Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

jueves, 11 de julio de 2013

A Xelo

No és un somni,
malgrat voler que ho siga.
Malauradament ja no estàs.
Però al nostre cor sempre estaràs.

Dediquem este post a Xelo Mira Barber, amiga nostra i de molts. Als  només 49 anys ha fet el gran viatge que no té bitllet de tornada. Ella ja sap el què hi ha una vegada traspassada eixa frontera que cap persona vol passar.

i així va ser... te n’anares un dia clar i nét.
Este bloc d’història d’Aielo, com tots els blocs, es nodreix per les col•laboracions escrites que s’aporten i també pels lectors. Sense uns i sense altres no existiríem i no tindríem raó de ser. Per això quan “se’n va” una persona lectora i col•laboradora que estimem i que ha estat al nostre costat aportant idees, escoltant les nostres, animant-nos a seguir i llegint sempre cada una de les línies escrites, no podem més que sentir tristor.

Xelo era mestra, va ser regidora, membre de la junta de la Biblioteca, i voluntària treballadora durant les setmanes de la lectura. Quan se la necessitava...ella hi estava a punt, sempre a punt.

Més endavant eixirà en este bloc un treball inèdit que estava destinat a formar part d’un llibre de fotografies, Xelo va escriure la part dedicada al temps lliure. Però serà en altra ocasió, hui volem mostrar fotos seues, tal com era, natural, rient, parlant...junt als amics o la família...és una manera de mantenir-la viva.

Perquè  Xelo, sobre tot era una persona de les que s’estima i mai s’oblida.



S’hi veu al vídeo que era una persona senzilla,  agradable, col•laboradora, que sabia escoltar i comprendre a les persones i amics. Transmetia tranquil•litat i alegria. Quants bons ratos  hem passat junts, Xelo!

Equip de redacció i amics.