un adult imaginem com seria de trist soterrar albats, malgrat que culturalment es volia assumir la pena amb resignació i conformitat dient que els albaets pujaven al cel. Tothom al poble ho vivia amb pesar quan escoltava des del campanar del poble com una menuda campaneta passava el dia tocant avisant de la mort d’un infant.  

Sepultar adults i joves, coneguts, veïns i familiars... cadascú aportaria pena, amargor i tristesa. Tota tasca és dura però...com s’ha de tenir el cor de fort per fer esta!

Albaet.

Podem imaginar-se esta fortalesa i voluntat de Mónica per subsistir en un segle ple de diferencies socials i dificultats, un segle on la dona estava present en el món del treball però en pèssimes condicions i sempre supeditada a l’home.

Mónica es va vore amb la necessitat d’exercir l’activitat del marit per a subsistir i ho pogué fer perquè coneixia l’ofici, donat que al segle XIX les dones treballaven al costat del marit ajudant-lo. També ho pogué fer perquè complia el requisit de tenir un fill major de 12 anys que poguera continuar l’ofici patern. El fill era Idelfonso, fill del primer matrimoni amb Terencio, Idelfonso  nascut el 23 de gener de 1865 a la residència familiar del c/ Honda, 17).

De nou imaginem Mónica, però ara en la seua rutina diària de sereno fent la ronda per tot el poble. La imaginem sola per la nit, envoltada amb una capa, enrotllada per a tapar-se dels freds, la pluja i el vent. 

La imaginem parant en cada cantó i cantant l’hora i el temps meteorològic que hi havia:
“La una, sereno..." referint-se a que estava ras o cantava: "plovent, nevant ...." i així avisava a tothom però sobretot als llauradors del poble. Els llauradors esperaven impacients el crit del sereno avisant de l’oratge  que tindrien en fer-se de dia perquè si plovia no havien de matinar, encara que dedicaven la jornada a fer altres tasques del camp com picar espart als portals de les cases.

Mónica, vigilava i patrullava els carrers evitant escàndols i prevenint amb la seua presència robaments i altres delictes mes greus. També ajudava els veïns si feia falta anar a buscar el metge quan algú es posava malat o hi havia un accident o altra desgràcia.

En algunes rutes nocturnes Mónica es va trobar xiquets abandonats a les portes de cases. Una demostració més de la pobresa que envoltava la societat del segle XIX.

L’any 1890, el dia 29 d’octubre, atesa pel metge José Liñana Sales, Mónica va morir víctima d’una apoplexia cerebral a l’edat de 65 anys a la casa Hospital Beneficència d’Aielo. Al moment de morir dels seus 5 fills només li quedava viu Idelfonso. 

Idelfonso Sanz Pérez va substituir a la seua mare en l’ofici. El trobem com a enterrador a l’any 1891 quan tenia  26 anys i estava casat amb Magdalena Armengol Cabanes amb qui vivia al c/ Honda, 17.

Tambè Idelfonso passà un mal tràngol, com sa mare, d’haver d’enterrar a un ser estimat. L’any 1894 Idelfonso va enterrar un fill de solament 14 dies. En 1896 enterraria un altre fill de 5 mesos.

Curiosament en una acta de defunció datada el 20-2-1898 trobem altra dona qualificada al document com enterradora. Podem assegurar que la dona esmentada com enterradora era la  sogra d’Idelfonso, Magdalena Cabanes Aparici perquè coincideix el cognom amb el de la dona de l’enterrador i el lloc de residencia és el mateix on vivia Idelfonso i la dona Magdalena Armengol. Tenim dos hipòtesis potser Magdalena Cabanes va substituir el gendre en alguna malaltia o també està la possibilitat que al poble foren tots coneguts amb el malnom d’ enterradors i li posaren a la partida de defunció este ofici.

Mª Jesús Juan  i Mariló Sanz . Fotografies: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.