Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

miércoles, 24 de diciembre de 2014

BONES FESTES i BON ANY 2015





El bloc d’història d’Aielo de Malferit 
desitja a tothom, amics i seguidors,
unes bones festes nadalenques 
i un bon any 2015.


En el dia de Nadal, les dones són matineres
unes per matar el gall
i altres per fer-se les trenes…

(Nadala popular d’Aielo)


*****

El jesuset de Nadal
ha nascut a mitja nit

La pandorga és un perol
i el reclam un tros de llanda
i la pell és de conill
i el tocaor és de canya.

Perico Melchor...

(fragment de nadala típica d’Aielo de Malferit de 
"Musica y tradición en Ayelo de Malferit" 
de Elvira Juan Llovet


Equip de redacció 


sábado, 13 de diciembre de 2014

Miguel Ferrándiz Bataller


(Aielo de Malferit, 6-V-1877 - Ontinyent, 7-XII-1962)

 Miguel Ferrándiz Bataller, 1896 any on va traure el títol de mestre elemental.

Mestre i poeta. Presumiblement estudià a Xàtiva abans de ingressar a la Normal de València, on va traure el títol de mestre elemental en 1896 i el superior amb la revàlida en juny de 1900.

En un primer moment va estar fent una substitució a l’escola del seu poble i en el curs 1904-1905 va passar a formar part del claustre de professors de les “Escoles Catòliques” de Xàtiva, que dirigia el rector D. Eduardo Ibàñez i on tenia fet el propòsit de seguir, segons conta ell en carta publicada al setmanari El Obrero setabense el  14-IV-1906. Mentrestant havia guanyat, per oposició, una escola a la província d’Àlava (el poble d’Izoria) i ja no tornà a Xàtiva, per més que continuà, passats els anys , la col•laboració amb el setmanari que aleshores ja dirigia el seu amic, el canonge i beat Gonçal Viñes.

Des d’ Aielo i mitjançant la biblioteca municipal s’ha donat gran importància a este poeta local i Mª Josep Micó (2002) ha fet un magnífic estudi del personatge i de la seua obra coneguda. També altres autors –especialment J. Lluís Cebrián- han estudiat el que possiblement és el seu poema més conegut: Santa Maria , Senyora del Puig; però deixant a banda qualsevol aportació biogràfica. Tampoc ningú no ha posat de relleu la vinculació d’este mestre amb Xàtiva ni ha donat complida notícia d‘este poema sacre que l’autor va publicar a Xàtiva (1933/1934) precedit d’un pròleg del canonge Viñes i el va posar a la venta a benefici de la reconstrucció del santuari del Puig. De ahí que intentem refer el currículum, donar a conéixer la seua  col•laboració amb El Obrero setabense i centrar-nos en els aspectes bibliogràfics del poema.

Miguel Ferrándiz amb els seus alumnes a les Escoles Velles. Curs 1932-1933.

A partir d’aquell curs 1905-1906, passat al País Basc, i per concursos de trasllats, va estar exercint, successivament, a San Miguel de Savall (Lleida, fins febrer de 1908), Palas-Fuentialmo (Múrcia , fins agost de 1915), Valverde, terme d’Elx (Alacant, fins agost del 1917), Vallada (agost 1917 al mateix mes de 1919). L’1 de setembre d’este últim any s’incorporava a l’escola d’Atzeneta D’Albaida, on va romandre més de dotze anys,  va arribar a ser concejal en temps de la dictadura i degué estar ben considerat, perquè en maig de 1930 va ser nomenat mestre de Genovès i renuncià a la plaça. Dos anys més tard aconseguiria el trasllat al seu poble nadiu, incorporant-se a l’escola graduada d’ Aielo el 19 d’abril de 1932. Cinc anys més tard (20-1-1937) apareixia en la Gaceta un decret notificant la seua jubilació forçosa per qüestions polítiques, no reincorporant-se l’escola fins l’any 1941, per a jubilar-se voluntàriament en 1943, quan tenia 66 anys. Els últims anys de sa vida els va passar a l’hospital  de monges d’ Ontinyent  (on va poder ingressar perquè prèviament l’ havien anomenat fill adoptiu d’esta vila) i continuà escrivint poemes –ara majoritàriament en castellà- amb una temàtica intensament religiosa i quasi tots dedicats a familiars per commemorar esdeveniment destacats...

Els seus primers escrits són de caràcter pedagògic i en defensa de l’escola catòlica –seguint  els dictats pedagògic de les “Escoles del Ave Maria” de D. Andrés Manjón – en uns moments en què l ‘escola laica havia encès un fort  debat social. Tots ells estan escrots en castellà(1),  cal destacar l’article El diario en las escuelas, que va eixir en l’esmentat setmanari xativí (12-XI-1905) i l’opuscle Por que el maestro instruye más que educa (Sevilla, 1910), també estan escrits en castellà els pocs treballs que va traure a llum arran de la jubilació, si fem excepció del Catecisme en cançons, l’últim dels seus poemes.

En este mateix setmanari i a partir de 1920, reprendria la col•laboració i tornaria a publicar nous treballs, tant en prosa com en vers, utilitzant amb freqüència  la disposició del sonet, sempre en castellà, fins l’exemplar del 18-III-1932 en què trobem  junt el sonet en castellà  ¿y tú no lloras?  la composició, en valencià, dedicada a la Mare de Deú dels Dolors , que de moment no tindrà continuïtat;  però que dos anys després encara donaria pomes en la nostra llengua com: “Sant Vicent Ferrer” (14-IV-1934) o “A mon nebot Pepet  Gonsalbes, en sa Primera Comunió” (5-V-1934).

 Malgrat que es va iniciar en l’ofici de poeta de la mà del metge d’ Atzaneta D. Felicísimo Tormo quan ja s’acostava al mig segle de vida, tenim constància de la seua participació en diverses vetlades músico-literàries durant l’estada docent a Xàtiva, concretament en l’any 1905(2) . En un primer moment les composicions fetes en Atzeneta, com: ”Recuerdos de actualidad” (30-X-1920), “¡Hermoso rasgo!” (10-II-1924), “El mejor brindis”  (15-III-1924), encara es mantingueren habitualment en castellà,  com hem vist, no iniciant-se en el conreu asidu de la llengua materna fins els anys 30.

De la darrera etapa de la Dictadura deu ser ell llibre Cansons d’amor y cansons pera ronda, que, junt el fullet Santa Maria, Senyora del Puig, (1933), i els sonets apareguts en l’Obrero Setabense, són les úniques publicacions poètiques que va dur a l’empremta.(3)

Una part de la seua obra resta encara dispersa;  per bé que la major part s ‘haja recopil•lat i darrerament publicat en un del Homenatges (el III, 2002) de l’IEVA. Entre el material que queda inèdit està un extens poemari didàctic-religiós  La doctrina en cansóns i una gran quantitat de les composicions jocfloralesques. Esta participació en certàmens literaris està encara poc documentada, malgrat haver assolit diversos guardons, sabem que participà en els de Torrent (1931), amb els lemes Fe, Esperanza y Caridad i Per al cos i per a l’ànima, que aconseguirem un accèssit cadascun, Benimaclet (1934) , Riba-Roja,  Manises (un accèssit pels Tres sonets a la dona manisera, en 1934), Xàtiva (Englantina d’Or en 1934 per “Cant a la província de Valencia”, recollida per Mª Josep Micó) i sobre tot en els de Lo Rat Penat , en els que tenim registrats els següents treballs, en 1931: El Poema de la vida (comprén uns 400 versos); en 1933: Santa Maria, Senyora del Puig; ¡Justícia!, Gemecs, El pa dels pobres, Gimnàstic, Educació i ensenyança i Ma mare, en 1934 novament  El pa dels pobres(4)  i en 1942: ¡Fes senyor que yo veja!, La pau de l’ànima, La glòria dels màrtirs, A la regina, Anhels de l’esperit i el riu d’Ayelo. Sobtadament i quan ja teníem enllestit este treball, hem trobat una nota que fa referència a la presentació de La doctrina en cançons al premi “València” de poesia, convocat per la Diputació de València en 1961; pel  que hem pogut comprovar el premi fou en aquella ocasió per a Joan Valls (per Versos a Sara) i La doctrina... no va passar de la primera ronda en l’evaluació del jurat.

Com ja s’ha dit el Poema sacro Santa Maria, Senyora del Puig el va presentar l’autor als  Jocs Florals de ” Lo Rat Penat” de 1933 els quals, aleshores , es celebraven en la Fira de Juliol de València, concretament al premi de la Viola d’or i amb el lema ¡Del Cèl senfuig!. No agradà al jurat (queda constància de l’opinió) i el deixà en les mans del director d’El Obrero... i el amic des de l’infantesa. El Sr. Viñes li posa el pròleg i els versos marians hi anaren aparegut entre el 2 de setembre del mateix any  i el 10 de febrer del  1934. Tot seguit es recollí en un fullet, posat a la venda en el “kiosco de la Prensa Católica”  que hi havia a la mateixa plaça de la Seu al preu de 0’40 pts i conta El Obrero... que El inspirado autor, dando una inequivocada prueba de gererosidad y desprendimiento ha cedido la edición a beneficio de las obras del secular santuario...  en aquells moments en procés de restauració.
Passats els anys, en 1974, J. López Selles publica una llarga Antología dels poemes de Xàtiva en la que deixava de banda la part biografia i només replega una mostra de l’obra literària. Incomprensiblement este poema hi era atribuït a D. Gonzalo Viñes. Pels anys  noranta, en donar-se el moviment tendent a salvar  el patrimoni de Xàtiva (“Salvem el Puig”), diverses entitats(5) tragueren novament al carrer el fullet en una versió coordinada per J. Camarasa i normalitzada per J. Ll. Cebrián. Este darrer investigador enllestiria, tot seguit, un treball complet i acurat, sobre la globalitat del santuari , incloguent-hi  de nou el “Poema” en la versió corregida.(6)
Miguel Ferrándiz a la seua casa a la plaça Palau
poc abans d’ingressar a l’Hospital de monges d’Ontinyent on va morir en 1962.

En l’estiu de 2002 I’IEVA, amb l’especial aportació dels ajuntaments d’Atzeneta i d’Aielo, posava al carrer la monografia sobre el mestre-poeta que havia preparat  Mª Josep  Micó; però en la que no es fa referència al “poema sacre”. Darrerament és l’investigador Antoni López Quiles qui fa una nova citació de l’obra. Pel que vaig comprovar personalment, no coneixia la publicació de Cebrián; però s’havia adonat que no podia ser –per l’estil- del canonge Viñes, l’obra del qual estava estudiant i en l’edició –que ha fet l’editorial “Denes”- només copià les “paraules d’ introducció”, amb una versió més fidel a la del setmanari.  Atés que cap dels quatre autors esmentats han  consultat la versió manuscrita, original de l’autor, hem cregut adient reproduir almenys els versos que conformen la primera part d’aquella.
Com ha senyalat Mª Josep Micó i el propi autor ho va reconéixer implícitament, estem davant d’un poeta bilingüe i d’escassa volada; però d’una obra abundosa, popular i variada, amb el mèrit afegit d’haver triat, intencionadament, el conreu del valencià. Personalment creguem que, mes que amb un poeta, es trobem davant d’un educador que es regix  per estrictes cànons religiosos i, inclús amb un moraliste, que manifesta, pregonament, una no sempre confessada, però si clara i intensa finalitat propedéutica i exemplaritzadora.

L’ajuntament d’Aielo de Malferit va prendre, en 1975, l’acord de dedicar-li un carrer i, en 1996, li va retre un homenatge.

Alfonso Vila Moreno




DOS ÁNGELS
      (El de la ciutat y el de l’hospital(7)

S.Refél.-                                                         Angel que abaixes del cél,
                                                                      ¿qué tens tot apesarat?
A.d,1.C(sic)                                                    Sóc l’ángel d’esta ciutat.
                                                                       ¿Y tú?
R-                                                                    L’ángel San Refél 
                                                                       el que guarde ‘ls hospitals;
                                                                       y estic hui ple d’alegria
                                                                       perque así ha vingut María,
                                                                       que es la salud dels malalts .
                                                                       ¿Y per qué asclates el plór?
A.-                                                                  ¿Cóm vóls que no estiga trist 
                                                                        en tans hómens com he vist 
                                                                        que tenen corcat el cór?
                                                                       ¿que de l’inférn a la pórta
                                                                         están ya, si Deu els crida,
                                                                        perque ans d’acabar la vida
                                                                        Tenen ya l’ánima mórta?

.....................
SÚPLICA

R.-                                                                  Verge Santa, salut del malalt,
                                                                       lluna plena, hermosísima y pura,
                                                                       donéu pau, salut y dolsura
          als malalts d’este Sant Hospital.
A.-                                                                  Verge Santa, tesór de bondat,
                                lliri blanc ple d’aroma y bellea,
                                                                       ompliu de virtuts y purea
        als vehins d’esta hermosa ciutat.


SANTA MARIA, SENYORA DEL PUIG (poema sacro)
I
 El pare Etérn envia a les Potestats per a que li alsen en la Térra pedestals dignes a la so Filla privilegiá, María.

Còr d’Angels
¡Glòria’l Pare, glória’l Fill
i glòria’l Espirit Sant!
El Pare Etèrn
Boleusen, Potestats, cap a la Térra
i alséuli en ella dignes pedestals
a ma filla vollguda i Predilècta,
òbra del meu Poder més acabà
a María, la Mare de mon Fill,
Vèrge Puríssima en sa Concepció,
Espòsa del Santíssim Espirit,
i Frut perfècte del Etèrn Amor.


Angels
¡Glòria a María ,Filla del Pare;
glòria a María, Mare del Fill;
glòria a María, Verge i Espòsa
del Castíssim i Sant Espirit!
El Pare Etèrn
¡Pronte boléu,
oh Potestats,
i pels Estats
del Mon aneu!
Y allí, gastéu
vòstra energía
pa que María,
Mare de Deu,
tinga cassals
vistosos, alts
i plens de sòl;
i cuans la vegen
i la festejen
tròben consòl.
Angels
¡Sant, Sant Sant sou Senyor Deu dels eixèrcits!
Reblits están els Céls, també la Tèrra.
de vòstra Magestad i vòstra Glòria.


POEMA DE LA VIDA (8) 
Infantesa

En eixa provincia
de la fèrtil  i rica Valencia,
aon el Sòl va a aspirar tots els dies
de la flòrs dedicàes la esencia,
aon la diva Ceres
v’abocar els rics fruts a má plena,
n’hi ha un pòble miránt “Serra Gròssa”
dalt de la Ribera,
aon vaig tindre la dicha de náixer
aon passí ma dichosa infantesa
¡Cóm me pòrta davant de la vista
la memòria –i en llarga cadena-
els bòns ratos que alegre passara
en l’edat aquella!
Sens conéixer les negres passións,
i en jòcs d’ inocencia,
i en amics com si foren germáns
Que mai féiem brega,
me passava aquells dies, alegre,
i es nits, sense pena.
Sense saber lo que son desenganys,
i qu’el Mon la proclama com Reina
a l’altiva i ruín ambició;
sens saber d’enveja..
¡qué feliç vivia!
¡cuán feliç yo era!
***
Ara, qu’estes memòries al cab
m’ha dut la velléa,
que li pren a la plata el color
i de plata a mon cab el blanqueja...
ara sé de misèries i vicis
qu’olvidar vullgera;
ara sé l’amargor de la vida;
sè lo qu’es enveja;
ara tròbe de menys tanta dicha
de l’edada quella;
ara tròbe de menys el bons ratos
que passí en ma dichosa infantesa.
***
Per això, al qu’estudia
d’educar la ciencia,
en esta cançó
conmoure vullguera.
Vullguera fer ma veu poderosa
més qu’el trò d’espantosa tormenta,
per a dir així:
No vos done pena
de qu’el chic siga chic per molts anys
i que vixca en sa pura inocencia.
Tems de sobra tindrá pa plorar
i saber que la vida es ben negra!
Deixéulo que júe
en l’edat primera!
¡Deixéulo que gòje
de sa ermosa i felis infantesa!

MARE DE DOLORS(9) 

A l’afronte del Mon i en Creu clavat
estava Jesucrist en l’agonía.
Y debàix dels seus pèus sentá, a Maria
el Dolor la feia despiadat.
Mòr lo Fill del Etèrn, desemparat.
Y, mentres que plorant el Sòl fugia
i la Tèrra de pena es conmovía,
sa mare, dolorida, el té abraçat.
Li’l lleven els amics pa soterrarlo;
no sens al sagrat Còs enbausamarlo
en ans, de rics perfums de grats aulors,
Y se queda la verge, desolada,
Mare de nóstra humanitat malvada;
A la cual engendrá en aguts dolors.

SAN VICÈNT FERRER(10)

Angel Apocalíptic que se’l veu
per damunt del terreno valencià
despertar a la Vida a tot cristià
en sa miraculosa i Forta Veu,
que’s fòc que derretix los cors de neu;
convertien sa matèria, en ans malvá
en sustancia sublim, diviniçá
per l’Amor i la Gracia del ver Deu.
Llenguaje universal que tots entenen
(El valencià que parla, tots comprenen
com di fos primitiu pur i diví),
fa avorrir el pecat per lo temor
de  vore’l seny irat de lo Senyor
en el dia terrible de Juí.
....
El jardí de Valencia té una flor
de pètals blancs i aulor delicadíssim,
qu’ens dona’ls valencians un goig puríssim
aspirantla, en el fons del nostre còr.
Es naixcuda del abre que no mór
que plantà el Fill de Deu, Jesús Castíssim.
En el camp de sa Esglesia fertilíssim
I pujen fins al cèl ses branques d’òr,
I escampa son perfum pèr totes parts:
de la terra aon naixqué, notable’n Arts,
fins als pobles llunyans del Mon sencer,
que li ofrenen, rendits, el homenatje
de cult i administració, davant l’imatje
del gran Sant valencià, Vicènt Ferrer.

A  MON NEBOT PEPET GONSALBES,
EN SA PRIMERA COMUNIÓ(11) 

El Deu Unic, tan Grandiós
qu’ocupa l’inmensitat;
de tal Poder, que a mils mons,
que ròden per el espai,
donà vida, moviment,
llum i calor, al instant;
tan Sabi, que res ignora
del present ni del passat,
i els sabis tots d’este Mon
qu’han segut privilegiats,
son una sombra borrosa
de la Ciència i Veritat,
tan hermós, que sa Belleça
no’s podria contemplar
sense cegar de la vista
i quedarse extasiats;
Si estes reflexions, nebot,
medites per un instant
comprendrás per qué este dia
serà per a tú el més gran;
perquè al Rei del Cèl i Tèrra,
lo seu Cós, s’Anima i Sanc,
¡vas a rebre’n lo teu còr
en l’acte de comulgar!

LA DOCTRINA EN CANSONS (12)
Preludi.- El Camí

No me prenguen por ofensa
qu’agüelos els haja dit;
yo també sería agüelo,
si no estiguera fadrí
Els he dit que son agüelos,
per a dirlos que son vells;
y, ya ho saben, no soc jove;
¡soc un fadrí ya agüelet!
Y feta aquesta advertència,
que juçgue preliminar,
els pregue tinguen paciència
per a poderme escoltar.
Pos trate’n estes cansóns,
qu’ara escomense a llegir,
ferlos passar un bon rato
y mostralos un Camí.
Un Camí que náix del Mon
y arriba a la Eternitat;
¡el Camí que pòrta l’hòme
a eterna Felicitat!
El Camí que tots deuríen
bé conéixer y saber,
per a ser sempre felissos
y tindre un etèrn contént.
El Camí que dona pau
i alegria en éste Mon,
als qu’en sa vida el seguixen
en fidelitat y amor.
El Camí que a deu ens pòrta
cuan mos arriba la Mort,
y es el qu’els vellets tenim,
més qu’els altres, ben repróp.
Pues eixe Camí tan útil
y per a tot necessari,
intente ferlos conéixer
als que venen al CALVARI.



  
[1] El fet d’atribuir-li una composició s’este moment, com vorem més avant, sembla trencar esta suposició; peró només es tractaria d’una excepció per més que alvançara en dos décades la tradicional atribució del conreu valencià.
[2] Almenys va llegir les seues poesies en el vetlada de la Juventut Catòlica celebrada en el “Círculo Católico” 6 –V-1905.
[3] Gràcies a la seua amistat amb el beneficiat Eduardo Ibáñez, director de l’Escuela Catòlica, en un primer momento i amb Gonzal Viñes, més tard, pogué donar a conéixer les seues idees i els delers professionals al setmanari “clerical” de Xàtiva El Obrero Setabense.
[4] Era freqüent el fet de presentar el mateix treball en més d’una ocasió (sempre que foren inèdits i no haveren tingut un premi). En el cas de Ma mare no se li donà premi en València porque el membre del jurant que va llegir el treball en els jocs de lo Rat Penat era el mateix que l’havia premiat a Torrent (Escriu amb llapis la nota: M’agrada molt; pero li vaig donar la Viola en Torrent).
[5 Notícies 7, Amics de la Costera , 9 d’octubre del Genovés, AFSA i l’Almodí.
[6] La monografia seria editada per la Caixa d’Ontinyent en 1998 en doble versió valencià/castellà.
[7] La present composició es va publicar en El Obrero Setabense del 17-IX-1904 sense cap referència identificadora. Per la temàtica i l’estil suposem ser de M. Ferràndiz que, precisament per eixos dies, començava la seua tasca educadora com a professor de les“Escuelas Católicas”, organitzades pel sacerdot local D. Eduardo Ibañez. Només copiem l’inici i la súplica final.
[8] El poemari, manuscrit, ocupa ompli una llibreta escolar de 20 fulls; dividits en quatre parts, va ser presentat als Jocs Florals de L.R.P. de 1931. El tenim per inèdit. Copiem només la primera part.
[91] Primer sonet publicat en valencià en el setmanari El Obrero Setabense (Xàtiva, 18-III-1932).
[10] Es tracta d’una composició totalment distinta a la recollida, amb el mateix títol, per Mª Josep Micó. Es va publicar a l’Obrero Setabense, 14-IV-1934.
[11] Copiada d’Obrero Setabense de 5-V-1934. (Només les primeres estrofes i últimes estrofes).
[12] Obra inèdita , escrita quan ja estava intern en l’hospital d’Ontinyent (acabada el 21 de juny de 1961) i dedicada Al digníssim senyor retor-arcipreste de la parroquia de San Roc de Alcòy, En Ciril Tormo Durà, en prova de ver afète (sic)... i també Als aguelos y agueles que asistixen a la Doctrina Cristiana . L’obra , mecanografiada comprén LXXIX cançons, que s’allarguen en 119 p. Reproduïm només la cançó núm I.
Article publicat 
al llibre de festes 2014

lunes, 27 de octubre de 2014

QUI VOL HERBAAAAA?


Berlandino Martinez

De segur que els més joves no saben a què fa referència aquesta frase. Aquest era el “crit de guerra” del meu avi. Escrit com sonava, seria un: QUIVOLHEEEEEEERBAAAAA???

Així s’anunciava pel carrer quan passava venent herba als veïns del poble. En aquella època en la que la majoria de les famílies tenien conillets a casa, el meu avi, amb la seua corbella i els cabassos plens de manollets d’herba, es dedicava, amb el seu burret, a vendre-la pel poble.

Durant els mesos de bon temps, arrendava bancals a l’horta vella on plantava l’herba. L’herba s’anava segant de manera escalonada, de tal manera que quan es segava l’últim tram, l’herba que s’havia segat ja al primer tram estava bona de nou per a segar. Es venia l’herba tendra, a garbes o manolls, a dos pessetes la garbeta o tres garbes un duro.

Després de vendre pel poble, el sobrant anava cap a casa, al Carrer Sant Antoni. Allí, a l’entrada de la casa tenien les garbes, i qui volia podia acudir directament a casa a comprar. Pareix que fa mil anys de tot açò…però total fa uns 40 anyets…

Aquest va ser un dels seus treballs entre molt d’altres, perquè com sabem, per a aquells que viuen del camp l’època i el temps són els que manen. El barbat, la "vendimia" i fer llenya per als forns de l’Ollería són algunes de les feines que a temporades també feia, però de segur que per la que més se’l recorda és per la de venedor d’herba, potser perquè al poble eren només 3 o 4 persones les que es dedicaven al mateix ofici.

I de segur que si nomene a Enrique Martinez Martinez, pocs també sabran de qui parlem, però si nomene a “Berlandino” el del carrer Sant Antoni, de baix la font, ja no hi ha dubte. Nascut el 12/05/1922 era el quart de 5 germans, tots ells Berlandinos de malnom. No sabem massa bé d’on ve aquest malnom, suposem que algun avantpassat es deia Bernardo…i d’ahí va anar la cosa evol•lucionant, de Bernardo a Bernardino, i de Bernardino a “Berlandino”. Ara mateix, anem per la versió “Berlan” del nom ;)

Berlandino no va viure sempre al carrer Sant Antoni, abans va viure un poc més amunt, al carrer Major, on ara viu Lucas el persianer. Allí van viure els primers anys de casats ell i l’avia Lucia, i allí va nàixer la seua primera filla: Luci.

Anys després van comprar la casa de baix la font, i allí van nàixer els altres dos fills de la parella, Enriqueta i “el xic”: Enric.

Berlandino i Lucia i dos filles

En aquella casa, que tenia com totes per aquells temps la seua quadra al fons, també tenien el burret i els conills, i durant una temporada un poltret (que no es deixava muntar perquè estava un poc "serril") que van comprar per a Enric (avantatges de ser el xiquet de casa…)

El record que jo tinc del meu avi i la festa de Sant Antoni és de quan ens enviava a jugar a les cucanyes i pujàvem carregats amb conillets d’india que soltava el ti Salvador.

Ja a l’època que nosaltres baixàvem a la festa, Berlandino baixava poc. Però molts anys abans, sí que participava d’ella. Segons m’han contat hi havia un joc que es jugava amb el burro, un pal llarg i unes anelles penjades d'un fil de part a part del carrer, i que segons les explicacions que m’han fet, jo m’ imagine els veïns del carrer galopant com cavallers de l’edat mitjana amb la seua llança per a agafar l’anella, però a l’estil de poble, que no té res que desmeréixer. Però sobretot els dies de la festa es pegaven uns bons esmorzars a casa Salvador “La Raba”.

Berlandino a la fresca de casa.
Segur que la gent de la zona el recorda assegut amb la cadireta de boga a la porta del carrer, soltant xarrades a tot el qui passara, i més encara a les “afores”. Sempre estava a les "afores", assegut a una pedra que tenien com a banquet, amb la seua boina i la resta de la quadrilla: el ti Vicent de Campos, Enrique el roig, i el ti Salvador...i allí passaven els dies, xarrant i fumant.


Les vesprades que tornava del cole i anava a ca l'avia Lucia, l’avi podia estar a dos llocs: o veient els bous de la vesprada, o a les "afores". I no exagere, que fins i tot els obrers que van estar fent el muret de pedra van posar el seu nom al mur, per les hores que feia de guàrdia allí!! Allí estava escrit…en lletres grans : BERLANDINO.

El cas es que tothom coneixia Berlandino, i crec que a més de la família, tothom li tenia gran estima.

Justament ara fa uns pocs mesos, la ti Teresa, la més menuda dels germans Berlandinos ens va deixar. Valenta, treballadora i presumida com sempre, amb la resta dels quatre germans, allà on estiguen, estaran ben orgullosos de les grans famílies que han format.
Bones festes a tot el carrer, i a seguir fent gran la festa.

Familia Martinez.

Olga Mora Martinez
llibre de festes de sant Antoni, 
gener 2014 

lunes, 6 de octubre de 2014

EL RELLOTGE PÚBLIC DEL CAMPANAR D’AIELO DE MALFERIT


Corria l’any 1954, allà pel mes d’octubre, quan sense més, un dia, el rellotge de la torre-campanar de l’església san Pedro Apòstol d’Aielo de Malferit, propietat de l’ajuntament, es va parar, qui sap si per vell o per esgotament, qui sap...

Campanar de l'esglèsia d'Aielo on està el rellotge.

Malgrat els esforços per reparar-lo, res s'hi va poder fer per posar-lo de nou en marxa. Calia una solució immediata. S’havia de comprar altre nou.

“En la vida de los pueblos, se presenta, de continuo, coyunturas de reconocida urgencia y totalmente imprevisibles, que están sobre las previsiones de cualquier ser pensante y llegada una de semejantes coyunturas no solo  los individuos si que también las Corporaciones tienen que acudir a remedios de emergencia en ara de lo inaplazable de la resolución.

Y este es e caso actual de este Ayuntamiento por cuanto, debido a causas desconocidas, el reloj de la torre de la iglesia propiedad de este ayuntamiento, se paró un buen día y no hubo medio humano de hacerlo andar, quedando villa de tanta monta como esta, esto es de su densidad urbana sin ese fiel vigilante hoy tan necesario en la vida agitada de los pueblos en que, como nunca puede decirse que el tiempo es oro.

Ello ha ultimado la necesidad ineludible de arbitrar el medio de resolver la coyuntura y vistos los informes de los técnicos en los  que desahuciaron el antiguo reloj, declarándolo inservible, ha llegado un momento de decidirse y la decisión de esta Corporación ha sido la compra de un nuevo reloj”
( Informe de secretaria de l’ajuntament 5-01-1955)

I és que en temps passats i com un ritual, el rellotge públic d’Aielo situat al campanar de l’església Parroquial, havia anat marcant les hores dels aieloners. L’ajuntament contava al segle XIX amb un rellotger encarregat del manteniment de l’aparell. La vida al poble no es podia parar i la decisió presa era de suplantar el rellotge vell per un altre de nova fabricació.

Pugem al campanar...volem veure la maquinària del rellotge,
poca gent accedeix a esta part de l'esglèsia i poca gent veu l'engranatge que el fa funcionar.

Entre les empreses existents aleshores en funcionament, la Corporació Municipal es va decantar per una de gran renom establerta a Barcelona que feia rellotges per a tota Espanya: l’empresa viuda de Jose Blasco Bosch : Manufacturas Blasco.

Encapçalament d'un dels informes en la compra del nou rellotge a la empresa Manufacturas Blasco.

El procés que l’ajuntament va fer per a la compra, pas a pas, així com les respostes per part de l’empresa rellotgera, queden plasmades a un informe-expedient que es va elaborar en adquirir el nou rellotge. 

I és que és un rellotge que, tan abans com actualment, convida a mirar-lo, siga quan passem per baix i alcem el cap o quan ens ve de cara en baixar pel carrer sant Pere.

Des del carrer sant Pere es veu el campanar sencer.

És un rellotge que hem tingut la sort de conèixer més a fons no només sabent la seua història sinó podent admirar la maquinaria que guarda a les entranyes. La maquinaria és una meravella i així, a més del contingut de l’expedient, vos mostrem la part del  rellotge que poca gent veu: l’engranatge que fa que totes les peces complisquen el seu paper i marquen les hores exactes. . 
La maquinària, l'engranatge que fa que funcione com toca.


Este mecanisme el trobem en el camí de pujada al campanar.

Però anem pas a pas. Tot va seguir el seu procés habitual.

Previ a l’informe del secretari del moment Domingo Batlle, el dia 3 de gener de 1955, l’alcalde d’Aielo de Malferit, Sr D. Bautista Ferri Soler decreta la necessitat urgent de canviar el rellotge avariat del campanar seguint les passes necessàries però evitant els tràmits burocràtics de compra per subhasta o concurs que podien allargar la nova adquisició.I a partir d’eixe moment, són molts els informes i acords els que circulen per canviar el vell rellotge.

El dia 9 de gener s’ajunta l’informe favorable a la sessió de ple d’ajuntament per a que es prenga l’acord oportú . El dia 10 es cita als regidors per a l’examen i aprovació de l’expedient de compra del nou rellotge i el dia 14 es fa el ple d’ajuntament i es prenen uns acords.

La necessitat i urgència es fa de notar en l’acta:

“..RESULTANDO que en la vida moderna, es imposible tener a un pueblo sin reloj, que señale la hora, tanto tiempo por los trastornos que tal falta ocasionan al vecindario en general y a la población laboral en particular...” Informe del secretari del 14 -01-1955 

La modalitat de compra per contracte directe és beneficiosa per a la Corporació:

“...CONSIDERANDO que en caso de necesidad reconocida por la especial índole de la obra o servicio, se permite prescindir de los tramites de la subasta, subasta-concurso o concurso CONSIDERANDO que con ello y especialmente en estén este caso particular, no solo no se producirá perjuicio, sino un notorio beneficio en favor del municipio, atendida la índole del servicio a proveer y por las facilidades que dará el concertante.. 
(Informe del secretari del 14 -01-1955 

I també especifica el preu i la modalitat de pagament.

El contracte adjunt a l’expedient revela molta informació sobre les característiques del rellotge. Ens descriu les qualitats i les característiques afegint que es tracta d’un rellotge “monumental moderno” 
“...cuyas ruedas primeras de la sonería medirán 305mm de diámetro, y de las siguientes características:
a) Será construido para que se de cuerda a si mismo, con remontaje automático de sus pesos por medio de electromotor acoplado, con potencia de ¼ de HP y su sonería de horas con repetición y uno, dos, tres y cuatro cuartos.
b) Estará provisto de una esfera de 1’50 metros de diámetro (lente incluido) de cristal de luna de primera calidad con marco de fundición, numeración árabe y 60 minutos grabados al ácido por su interior y decorados en negro, fondo esmerilado en blanco (completo). 
c) Los pesos serán metálicos y estarán suspendidos por medio de cadenas de acero especiales. De dicha cadena, además de la necesaria para el funcionamiento normal del reloj, llevará tanta como permita la altura disponible para la bajada de los pesos, con el fin de que si alguna vez faltase la fuerza eléctrica, tenga horas de reserva y por excepcionalmente y por causa difíciles de calcular, la mencionada falta fuese en alguna ocasión prolongada, ira provisto de dispositivo y manivela para darle cuerda a mano.
d) Detalles generales de la construcción del Reloj: su base estará formada por dos barras de perfil angular, unidas a dos piezas de fundición de forma apropiada y  elegante, cuyo conjunto forman cuatro pies, los cuales, al igual que los dos frentes-también de fundición- estarán esmaltados en gris, con adornos y filetes amarillos. Todas sus ruedas-excepto la auxiliar de dar cuerda- serán de bronce de primera calidad, cruzadas en cinco brazos, correspondiendo el espesor de las principales a la décima parte de sus diámetros. Los piñones y los ejes serán de acero fundido. Los contactos de tiro, los detenedores y todas las demás piezas sujetas a roce, serán convenientemente templadas. Los cojinetes de todos los ejes serán de bronce de primera calidad, fijados con tornillos, excepto los que forman el mecanismo de elevación automática, que serán rodamientos a bolas a rótula. Los levantadores de la sonería serán rodillos de bronce fosforoso, montados sobre ejes de acero: el escape será de clavijas con rueda de doble aro. La horquilla de impulso irá provista de graduador. La suspensión será de doble retención. El péndulo estará compuesto de varilla de abeto con disco pesado que sirve de compensador. Las ruedas, los ejes, las sierras y todas las palancas, estarán cuidadosamente pulidos, y además, las que lo requieren, llevaran un acabado vistoso de esmerilado que le dará excelente presentación. La marcha del Reloj, mientras sube el peso-motor del movimiento, será automática, y una pequeña esfera colocada en el frente del Reloj, permitirá ponerlo a hora fácilmente por medio de una tuerca bisagra y con tuercas de ajuste. Todos los engranajes-sin excepción alguna-serán cortados a maquina. Todas las uniones serán a rosca, lo que facilitará desmontar-lo parcial o totalmente sin entorpecimiento de ninguna clase, y sus ejes principales irán provistos se engrasadores con el fin de conseguir un conjunto durable y fácil  de manipular.
e) Para su sonería, se instalaran  dos martillos modernos giratorios, provistos de muelle vibratorio y motados en cojinetes de bronce de 10’5 y 5’600 kgs peso maza neto.
(18 de gener. Contracte de compra venda del rellotge)

En nota addicional del contracte s’assenyala que junt al rellotge i altres accessoris s’enviaria una sirena elèctrica amb motor trifàsic de 2HP, accionada pel rellotge mitjançant un mecanisme especial acoblat al mateix rellotge, quatre vegades al dia i a les hores que de bestreta es triara.

Hui en dia encara es recorda aquella sirena que totes les dies s’escoltava a la 1 del migdia.

Altre aspecte important detallat a l’informe és el preu del rellotge i la manera com havia de pagar l’ajuntament d’Aielo de Malferit: 111.634 pts de l’època i a pagar en 10 anys.

3º El precio del Reloj, con cuantos accesorios se  detallan  en  el presente contrato será de CIENTO QUINCE MIL SEISCIENTAS TREINTA Y CUATRO (Pts 115.634) pesetas que el ayuntamiento de Ayelo de Malferit pagará a Vda de José Blasco Bosch en diez anualidades mediante diez letras previamente acepadas por el Sr alcalde por acuerdo y en representación del ayuntamiento, por valor de 11.563’40 ptas cada una, cuyos vencimientos serán los dias 30 de septiembre de los años 1955, 1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1961,1962, 1963, 1964, respectivamente.
(18 de gener. Contracte de compra venda del rellotge)

El preu incloïa les despeses de transport del rellotge des de Barcelona fins l’estació de tren d’Agullent, des d’on algunes persones enviades a propòsit des d’Aielo serien les encarregades de portar-lo al poble. També estava inclosa la instal•lació i muntatge a la torre del campanar. L’empresa “ Viuda de Jose Blasco Bosch” també es feia càrrec de les despeses de la facturació dels embalatges, que des d’Aielo es comprometien a enviar via tren cap a l’estació de Tortosa.

Firmen el document de compra l’alcalde d’Aielo de Malferit Bautista Ferri i per part de l’empresa constructora i venedora del rellotge Manufacturas Blasco, Francisco Tafalla en data de 18 de gener de 1955.
Document enmarcat que assenyala com s'ha de tenir cura el rellotge
per mantenir-lo en perfectes condicions.

Una vegada formalitzat el contracte, continuaria la correspondència entre l’ajuntament i l’empresa constructora a fi de concretar aspectes abans de donar per tancat el treball de posada en marxa el nou rellotge a Aielo. Per mig d’estes cartes sabem la intencionalitat de l’ajuntament d’Aielo d’inaugurar el nou rellotge al campanar el mateix dia de la celebració de la festa dia de sant Josep.


“Me es grato poner en su conocimiento que Dios mediante, esta misma semana será facturado el reloj adquirido po Vds junto con la esfera, sirena i demás accesorios, así es que con toda seguridad quedaran Vds complacidos pudiendo efectuar su inauguración para la festivitdad de San José como es su deseo."
(8 de febrer de 1955, carta de Francisco Tafalla de Manufacturas Blasco

Ja el rellotge a Aielo, calia la presencia del muntador. Donada la urgència per l’acord de la Corporació d’estrenar el nou rellotge el dia de sant Josep, i solament faltant un mes, l’ajuntament d’Aielo va reclamar que vinguera la persona encarregada el més aviat possible. 

En nom de l’empresa, Francisco Tafalla contestà amb una resposta que significava allargar la posada en marxa de rellotge. Molt formalment i emprant un to tranquil•litzador, el representat de l’empresa es va excusar, informant que ell desitjava enviar a Aielo el millor muntador que disposava l’empresa i just en eixos moments l’operari estava desplaçat a Barcelona muntant un altre rellotge.

“Desde luego, podría mandar inmediatamente a uno de los operarios-montadores de esta casa, pero mi interés está en que venga el más especializado en la instalación de relojes del tipo adquirido por Vds., y éste precisamente en la actualidad se encuentra en Barcelona realizando otra instalación, que según mis cálculos terminara a primeros de la próxima semana, y como sea que hay tiempo mas que suficiente hasta la fecha de la inauguración del referido reloj, es motivo por el que creo mejor esperar el regreso del montador a que me refiero para que sea él quien venga a esa.”
(23 de febrer de 1955, carta de Francisco Tafalla de Manufacturas Blasco)



El muntador va arribar, però no sabem si a temps o no. No hi ha documentació que ho corrobore però hi està el rellotge, un rellotge que com deia l’informe és realment monumental. Hi està al mateix lloc però adaptat al nous temps i electrificat, però seguint la seua funció d’assenyalar les hores, sempre disposat a informar a qui el vulga mirar.

Mariló Sanz Mora
MªJesús Juan Colomer
Article del llibre de festes 2012

jueves, 7 de agosto de 2014

Retrats de festa 1964 a Aielo de Malferit

(Les festes de Moros i Cristians fa 50 anys)


Us convidem a que gaudiu amb este resum de l’exposició feta a la biblioteca P.M Degà Ortiz i Sanz d’Aielo durant el mes de juliol de 2014.
Són imatges que ens apropen als primers anys de festes de Moros i Cristians a Aielo de Malferit; és un pretext per conèixer l’origen de la nostra festa i un desig de saber com eren els primers anys de les dames i comparsistes, protagonistes de les festes patronals junt a la comissió festera, autoritats locals i veïns d’Aielo.
La selecció de retrats s’ha fet gràcies a l’aportació personal de les festeres, de particulars i del fons fotogràfic de la Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”, arxiu fotogràfic que pretén arreplegar la història gràfica del nostre poble.



1.- EL POBLE D’AIELO DE MALFERIT A L’ANY 1964

En aquell any era alcalde Rosendo Sanz Belda, el primer tinent d’Alcalde Emilio Castelló Silvestre, el segon Joaquin Juan Mompó i els regidors Salvador Castelló Bernabeu, Victor Reig Juan, Rafael Belda Ureña, Joaquin Barber Mira Rafael Mollá Mompó i Miguel Calabuig Garrido. Jutge de Pau Vicent Requena Malchirant i l’autoritat eclesiàstica Rvdo. Juan Sanchis Requena.

A les imatges que hem seleccionat podem vore els carrers de terra i les voreres fetes amb pedretes del riu, l’asfalt encara tardaria uns anys en arribar a Aielo. 


Eren anys de penúries i era prioritat de la Corporació Municipal portar l’aigua a totes les fons (Eixample, Mig, l’aguelo...), de fet, es coneix a Rosendo Sanz com l’alcalde que va portar l’aigua al poble. 

Les dones anaven a les fonts per omplir cànters i botijons i l’ajuntament buscava solucions per a que no es formaren aquelles llargues files que es formaven a la font de l’Eixample.


Els joves d’Aielo, ja no sols treballaven com a jornalers al camp, començaven a treballar com operaris en fàbriques tèxtils d’Ontinyent, Agullent, Albaida i Atzeneta... al lloc de treball els més afortunats es desplaçaven amb bicicleta i a peu la resta.

Les quadrilles de joves, organitzades en penys d’amics, es divertien en guateques, ballant amb parella o “agarrat” al so dels tocadiscs. En 1964, Encarnació Castelló Ferriol la Nassia va organitzar la rondalla RE-DO-LA.


Els carrers eren tranquils, pas de matxos i burros, i pocs cotxes... era lloc de jocs per als xiquets i de conversa entre veïns. Desprès de sopar se solia anar a prendre la fresca, asseguts  al carrer amb cadires de boga i formant rogles es contaven històries o simplement succeïts quotidians. Hi havia poca llum al carrer, la qual cosa servia per observar les estrelles i els xiquets jugar a “la lluneta” i als “quatre cantons”. Alguns homes, en nits de xafogor, treien la sarià del matxo dipositant-la a la vorera i dormien als ras.


Algunes cases amb famílies de més “possibilitats econòmiques”  tenien els primeres televisors del poble i els posaven a disposició de tots els veïns girant-lo cap al carrer, els veïns es portaven la cadira de casa i feien rotgle per vorer les corregudes de bous i festivals.


L’Eixample era trobada de quadrilles de joves que paraven als quiosc de Bigot i Marc per prendre algun quinto, una palometa o un xatet de vi. Passeigs per a tots ben mudats els diumenges després de missa... els xiquets jugaven a jocs tradicionals (flendit, tella, a xurro...), els fotògrafs professionals com Merino paraven per immortalitzar els moments familiars i festius.

Les mongetes de la Beneficència acollien a tota aquella persona que volia visitar-les. I les Escoles Nacionals estaven repletes d’alumnes i a la part central de l’edifici, la Biblioteca estava oberta els diumenges pel mati per gaudir de la lectura.

I el Patronat també era un edifici de referència, amb escola per a xiquets i xiquetes o el trinquet on es jugaven grans partides  de pilota. I a les vesprades, no podia faltar la pel•lícula al cinema del Patronat. 

Tots els dies venia el cotxe de línea o “cotxe roig”, que creuava  l’Eixample fins la parada a casa del “Cartero”.

I sobre botigues, estaven les de verdura “Mora”, la botiga de l’Habanero on es podia comprar saladura, la tenda de l’Ocaso o la de teixits de Rosenso Sanz, la carnisseria del rullete, els forns de pa, l’ estanc... Tot junt formava el conjunt de comerços al voltant dels qulas girava la vida quotidiana.

ANECDOTARI FESTER 1964 

Els Moros i Cristians començaren a Aielo a l’any 1962. Els festers recorden que gràcies, en part,  al recolzament de l’alcalde Rosendo Sanz Belda.

La Comissió de Festes de l’any 1964 estava formada per:
President: Salvador Castelló Bernabeu
Vocals:
Joaquin Juan Mompo
Rafael Belda Ureña
Secretari: Ricardo Marti Calabuig
Representants de les Comparses:
Lucas Sanz Belda “ Serratells”
Bautista Boluda Benlliure “ Oleyanos”
Enrique Martinez Mompó “Barbàrabes”
Carlos Martinez D’Agostino “Mozàrabes”
Julián Juan Mompó “ Canibales”
Santiago Barber Colomer “ Garbellàrabes”


Esta Comissió de Festes va elegir a la Regina i Cort d’Honor, una dama per cada comparsa i quatre dames a càrrec de la Comissió de Fetes (ajuntament)

Lucinda Requena Barber (Reina de Festes 1964)
Teresa Martinez Pascual (comparsa Barbàrabes)
Maribel Juan Cháfer (comparsa Garbellàrabes)
Conxa Ferri Mateu (comparsa Mozàrabes)
Fina Belda Mompó (comparsa Oleyanos)
Elisa Llopis Barber (comparsa Serratells)
Mari Carmen Martinez Mercadal (comparsa Caníbals)
Adela Beneyto Barber
Maria Requena Martí
Trini Albero Vidal
Maria Boluda Barber

Sobre els festers, protagonistes totals durant uns dies, cal dir que a l’any 1964 al poble hi havia solament 6 comparses, dos cristianes Oleyanos i Serratells i quatre mores Caníbals, Garbellàrabes, Barbàrabes i Mozarabes 

Oleyanos i Serratells van ser fundades pels treballadors del forn de vidre (Vidriera Ayelense) i la penya d’amics Amanecer Alegre. A l’hora de posar un nom van ser ocurrents i feren honor al que tenien a prop: Oleyanos, és el nom d’Aielo al revés i  Serratells ve pel nom de la serra de la Serratella que vigila el poble.


Els Oleyanos o mariners (com són coneguts popularment) assajaven al carrer del Mig davant del lloc conegut com la vareta, la casa d’Emili Castelló, costera  avall, perquè era més fàcil. La primera Entrada de Moros i Cristians va desfilar per allí.

Els mariners, primerament es vestien amb una gel•laba curta, canviant-la després pel vestit de mariner de color blau de seda lluenta més apropiat. La  primera vestimenta marinera era d’un teixit comprat a la tenda de Rosendo Sanz, al carrer Major, que aleshores era l’alcalde. 

La comparsa Caníbals la fundaren els treballadors de la fàbrica tèxtil de Rafael Haro d’Atzeneta d’Albaida.

 La comparsa Barbàrabes tenia la seu al casino del Mestret (c/ del Mig), però anaven a vestir-se al Palau. El seu nom es deu a que la majoria dels fundadors de la comparsa eren productors de barbats. Són coneguts popularment com la comparsa dels rics.

Els fundadors de la comparsa Garbellàrabes, eren els membres de la penya Garbell.

A la comparsa Mozàrabes, se’ls coneixia  popularment com la comparsa de la llimonà.

I sobre els actes festius i la festa en general, queda constància al llibre de festes. La portada va ser realitzada per Juan Malchirant. Completen el llibre una gran col•laboració literària i un destacat programa d’actes festius, una de les actuacions programades era l’actuació de la rondalla RE-DO-LA d’Aielo.


A l’any 1964 inauguraren un NOU CASTELL per a fer les ambaixades, construït per l’agullenti Joaquim Casanova.

La banda de música que solia acudir durant eixos anys era la d’Anna. Alguns músics s’allotjaven entre els veïns del poble, fins i tot hi havia cases on tenien dormint i menjant dos músics. Eixe any la Junta festera començaria a allotjar-los en les Escoles Velles on dormien damunt de matalassos.
Per costejar les despeses de la festa s’empraven recursos con la venda de loteria, el festival al cine del Patronat, l’aportació de l’ajuntament, els donatius particulars, la participació dels bars del poble o la venda de la vaqueta.

Els vestits de valenciana i complements per a les dames de festes foren llogats a la famosa casa Roperia Insa de València. 

I com a diversió a banda també s’instal•lava a l’Eixample la  FIRA per al gaudiment dels xiquets. A la fira venia la mare del “Barquero” que parava els barracons, just on on està actualment l’edifici de la policia. Portava una norià, dos barques, futbolins i un barracó, dormia fins i tot al barracó, i estava instal•lada allí al menys tres mesos a l’any.


I per als majors, a més del simple passeig amunt i avall, a l’Eixample hi també estaven els quioscos de Bigot, Marc i el Mestret on es podien beure les begudes més típiques. Els preus a l’any 1964 eren: 
-el tercio al preu de 5’50 pts. 
-els quintos 4 pts. 
-la canya 2 pts. 
-La palometa 1’50 pts 
-i el xato de vi 1’50 ptas

En aquell any començaren les replantacions d’arbres i palmeres a l’Eixample donades gratuïtament per l’ajuntament d’Elx.

VIDEO:  RETRATS DE FESTA 1964



Mª Jesús Juan Colomer
Biblioteca Degà Ortiz i Sanz d'Aielo de Malferit