Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

domingo, 29 de junio de 2014

ANIVERSARI -HOMENATGE A XELO: 11-6-2014



La inestimable col·laboradora d’este bloc Xelo Mira Barber, i sempre recordada amiga, en complir-se l’any de la seua mort va rebre un emotiu homenatge per part del companys i alumnes del col·legi Rafael Juan Vidal (Ontinyent) on treballava. Va ser el dia 11 de juny i l’acte serà recordat per respectuós, emotiu i sobre tot per senzill, com a ella li agradava.

L’ombra d’un roure, prèviament plantat pels alumnes del col·legi per a celebrar el dia de l’arbre, va ser  el lloc escollit per dedicar-li un espai a Xelo. Dies abans es va construir un monòlit de pedra seca, pedra recollida a la caseta de Xelo al terme d’Aielo de Malferit, el seu poble. I al costat del monòlit es va posar una placa de ceràmica  decorada amb dibuixos al·legòrics de la tasca docent que realitzava: notes musicals, dibuixos infantil i les marietes (el nom de la seua classe) tot acompanyat d’unes boniques paraules escrites:

ENSENYAR, LA SEUA PROFESSIÓ
ESTIMAR, EL SEU ESTIL DE VIDA
MESTRA, COMPANYA I AMIGA
XELO, LLAVOR D’EDUCACIÓ

La placa es va descobrir a l’acte. Alumnat i professorat, tothom emocionat, i amb un silenci respectuós digne de ressaltar per la quantitat de xiquets menuts que hi havia, feren un rotgle al voltant del “monument commemoratiu”. El director del Col·legi en nom de tots, va pronunciar unes sentides paraules i els alumnes llegiren poesies dedicades a la que havia estat la seua mestra. També cada alumne va posar una flor als testos que hi havia al voltant, i eren flors que no moriran perquè estaven fetes pels mateixos xiquets i xiquetes amb papers de diversos colors. L’AMPA també va participar en l’homenatge aportant un ram de flors naturals.

L’acte va estar presidit per una fotografia de Xelo, però no calia cap imatge per tenir-la present, el seu esperit estava en l’aire i tots la tenien en ment. El silenci, només trencat per la música de fons de Lluis Llach, que era un dels seus cantautors preferits, va servir per a que cadascú segons la seua experiència i tracte, anara rememorant la Xelo amiga, la Xelo companya, la Xelo mestra...tot mirant-ho com en una pel·lícula.








Sé tan a prop el meu partir 
que ni el acords no em posseeixen. 
Mai no me n'he d'anar d'aquí 
si en un racó del teu somriure 
em fas un lloc petit per a mi 
on no d'estorbi el teu viure. 
Ho escoltes bé? Jo sóc així 
i t'encomano el meu pervindre: 
que no me n'he d'anar aquí 
mentre m'alenis molt endintre.


Lluís Llach (cançó Vaig i vinc)


Equip de redacció