El fet que Carles Salvador duguera un diari personal fins l'any 1920 ha estalviat als seues biógrafs escorcollar més a fons en els primers anys de vida. Ara, l’estudi detingut de la documentació oficial servada als arxius de la Generalitat i de la Universitat, l’anàlisi detingut de la revista Foc y Flama, on, presumiblement, s’inicià la seua tasca literària i fins i tot la correspondència guardada a Benassal, ens retrau alguns episodis de la seua joventut. (com ara la carta de R. Candel recordant el barri, on havien conviscut).
El jove Carlos Salvador, quart dels cinc fills del fuster Ramón Salvador i la seua dona Maria Gimeno, va nàixer el 20 de giner del 1893 al C. de Dalt 46, de València i vivia en la plaça La (sic) Jordana nº 13, quan es va presentar a l’examen d’ingrés en la Normal de València, que superà el 3 de juny del 1907. Tot seguit cursà els dos primers anys de carrera, que comportaven el títul de mestre elemental, sempre que es superaren els tres exercicis de la revàlida; després cabia la possibilitat d’estudiar uns altres dos cursos i superar una nova prova per tal d’assolir el títul superior. En el cas del nostre jove estudiant, l’entrebanc de la primera revàlida, que no superà en els dos primers intents -juny i setembre del 1909-, l’obligà en certa manera a cursar el grau superior per a poder treballar de mestre. Salvà l’esmentat obstacle en juny del 1910, al temps que acabava el 1r graó de la nova titulació i al finalitzar el curs 1910 – 1911 i aprovar la corresponent prova de revàlida els dies 26 de juny i 4 de juliol d’este darrer any, accedia a la titulació de mestre superior. Per cert, les dos notes més altes d’esta etapa foren per a les matèries de Música i Llengua i Literatura Espanyola, amb sobresaliente en les dos ocasions.
El dia 10 d’agost d’este mateix 1911 feia el dipòsit del títul, nou dies més tard s’enviava l’expedient al rectorat i a finals de l’any (el 21 de desembre) quedava tancada l’etapa formativa amb la preceptiva firma d’aquell pel Ministre d’Instrucció Pública i, per tant, estava apte per a l’exercici de la docència.
Nicolau Primitiu, encarregat d'apadrinar la seua recepció amb motiu de l'ingrés en el Centre de Cultura Valenciana en 1936, parla d’una primera estada en l’escola d’Almassera encara en 1911, qüestió que ni menciona cap biògraf, ni tampoc queda reflectida en la fulla de servicis. Potser es tractara d’una breu sustitució privada o inclús les pràctiques que s’encabien dins les matèries a superar en el 2n curs superior. El que ens certifica l’expedient administratiu oficial és que el governador civil de València, com a president de la Junta d’Instrucció Pública, li signava el nomenament com a mestre interí d’Aielo de Malferit amb el sou anual de 500 pts., el dia 21 de setembre del 1912 i allí es presentà per a prendre possesió de l’escola i donar inici a la tasca educativa, el 5 d’octubre en una estànça que s’allargaria -oficialment- fins el 15 del mateix mes del 1914 (i no 1915 com s’afirma en algun text biogràfic), tot i què deixà les classes -potser per cumplir amb el servici militar- justament un mes abans de la data oficial de cesse.
Tenia aleshores 19-20 anys i en les seues notes autobiogràfiques recull les vivències cotidianes d’una nova vida sencilla, pobletana i plaentera (1). Sabem també que entre els seus alumnes estava Lluís Laporta, fill del metge del poble i després poeta, amic i company en Lo Rat Penat. Potser coneguera d’oïdes a Miquel Ferrándiz, mestre natural del poble i després successor en l’escola i també es possible que es trobara pel carrer a una xiqueta que després seria la madrina en la inauguració de les noves escoles i coneguda catedràtica de Història en instituts de Xàtiva i València: Àngeles Belda Soler. El que no pareix haver-se difundit és l’anècdota que, tot seguit, passe a contar.
És sabut que el primer article que publicà -el 25 de gener de 1913- fou Lo cant del trovaire, escrit que estava inserit en el núm 7 de l’efímera publicació Foc y Flama, espentada pel jovent valencianista que encapçalava José Mª Bayarri; però no tinc notícies d’haver-se fet públic el contingut dels críptics missatges que es creuaren en la secció Estafeta entre el nostre biografiat i la redacció de l'esmentada revista.
La circumstància que la publicació parlara d’ell com si es tractara d’un personatge ilustre ("Oh tú, insigne é invicte Salvador/ te mereixes, molt chust este sonet/¿Tú saps lo que mos fas y lo que has fet,/ benemerit cultísim suscritor?...) ens fa dubtar que l’article suara esmentat –que, per altra banda, no diu res d’extraordinari- fóra el que encetara la seua llarga llista d’escrits literaris (2); però és evident que rebé un excel•lent tracte de la direcció i es seguiren amb interés les seues indicacions i propostes.
Tot començà quan el setmanari posà en marxa un concurs de quintilles (la "Festa de la quintilla valenciana"), que fou rebut amb entusiasme pels lletraferits del moment, malgrat estar dotat d’un premi quasi simbòlic i donà lloc a una festa valencianista a la capital (l'1 de febrer del 1913) i a una edició extraordinaria del setmanari (núm.8) que, naturalment, donà el nom dels guanyadors: Arturo Calvo, de la "sèria i R. Sanchis Arcís de la festiva.
L'exitosa iniciativa fou represa pel jove mestre, que proposà un segon concurs, més atractiu encara. La nova convocatòria premiaria en este cas els millors sonets presentats, els quals podien optar a un doble premi, segons la nota que ve anunciada en els exemplars del 15 i 22 de febrer del 1913 (núm. 9 i 10):
"Oferts els premits per l'entusiaste suscritor D. Carlos Salvador... FOC Y FLAMA obri un CONCURS LLITERARI-FESTIU (sempre de festa) pera premiar els DOS SONETS octosílabos d'eixe carácter y valensiáns, que á chuí del churat tinguen mes grasia". "Al més grasiós sonet agrasiat se li consedirá per sa grasia com en PRIMER PREMI Una botella d'á litro de nuez de kola coka y al que li seguixca en merit grasiosísim el SEGON PREMI Una botella d'á mig litro del mateix licor".
Cal recordar que este licor es fabricava en Aielo, en l'antiga destileria dels Srs. Aparici, Sanz i Ortiz, llavors "Fábrica de licores y jarabes Ortiz y Juan Mompó", ubicada junt al palau dels antics senyors locals: els Malferit, la que actualment continua oberta amb la firma "J. Juan Micó". Ara mateix no podria datar el moment; però és suficientment conegut el fet què la seua fórmula artesanal (registrada en 1903; però ja de llarga tradició en aquell moment) fou "comprada" per la companyia Coca Cola, per tal què no li fera la competència al seu superconegut brevatge. (3)
En l’esmentada secció de l’Estafeta i com hem dit més amunt, venen recollides, amb anotacions breus, concises i quasi telegràfiques, les relacions que mantenia la revista amb els lectors, els quals podien identificar-se per les inicials i el lloc de procedència. En este cas ens trobem amb sis o set referències que venen encapsalades per les sigles C. S. Aielo de Malferit, alguna de les quals ve referida a este succeït, com ara la del núm 7, del 25 de gener del 1913, i que al parèixer és contestació a l'enviament del primer escrit i/o bé, la proposta del concurs:
"Amic, gracies de tot. No esperabem meñs. Ben escrit. Ja parlarem d'alló", o la del núm. 8 (6 de febrer):
"Per ordinari o en sellos ¿Mos deixa fer el concurs?. Be les notes historiques",
mentres que en altres es posa de relleu la seua activitat proselitista i l'interés que posa per captar suscriptors:
"Conformes. Molta propaganda" (núm 23, 24-V-1913) i "Accedit. Gràcies per l'interés. Archive'ls suscriptors" (núm. 25, 7-VI-1913), sense que falten les que aporten suggerències:
"Conformes. Confiem en que vosté sabrá arreglar l'asunt de que nos parla" (núm. 17, 12-IV-1913).
Esta interessant publicació dels joves valencianistes, encapsalats per Bayarri i Esteve, només arribà a traure 25 números. La que pareix ser única colecció conservada (de consulta directa) -la de la Hemeroteca Municipal de la plaça Maguncia de València- no està completa i precisament falten els exemplars on es fa públic el veredicte del jurat (del 13 al 16), però cap recòrrer a l'edició completa i microfilmada de la Biblioteca Valenciana per estudiar degudament esta anècdota juvenil i les primeres mostres en valencià del jove mestre.
El lema i el text dels dos sonets guanyadors apareixen en el núm 12 (8-III-1913); però els noms dels autors no es donaren a conèixer fins el núm 14: Vt. Soler amb el lema "Que suat" i Paco Muñoz i lema Bandera. Este exemplar era un extraordinari dedicat a la Pasqua, mentres el següent també tenia esta condició i atenia a la celebració del la festa de Sant Vicent, de ahí que la reproducció dels sonets quedara, en certa manera, ajornada; però en els posteriors i fins el núm 19 portaven la reproducció dels sonets que havien assolit un accèssit, els recomanats i fons i tots aquells que s'enviaren com a mostra d'adhesió, tots ells amb el nom dels respectius autors entre a més d'alguns "poetes desconeguts" figuren autors que ja disposaven d'un ben guanyat prestigi: Fc. Caballero, Paco Valiente, Josep Rodríguez, E. Navarro Borràs, B. Ortín, Miquel Durán, J. Zapater Esteve, Vt. Marco, Fc. Baidal, Borrás Jarque, Luís Valls..., la qual cosa ens dona a conéixer l'alt nivell i la qualitat de les composicions presentades.
A l'ensems d'estes dedicacions al concurs, el setmanari tragué altres dos col•laboracions en prosa de C. Salvador, que potser han passat desapercebudes per els historiadors: En el núm. 13 apareixia el "Soliloqui idílic" amb una "idílica" Josefina i en el 15, o siga en l'extraordinari dedicat a Sant Vicent, insertava els text curt dedicat "A les Giques. En lo dia de hui". Encara apareixeria, en el núm. 17 (12-IV-1913) una poesia amb la firma de "Salvador", titolada "Fruita del temps"; però creguem que esta peça era deguda a un altre col•laborador de la revista, de nom Manuel Salvador.
En juny de 1913 deixava d'existir Foc y Flama, al temps que les forces regionalistes donaven un gran pas en tres direccions: a) l'intent d'unificació ortogràfica a partir d'assamblees democràtiques impulsades per Lo Rat Penat i el P. Fullana, b) la proposta immediata de crear un Institut d'Estudis Valencians que tenia com a referència el model del català (5) i, per altra banda, c) l'empemta de la joventut valencianista, que anava creixent i reorganitzant-se fins arribar a un climax nacionalista en les jornades d'afirmació valencianista, què donarien lloc a l'acte multitudinari del teatre Eslava del 26 de juliol i la redacció del consegüent manifest nacionalista.
No sabem quina fou la participació de C. Salvador en relació amb estes activitats que ja li eren pròpies . Segons Vt. Simbor no entraria de ple en elles fins la primavera del 1915, però segurament la seua participació començaria a partir del juliol anterior (6).
El que si coneguem del temps de residència a Aielo de Malferit és, almenys, una altra vessant de l'activitat literària, més madura, i que es traduí en diversos escrits que publicats en el reviscolat setmanari El Cuento del Dumenche, en el que eixiria la primerenca novel•leta Pecat d'amor el 14 de febrer del 1915, data que s'acostuma a pendre com a fita inicial de la seua vessant literària.
I és que un altre fet a considerar en 1914 és la represa d'una iniciativa popular, exitosa i sobre tot valencianitzadora que havia esdevingut a principis d'any. Era el 4 de gener quan eixia de nou al carrer el setmanari El Cuento del Dumenche de la mà de Vicent Miguel Carceller (7), el qual es presentava així:
"Som choventud y al camp de la lliteratura valensiana venim en tot l'entusiasme del que vól a sa térra, y en tota la confiansa d'éxit, que dona la voluntat y el treball... ".
Bé que no tenien clares les idees ortogràfiques; però això era cosa que poca importància tenia en aquell moment:
"Respecte a la ortografia no seguim més tendénsies que la qu'el poble... nos obliga a tindre. Avans qu'enseñar al póble a escriure, hia que enseñarlo a llechir, y ho conseguirem més fásilment atenent a la explesió (sic) eufónica."
No és d'extranyar què al tornar al poble, després del Nadal, Carles Salvador ja s'havera suscrit a la publicació i d'immediat degué pensar en prestar-li la col•laboració personal.
Ja en el núm. 2, de l' onze de gener, l'editor d'El Cuento... feia públic l'anunci d'un concurs
"... de llichendes, novéles y cuentos valensiáns, cuyes bases i prémits publicarem en el número próxim..."
Efectivament, l'anunciada convocatòria ocupava tota la portada interior del núm 3 i s'atenia a les normes habituals. S'anunciaven premis per a llichendes, novéles i cuentos, amb els respectius accèssits. Els premis eren de 100 pts. i 100 exemplars, mentres els accèssits es quedaven en les cent publicacions. A més a més s'obria la possibilitat de publicar aquells treballs "recomanats" que el jurat considerara mereixedors de formar part de la colecció.
El termini d'admisió quedava fixat en el 23 de març i l'editorial es comprometia a donar a conéixer setmanalment els lemes dels treballs rebuts. Així sabem que les quartilles que portaven el lema "Com les roses" serien unes de les primers en arribar -concretament era el 4rt. treball (8)- . Tanmateix fins la publicació de l'acta en l'exemplar del 12 de juliol, no és donava el nom de l'autor. L'esmentat document no s'aprovà fins el 9 de juliol i venia signat pel Baró d'Alcahalí (llegendes), Ramón Andrés Cabrelles (novel•les) i Maximiliano Thous (contes).
A tenor de les dades llavors aportades per l'empresa, es comptabilitzaren 56 treballs rebuts, 23 dels quals pertanyien a la secció novel•la. El premi en este cas fou per a un aleshores desconegut alcireny: el jove Salvador La Casta España i l'accèssit per a un veterà del Grau de València, Santiago Aguirre Verdeguer. La novel•la Pecat d'amor de Carles Salvador seria una de les dotze que havia recomanat el jurat i no es publicaria fins l'any següent, concretament el dia 14 de febrer del 1915.
Els organitzadors havien pres, de bestreta, l'acord de no fer valoracions de les obres i per tant no coneguem la impresió que tingué R. Andrés Cabrelles després de llegida l'obreta primerenca; però el fet de ser "recomanada" degué influir positivament en el novell autor que, uns mesos més tard, publicava un sonet elogiós de la publicació i s'atrevia a participar en el debat encetat des d'estes pàgines a la búsqueda d'una solució que remediara la decadència del teatre regional.
El article amb la seua opinió al respecte venia en la contraportada de l'entrega núm 42 (18-X-1914), portava per títul: Un per qué i s'afegia a les declaracions antecedents i acordes de Jaume Rivelles, Josep Mª Juan, E. Navarro Borrás, P. Cuquerella, Fc. Ombuena, Jaume Bellver... en pro d'una solució per al teatre valencià (9).
Encara en 1914 i quan ja havia tornat a la casa paterna, va publicar un tríptic poètic en esta mateixa publicació; pero ara en l'Almanac per a 1915. Els tres sonets van dedicats A la Inspiració, Al Plaer i A la Mort, ocupen tota una fulla, en la que queda registrat el lloc i la data: "Valensia y Desembre 1914". En este cas és de suposar que l'enviament responia a una petició de l'editor per quan temps enrere s'havia donat a conéixer una nota fent saber que no es publicarien treballs que previament no foren demanats. Pareix ser que ja anava fent-se un nom, circumstància que quedava constatada observant la seua presència en les pàgines del setmanari en els anys següent, treball que mereix un altre estudi.
És altament provable que tota esta producció i altres col•laboracions publicades més tard foren concebudes en Aielo de Malferit, per la qual cosa i malgrat la cronologia posterior, no volem deixar de retraure les referències de les seues aportacions al llarg del primer semestre del 1915, és a dir el moment en què aprovava les oposicions i abans d'ocupar plaça de funcionari, ni de senyalar un fet que no pareix haver-se tingut en compte fins este moment: És ja en esta primera escola quan se'n adona del problema que l'aclapararà en els anys posteriors: l'ensenyança dels infants en la seua llengua materna valenciana. Esta circumstància és plenament observable amb la lectura de la carta publicada per El Cuento... el 18-X-1914, respecte a la deplorable situació del teatre, en la que dóna arguments com el següent:
"... perque si...tots chunts haberem fet llabor pera qu'en les escóles s'enseñara a llechir y escriure [en valensiá], com obligasió tenim els mestres, puesto que nóstres alumnes son valensians [...] escomensem inculcant en els menudets les grandees de nostra llengua parlantlos y escribintlos en l'idioma valensiá... fem de conseguir del Gobérn qu'en les escóles s'enseñe el valensiá per mich de Gramática..."
I queda ratificada en una nova carta en l'esmentada revista (núm. 114) que degué escriure's en febrer de 1916, a penes arribat a l'escola de la Pobla de Benifassà (10).
El 14 de febrer de 1915 -com ja s'ha dit- eixia al carrer la novel•la Pecat d'amor, portava el núm. 59 d'El Cuento del Dumenche i era per tant una obra exenta, mentres que La declinació i El "Cuento del Dumenche" ocupaven, respectivament, les contraportades posterior i anterior de les entregues 60 i 62, del 21 de febrer i el 7 de març.
La declinació està presentada com una "comèdia casera" i este diàleg marital, amb un rerefons inesperat, no arriba a ocupar mitja pàgina, mentres que la poesia El "Cuento del Dumenche" ve a ocupar l'espai setmanal que la publicació dedicava a El Soneto de la Semana i sembla ser una obra de compromís o un regraciament dissimulat pels seus, per altra part lògics, elogis al setmanari (11). La darrera aportació registrada és, novament, un sonet que té un destinatari femení: A Carmen Balbastre, amb unes ressonàncies amoroses, que apareix poc més tard, en els núm. 77 (20 de juny), en tot cas, prou abans d'anar-s'en a la Pobla de Benifassà:
"Pense, ma Carmen, ensalsar ta figura,/ pero en mon léxic no encontre expresións/ pera elevarte hasta el sim dels turóns/ en que mereix resplandir ta hermosura" (12)...
És sabut que el primer article que publicà -el 25 de gener de 1913- fou Lo cant del trovaire, escrit que estava inserit en el núm 7 de l’efímera publicació Foc y Flama, espentada pel jovent valencianista que encapçalava José Mª Bayarri; però no tinc notícies d’haver-se fet públic el contingut dels críptics missatges que es creuaren en la secció Estafeta entre el nostre biografiat i la redacció de l'esmentada revista.
La circumstància que la publicació parlara d’ell com si es tractara d’un personatge ilustre ("Oh tú, insigne é invicte Salvador/ te mereixes, molt chust este sonet/¿Tú saps lo que mos fas y lo que has fet,/ benemerit cultísim suscritor?...) ens fa dubtar que l’article suara esmentat –que, per altra banda, no diu res d’extraordinari- fóra el que encetara la seua llarga llista d’escrits literaris (2); però és evident que rebé un excel•lent tracte de la direcció i es seguiren amb interés les seues indicacions i propostes.
Tot començà quan el setmanari posà en marxa un concurs de quintilles (la "Festa de la quintilla valenciana"), que fou rebut amb entusiasme pels lletraferits del moment, malgrat estar dotat d’un premi quasi simbòlic i donà lloc a una festa valencianista a la capital (l'1 de febrer del 1913) i a una edició extraordinaria del setmanari (núm.8) que, naturalment, donà el nom dels guanyadors: Arturo Calvo, de la "sèria i R. Sanchis Arcís de la festiva.
L'exitosa iniciativa fou represa pel jove mestre, que proposà un segon concurs, més atractiu encara. La nova convocatòria premiaria en este cas els millors sonets presentats, els quals podien optar a un doble premi, segons la nota que ve anunciada en els exemplars del 15 i 22 de febrer del 1913 (núm. 9 i 10):
"Oferts els premits per l'entusiaste suscritor D. Carlos Salvador... FOC Y FLAMA obri un CONCURS LLITERARI-FESTIU (sempre de festa) pera premiar els DOS SONETS octosílabos d'eixe carácter y valensiáns, que á chuí del churat tinguen mes grasia". "Al més grasiós sonet agrasiat se li consedirá per sa grasia com en PRIMER PREMI Una botella d'á litro de nuez de kola coka y al que li seguixca en merit grasiosísim el SEGON PREMI Una botella d'á mig litro del mateix licor".
Cal recordar que este licor es fabricava en Aielo, en l'antiga destileria dels Srs. Aparici, Sanz i Ortiz, llavors "Fábrica de licores y jarabes Ortiz y Juan Mompó", ubicada junt al palau dels antics senyors locals: els Malferit, la que actualment continua oberta amb la firma "J. Juan Micó". Ara mateix no podria datar el moment; però és suficientment conegut el fet què la seua fórmula artesanal (registrada en 1903; però ja de llarga tradició en aquell moment) fou "comprada" per la companyia Coca Cola, per tal què no li fera la competència al seu superconegut brevatge. (3)
En l’esmentada secció de l’Estafeta i com hem dit més amunt, venen recollides, amb anotacions breus, concises i quasi telegràfiques, les relacions que mantenia la revista amb els lectors, els quals podien identificar-se per les inicials i el lloc de procedència. En este cas ens trobem amb sis o set referències que venen encapsalades per les sigles C. S. Aielo de Malferit, alguna de les quals ve referida a este succeït, com ara la del núm 7, del 25 de gener del 1913, i que al parèixer és contestació a l'enviament del primer escrit i/o bé, la proposta del concurs:
"Amic, gracies de tot. No esperabem meñs. Ben escrit. Ja parlarem d'alló", o la del núm. 8 (6 de febrer):
"Per ordinari o en sellos ¿Mos deixa fer el concurs?. Be les notes historiques",
mentres que en altres es posa de relleu la seua activitat proselitista i l'interés que posa per captar suscriptors:
"Conformes. Molta propaganda" (núm 23, 24-V-1913) i "Accedit. Gràcies per l'interés. Archive'ls suscriptors" (núm. 25, 7-VI-1913), sense que falten les que aporten suggerències:
"Conformes. Confiem en que vosté sabrá arreglar l'asunt de que nos parla" (núm. 17, 12-IV-1913).
Esta interessant publicació dels joves valencianistes, encapsalats per Bayarri i Esteve, només arribà a traure 25 números. La que pareix ser única colecció conservada (de consulta directa) -la de la Hemeroteca Municipal de la plaça Maguncia de València- no està completa i precisament falten els exemplars on es fa públic el veredicte del jurat (del 13 al 16), però cap recòrrer a l'edició completa i microfilmada de la Biblioteca Valenciana per estudiar degudament esta anècdota juvenil i les primeres mostres en valencià del jove mestre.
El lema i el text dels dos sonets guanyadors apareixen en el núm 12 (8-III-1913); però els noms dels autors no es donaren a conèixer fins el núm 14: Vt. Soler amb el lema "Que suat" i Paco Muñoz i lema Bandera. Este exemplar era un extraordinari dedicat a la Pasqua, mentres el següent també tenia esta condició i atenia a la celebració del la festa de Sant Vicent, de ahí que la reproducció dels sonets quedara, en certa manera, ajornada; però en els posteriors i fins el núm 19 portaven la reproducció dels sonets que havien assolit un accèssit, els recomanats i fons i tots aquells que s'enviaren com a mostra d'adhesió, tots ells amb el nom dels respectius autors entre a més d'alguns "poetes desconeguts" figuren autors que ja disposaven d'un ben guanyat prestigi: Fc. Caballero, Paco Valiente, Josep Rodríguez, E. Navarro Borràs, B. Ortín, Miquel Durán, J. Zapater Esteve, Vt. Marco, Fc. Baidal, Borrás Jarque, Luís Valls..., la qual cosa ens dona a conéixer l'alt nivell i la qualitat de les composicions presentades.
A l'ensems d'estes dedicacions al concurs, el setmanari tragué altres dos col•laboracions en prosa de C. Salvador, que potser han passat desapercebudes per els historiadors: En el núm. 13 apareixia el "Soliloqui idílic" amb una "idílica" Josefina i en el 15, o siga en l'extraordinari dedicat a Sant Vicent, insertava els text curt dedicat "A les Giques. En lo dia de hui". Encara apareixeria, en el núm. 17 (12-IV-1913) una poesia amb la firma de "Salvador", titolada "Fruita del temps"; però creguem que esta peça era deguda a un altre col•laborador de la revista, de nom Manuel Salvador.
En juny de 1913 deixava d'existir Foc y Flama, al temps que les forces regionalistes donaven un gran pas en tres direccions: a) l'intent d'unificació ortogràfica a partir d'assamblees democràtiques impulsades per Lo Rat Penat i el P. Fullana, b) la proposta immediata de crear un Institut d'Estudis Valencians que tenia com a referència el model del català (5) i, per altra banda, c) l'empemta de la joventut valencianista, que anava creixent i reorganitzant-se fins arribar a un climax nacionalista en les jornades d'afirmació valencianista, què donarien lloc a l'acte multitudinari del teatre Eslava del 26 de juliol i la redacció del consegüent manifest nacionalista.
No sabem quina fou la participació de C. Salvador en relació amb estes activitats que ja li eren pròpies . Segons Vt. Simbor no entraria de ple en elles fins la primavera del 1915, però segurament la seua participació començaria a partir del juliol anterior (6).
El que si coneguem del temps de residència a Aielo de Malferit és, almenys, una altra vessant de l'activitat literària, més madura, i que es traduí en diversos escrits que publicats en el reviscolat setmanari El Cuento del Dumenche, en el que eixiria la primerenca novel•leta Pecat d'amor el 14 de febrer del 1915, data que s'acostuma a pendre com a fita inicial de la seua vessant literària.
I és que un altre fet a considerar en 1914 és la represa d'una iniciativa popular, exitosa i sobre tot valencianitzadora que havia esdevingut a principis d'any. Era el 4 de gener quan eixia de nou al carrer el setmanari El Cuento del Dumenche de la mà de Vicent Miguel Carceller (7), el qual es presentava així:
"Som choventud y al camp de la lliteratura valensiana venim en tot l'entusiasme del que vól a sa térra, y en tota la confiansa d'éxit, que dona la voluntat y el treball... ".
Bé que no tenien clares les idees ortogràfiques; però això era cosa que poca importància tenia en aquell moment:
"Respecte a la ortografia no seguim més tendénsies que la qu'el poble... nos obliga a tindre. Avans qu'enseñar al póble a escriure, hia que enseñarlo a llechir, y ho conseguirem més fásilment atenent a la explesió (sic) eufónica."
No és d'extranyar què al tornar al poble, després del Nadal, Carles Salvador ja s'havera suscrit a la publicació i d'immediat degué pensar en prestar-li la col•laboració personal.
Ja en el núm. 2, de l' onze de gener, l'editor d'El Cuento... feia públic l'anunci d'un concurs
"... de llichendes, novéles y cuentos valensiáns, cuyes bases i prémits publicarem en el número próxim..."
Efectivament, l'anunciada convocatòria ocupava tota la portada interior del núm 3 i s'atenia a les normes habituals. S'anunciaven premis per a llichendes, novéles i cuentos, amb els respectius accèssits. Els premis eren de 100 pts. i 100 exemplars, mentres els accèssits es quedaven en les cent publicacions. A més a més s'obria la possibilitat de publicar aquells treballs "recomanats" que el jurat considerara mereixedors de formar part de la colecció.
El termini d'admisió quedava fixat en el 23 de març i l'editorial es comprometia a donar a conéixer setmanalment els lemes dels treballs rebuts. Així sabem que les quartilles que portaven el lema "Com les roses" serien unes de les primers en arribar -concretament era el 4rt. treball (8)- . Tanmateix fins la publicació de l'acta en l'exemplar del 12 de juliol, no és donava el nom de l'autor. L'esmentat document no s'aprovà fins el 9 de juliol i venia signat pel Baró d'Alcahalí (llegendes), Ramón Andrés Cabrelles (novel•les) i Maximiliano Thous (contes).
A tenor de les dades llavors aportades per l'empresa, es comptabilitzaren 56 treballs rebuts, 23 dels quals pertanyien a la secció novel•la. El premi en este cas fou per a un aleshores desconegut alcireny: el jove Salvador La Casta España i l'accèssit per a un veterà del Grau de València, Santiago Aguirre Verdeguer. La novel•la Pecat d'amor de Carles Salvador seria una de les dotze que havia recomanat el jurat i no es publicaria fins l'any següent, concretament el dia 14 de febrer del 1915.
Els organitzadors havien pres, de bestreta, l'acord de no fer valoracions de les obres i per tant no coneguem la impresió que tingué R. Andrés Cabrelles després de llegida l'obreta primerenca; però el fet de ser "recomanada" degué influir positivament en el novell autor que, uns mesos més tard, publicava un sonet elogiós de la publicació i s'atrevia a participar en el debat encetat des d'estes pàgines a la búsqueda d'una solució que remediara la decadència del teatre regional.
El article amb la seua opinió al respecte venia en la contraportada de l'entrega núm 42 (18-X-1914), portava per títul: Un per qué i s'afegia a les declaracions antecedents i acordes de Jaume Rivelles, Josep Mª Juan, E. Navarro Borrás, P. Cuquerella, Fc. Ombuena, Jaume Bellver... en pro d'una solució per al teatre valencià (9).
Encara en 1914 i quan ja havia tornat a la casa paterna, va publicar un tríptic poètic en esta mateixa publicació; pero ara en l'Almanac per a 1915. Els tres sonets van dedicats A la Inspiració, Al Plaer i A la Mort, ocupen tota una fulla, en la que queda registrat el lloc i la data: "Valensia y Desembre 1914". En este cas és de suposar que l'enviament responia a una petició de l'editor per quan temps enrere s'havia donat a conéixer una nota fent saber que no es publicarien treballs que previament no foren demanats. Pareix ser que ja anava fent-se un nom, circumstància que quedava constatada observant la seua presència en les pàgines del setmanari en els anys següent, treball que mereix un altre estudi.
És altament provable que tota esta producció i altres col•laboracions publicades més tard foren concebudes en Aielo de Malferit, per la qual cosa i malgrat la cronologia posterior, no volem deixar de retraure les referències de les seues aportacions al llarg del primer semestre del 1915, és a dir el moment en què aprovava les oposicions i abans d'ocupar plaça de funcionari, ni de senyalar un fet que no pareix haver-se tingut en compte fins este moment: És ja en esta primera escola quan se'n adona del problema que l'aclapararà en els anys posteriors: l'ensenyança dels infants en la seua llengua materna valenciana. Esta circumstància és plenament observable amb la lectura de la carta publicada per El Cuento... el 18-X-1914, respecte a la deplorable situació del teatre, en la que dóna arguments com el següent:
"... perque si...tots chunts haberem fet llabor pera qu'en les escóles s'enseñara a llechir y escriure [en valensiá], com obligasió tenim els mestres, puesto que nóstres alumnes son valensians [...] escomensem inculcant en els menudets les grandees de nostra llengua parlantlos y escribintlos en l'idioma valensiá... fem de conseguir del Gobérn qu'en les escóles s'enseñe el valensiá per mich de Gramática..."
I queda ratificada en una nova carta en l'esmentada revista (núm. 114) que degué escriure's en febrer de 1916, a penes arribat a l'escola de la Pobla de Benifassà (10).
El 14 de febrer de 1915 -com ja s'ha dit- eixia al carrer la novel•la Pecat d'amor, portava el núm. 59 d'El Cuento del Dumenche i era per tant una obra exenta, mentres que La declinació i El "Cuento del Dumenche" ocupaven, respectivament, les contraportades posterior i anterior de les entregues 60 i 62, del 21 de febrer i el 7 de març.
La declinació està presentada com una "comèdia casera" i este diàleg marital, amb un rerefons inesperat, no arriba a ocupar mitja pàgina, mentres que la poesia El "Cuento del Dumenche" ve a ocupar l'espai setmanal que la publicació dedicava a El Soneto de la Semana i sembla ser una obra de compromís o un regraciament dissimulat pels seus, per altra part lògics, elogis al setmanari (11). La darrera aportació registrada és, novament, un sonet que té un destinatari femení: A Carmen Balbastre, amb unes ressonàncies amoroses, que apareix poc més tard, en els núm. 77 (20 de juny), en tot cas, prou abans d'anar-s'en a la Pobla de Benifassà:
"Pense, ma Carmen, ensalsar ta figura,/ pero en mon léxic no encontre expresións/ pera elevarte hasta el sim dels turóns/ en que mereix resplandir ta hermosura" (12)...
Alfons Vila Moreno
Programa Festes 2015
Moros i Cristians
(1) Aielo de Malferit tenia 2880 hts. i era un poble agrícola amb conreus de secà. Llavors escola i casa del mestre ocupaven un mateix edifici i per este motiu no apareix en el conflicte, sorgit en octubre del 1913 a causa d'una disposició ministerial sobre les condicions dels locals escolars, que enfrontà a l'ajuntament i el propietari de l'escola i casa de la mestra.
(2) Segons Pere E. Barreda publicà inicialment alguns escrits en castellà. També fa esment de col•laboracions en Foc y Flama sense donar detalls.
(3) Quan vaig escriure la primera versió d'este article, amb destí a la revista Almaig d'Ontinyent (2014), coneixia estes dades; però no l'article publicat per Antoni Barber al programa de festes del 2014, ni tampoc el capítul (96) que li ha dedicat al tema Salvador Raga en l'obra divulgativa 101 Hechos legendarios en la historia de Valencia (desembre 2014), que explica l'assimilació de la fòrmula per "Coca Cola" a partir de la presència del licor a l'exposició de Filadelfia (EEUU) en 1886.
(4) La proposta definitiva tendria lloc a partir de maig del 1914, es concretaria el 15 de gener del 1915 i cinc dies més tard es creava el Centre de Cultura Valenciana.
(5) La família paterna era d'ideologia carlina i el propi Carles Salvador pareix ser que mantingué estrets lligams amb l'associacionisme religiós fins 1915.
(6) Llavors el curs escolar solia començar el 15 de setembre i finalitzar el 15 de juliol; pel que és presumible que després de les vacacions d'estiu del 1914 ja no tornara a l'escola d'Aielo de Malferit. Pot ser siga la "pitada" donada al mantenidor dels Jocs Florals de 1915 el primer acte contestari en el que participà, coincidint en el temps en la finalització del exercicis de la oposició.
(7) El setmanari havia aparegut en 1908 de la mà de Lluís Bernat i tancà quan, a les darreries del 1910, el seu creador se n'anà a Barcelona. Ara, Carceller reprenia de bell nou la tasca, refermant-se en els jòvens i sense fer cap discriminació política, literària ni cronològica, és més, estimulant l'aparició de nous escriptors, als que donava plena llibertat d'expresió:
"Cada autor pót escriure en la ortografia que crega més convenient; nosatros la respetem... escribim pera el póble, y el poble cuant llich, vól llechir com parla: clar y net".
(8) L'extensió estava fixada entre les 45 i les 60 quartelles, escrites per una cara i sense signar. Podria donar-se el cas que tinguera el treball redactar abans d'estes dates o en tot cas es donaria pressa en enllestir-lo, per quan hi va arribar a la redacció abans del 8 de març, fent-se constar la residència a Aielo de Malferit.
(9) La maduresa de les idees és ja plena a l'expresar la seua opinió:
"... estos escritors no escrihuen en valensià per no pédre temps y perque no hia en Valensia ¡qué dolor el confesaro!... ¡ni ganes, ni públic, ni empreses, ni afisió al teatro valensiá! (... ) ¿que ham de fer en el teatro valensiá? Escrigam molt, sainets, comédies, segóns l'afisió y guardemles pera'l dia de demá y fem molta propaganda en el periódic y fem llechir la novéla o el cuento y la poesia; parlem y escribim tot arreu en valensiá..."
(10) La carta es publicà el 5 de març, però és resposta i a l'ensems recolzament d'una altra enviada per Jaume Sanmartín i publicada en el núm. 108, del dia 23 de gener. Per aquells dies a penes portava un mes en la dita escola.
(11) L'espai acostumava estar ocupat pel mateix autor del conte/novel•la de la setmana o, en el seu cas, per un dels dos col•laboradors habituals de la série: Josep de la Torre, fill i Paco Sebastián, què és, precisament, qui l'ocupa en el fullet dedicat a C. Salvador. Potser fóra el goig de vore la seua obra impresa, quasi un any després d'escriure-la, el motiu que portara al nostre autor a enviar estes dos col•laboracions d'immediat. Pel que respecta al seu agraïment, és notori de principi a fi i constatable en els versos que l'encapçalen i rematen: "Viu El Cuento entre'ls plecs de la Señera/ que'l bordecha marcantli lo camí/ (...) Debem, pues, per El Cuento molt lluytar/ Ya qu' El Cuento en la patria es un creuhat,/ siga pera Valensia molt prehuat".
(12) Forma part d'un triptic de sonets dedicat a dones, en un cas és a la mare, però en els altres dos sembla tractar-se d'amors juvenils. A l'any següent torna a escriure-li un altres versos, que aparegueren en el (núm. 122 del 30 d'abril). Encuriosit per descobrir este presumpte "primer amor" he rebuscat en el padrons de València les possibles jovenetes d'este nom i en són tres les presumptes: Carmen Balbastre Cucarella, que morí en 1952, Carmen Balbastre Soler (+1951) i Carmen Balbastre Montserrat, que visqué fins 1971.
(2) Segons Pere E. Barreda publicà inicialment alguns escrits en castellà. També fa esment de col•laboracions en Foc y Flama sense donar detalls.
(3) Quan vaig escriure la primera versió d'este article, amb destí a la revista Almaig d'Ontinyent (2014), coneixia estes dades; però no l'article publicat per Antoni Barber al programa de festes del 2014, ni tampoc el capítul (96) que li ha dedicat al tema Salvador Raga en l'obra divulgativa 101 Hechos legendarios en la historia de Valencia (desembre 2014), que explica l'assimilació de la fòrmula per "Coca Cola" a partir de la presència del licor a l'exposició de Filadelfia (EEUU) en 1886.
(4) La proposta definitiva tendria lloc a partir de maig del 1914, es concretaria el 15 de gener del 1915 i cinc dies més tard es creava el Centre de Cultura Valenciana.
(5) La família paterna era d'ideologia carlina i el propi Carles Salvador pareix ser que mantingué estrets lligams amb l'associacionisme religiós fins 1915.
(6) Llavors el curs escolar solia començar el 15 de setembre i finalitzar el 15 de juliol; pel que és presumible que després de les vacacions d'estiu del 1914 ja no tornara a l'escola d'Aielo de Malferit. Pot ser siga la "pitada" donada al mantenidor dels Jocs Florals de 1915 el primer acte contestari en el que participà, coincidint en el temps en la finalització del exercicis de la oposició.
(7) El setmanari havia aparegut en 1908 de la mà de Lluís Bernat i tancà quan, a les darreries del 1910, el seu creador se n'anà a Barcelona. Ara, Carceller reprenia de bell nou la tasca, refermant-se en els jòvens i sense fer cap discriminació política, literària ni cronològica, és més, estimulant l'aparició de nous escriptors, als que donava plena llibertat d'expresió:
"Cada autor pót escriure en la ortografia que crega més convenient; nosatros la respetem... escribim pera el póble, y el poble cuant llich, vól llechir com parla: clar y net".
(8) L'extensió estava fixada entre les 45 i les 60 quartelles, escrites per una cara i sense signar. Podria donar-se el cas que tinguera el treball redactar abans d'estes dates o en tot cas es donaria pressa en enllestir-lo, per quan hi va arribar a la redacció abans del 8 de març, fent-se constar la residència a Aielo de Malferit.
(9) La maduresa de les idees és ja plena a l'expresar la seua opinió:
"... estos escritors no escrihuen en valensià per no pédre temps y perque no hia en Valensia ¡qué dolor el confesaro!... ¡ni ganes, ni públic, ni empreses, ni afisió al teatro valensiá! (... ) ¿que ham de fer en el teatro valensiá? Escrigam molt, sainets, comédies, segóns l'afisió y guardemles pera'l dia de demá y fem molta propaganda en el periódic y fem llechir la novéla o el cuento y la poesia; parlem y escribim tot arreu en valensiá..."
(10) La carta es publicà el 5 de març, però és resposta i a l'ensems recolzament d'una altra enviada per Jaume Sanmartín i publicada en el núm. 108, del dia 23 de gener. Per aquells dies a penes portava un mes en la dita escola.
(11) L'espai acostumava estar ocupat pel mateix autor del conte/novel•la de la setmana o, en el seu cas, per un dels dos col•laboradors habituals de la série: Josep de la Torre, fill i Paco Sebastián, què és, precisament, qui l'ocupa en el fullet dedicat a C. Salvador. Potser fóra el goig de vore la seua obra impresa, quasi un any després d'escriure-la, el motiu que portara al nostre autor a enviar estes dos col•laboracions d'immediat. Pel que respecta al seu agraïment, és notori de principi a fi i constatable en els versos que l'encapçalen i rematen: "Viu El Cuento entre'ls plecs de la Señera/ que'l bordecha marcantli lo camí/ (...) Debem, pues, per El Cuento molt lluytar/ Ya qu' El Cuento en la patria es un creuhat,/ siga pera Valensia molt prehuat".
(12) Forma part d'un triptic de sonets dedicat a dones, en un cas és a la mare, però en els altres dos sembla tractar-se d'amors juvenils. A l'any següent torna a escriure-li un altres versos, que aparegueren en el (núm. 122 del 30 d'abril). Encuriosit per descobrir este presumpte "primer amor" he rebuscat en el padrons de València les possibles jovenetes d'este nom i en són tres les presumptes: Carmen Balbastre Cucarella, que morí en 1952, Carmen Balbastre Soler (+1951) i Carmen Balbastre Montserrat, que visqué fins 1971.
No hay comentarios:
Publicar un comentario