Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

sábado, 28 de mayo de 2016

Josefa Colomer Sanchis (1921-2016). Bibliotecària d'Aielo de Malferit


El dia 18 de maig va ser un dia tristíssim per a la Biblioteca Municipal d'Aielo de Malferit. Ens va deixar la primera bibliotecària Josefa Colomer Sanchis, a l’edat de 95 anys, la bibliotecària que mai va deixar la Biblioteca!!.

Pepica, iniciadora de la Biblioteca Parroquial, va ser també la primera bibliotecària municipal des de la seua fundació a l'any 1953 fins a l’any 1978. Les seues inquietuds, i el seu continu reciclatge professional, va fer que acudirà a multituds de cursos i jornades de biblioteques. 

La Biblioteca d’Aielo li deu el seu impuls i treball, la seua lluita al llarg dels anys, on la no seria igual sense el seu impuls i treball, sense la seua lluita al llarg dels anys on la Biblioteca ha patit moments difícils, i ella a estat al front, lluitant per a que Aielo sempre tinguera una Biblioteca digna, mantenint viu el record de les persones que fa anys aconseguiren per Aielo una Biblioteca Pública (Angeles Belda i Leonardo Carreres), sent la segona Biblioteca inaugurada en la Vall d’Albaida després de la d’Ontinyent.

Amb vocació i rigor i de la mateixa manera com havia treballat per a la Biblioteca del Patronat va treballar per a la Biblioteca Pública. Els primers anys foren durs, eixia pels carrers del poble recollint llibres per organitzar un fons biogràfic meritori o portant directament els llibres prestats al domicili de les persones que ho sol•licitaven. Anys de moltes necessitats i poques inversions, però molta voluntat.

Des d’esta data, de 1978, quan va deixar de ser la responsable oficial, visitava la Biblioteca setmanalment, la primera en acudir a les activitats programades, participativa activament en tots els actes, i com usuària li agradava xerrar amb els xiquets, preguntant-los les seues preferències. Va ser tota una vida entre llibres, una fervent animadora del Fons Local de la Biblioteca, al que ha ajudat a fundar i col•laborar amb donacions i aportant valuosa informació oral. Durant estos anys ha seguit animant, i segons les seues possibilitats, a les tasques pròpies d’una bibliotecària de naixement, una de les grans passions de la seua vida. 

Sempre, i dia a dia, treballava per lo que més estimava, els llibres i els lectors. Sempre animant a la gent que visitarà la Biblioteca i prestarà un llibre, que allí trobaria la lectura necessària, atenta, i cobrint les necessitats de lectura, i culturals de tot el veïnat del seu estimat poble, sentia la professió com una vocació, i amb una actitud d'entrega i implicació exemplar. 

Era una persona d'una generositat sense límits, tots hem pogut gaudir de la seva saviesa i la seua memòria tant prodigiosa, que ha tingut fins el final.



A la secció de préstec quedarà inactiu el seu carnet, les seues peticions de llibres i autors clàssics, les revistes, els comentaris a lectures realitzades, el seu garrot arrimat al mostrador, el seu abundant cabell blanc, i ja no ressonarà la seua veu preguntant..  “Manté quin llibre estàs llegint?”.

Des de la Biblioteca la trobarem a faltar. Pepica era una veu anòmima peró important. Esperem algun dia registrar a la Biblioteca un volum especial que relate  la vida de tantes dones anònimes, com ella, que han fet poble i mai oblidarem. 

BPM "Degà Ortiz i Sanz"
Aielo de Malferit
18/05/2016




domingo, 15 de mayo de 2016

Malnoms d'Aielo de Malferit: EL TI XURRERO




El ti Xurrero era un paisà nostre que vivia, si la memòria no en falla, en el Raval.

Viudo es va casar de nou amb una dona castellana,  de nom Leonor. Al poble hi havia el costum de fer “esquellades” al viudo i viuda que es casava de nou. Per tal d’evitar la burla i el soroll de l’esquellada, molts dels que feien segones núpcies si un d’ells no era del poble, buscaven casar-se en el poble del contraient foraster. Si els contraents eren paisans solien casar-se de bon matí, encara de nit,  per fugir de la temuda esquellada. 
 
El ti Xurrero, es va casar en el poble castellà d’on procedia Leonor,  i malgrat totes les mesures preses, se li va preparar la més  sonora i multitudinària “esquellà” que en el poble s’ha vist. Aquesta va fer història i és conserva viva en la memòria col·lectiva de la gent major del nostre poble.
 
Des de la fabrica de licors es va enviar a València un dels seus treballadors, amb hores extres pagades, i amb l’encàrrec d’avisar per telèfon de l’autobús quin prenia la parella des de València. El telèfon va sonar en la fabrica i l’espia va donar l’avís: “l’autobús de 5 de la vesprada que para en la venta”.

La noticia va córrer com la pólvora per tot el poble, estenent-se per els quatre punts cardinals de la població... des del Fondo a l’Era i des del Raval a l’Eixample. En la fabrica havien ja preparat un gran palis fet de sacs que era sostingut per llargues canyes. Pels costats en compte de borles i "flecos" daurats penjava entre altres coses sardines de bota ja rovellades.

Com instruments musicals perols, paelles, i esquelles dels ramats i de les vaques que hi havia aleshores al poble.

El boca a boca de la tornada del ti Xurrero al poble després de la seua boda va arribar fins a les escoles. Els mestres es van soltar abans de les 5, hora oficial de la finalització de les classes, per tal que arribarem a temps a la Venta i rebre com pertoca al ti Xurrero i a la nova veïna del poble, Leonor, que prompte heretaria el nom del marit i seria coneguda per tots nosaltres com la ti Xurrera.

Una multitud sorollosa, més de mig poble, esperava l’arribada del “cotxe roig”. Quan l’autobús va parar, recorde darrere dels cristalls de les seues finestretes, les cares estranyades i curioses dels passatgers esperant veure qui eren les celebritats que baixaven de l’autobús. 

Només "xafar" terra va començar l’esquellada. El soroll  de tota una amplia gama d’instruments casolans improvisats era infernal. El ti Xurrer i Leonor van desfilar des de la Venta, a sa casa del Raval, baix palis. 

Al creuar el Raval, la ti Tereseta, una dona morena, grosseta i menuda, des del balcó de sa casa, colpejava amb tota la seua força, un bidó buit, d’aquelles que acostumaven usar els obrers per tindre aigua com si aquest fora un bombo.

La comitiva avançava lentament i els portadors del palis ho feien amb dificultat a causa de la quantitat de gent que s’aglomerava al seu voltant. Leonor, la ti Xurrera, va mostrar un gran sentit de l’humor. Portava una gran bossa de caramels, segurament per als seus fillastres i, sense molestar-se per la popular recepció va anar llançant-los a l’aire i, entre tirada i tirada de caramels, alçava la seua mà, i sense perdre el somriure, saludava com una reina.

Amb este casament va passar a ser una paisana més del poble. A l’hivern venia xurros en la placeta de la font del Mig, al crit de “A los ricos xurros calientes, para xicas sin dientes”.
 
Carret de gelas del ti Xurrero al c/ del Mig. Anys 50.
A l’estiu canviava d’ofici, es dedicava totes les vesprades, a vendre gelats en els quatre cantons. Els dies de faena preparava sols una geladora de les dos que tenia al seu carret, el mateix de la foto.

Recorde, en un dia d’estiu, anar a prendre un “mantecao” i trobar-me amb el cabet d’un xiquet que s’assomava per un dels forats. El menut ocupava l’espai buit d’una de les geladores. El carro de Leonor, la ti Xurrera, era emprat amb una doble funció, carro de gelats i “guarderia infantil”. El menut des d’aquell lloc observava i clavava la seua mirada en cadascuna dels moviments de sa mare al omplir el motlle de “mantecao”. Era el primer fill del nou matrimoni.

No hi havia una manera més original de fer dos coses al mateix temps: treballar i cuidar de la criatura.


Francesc Juan Cháfer
Aportacions i comentaris al llibre 
“Malnoms d’Aielo de Malferit” 
de Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer.

 

domingo, 8 de mayo de 2016

Festes i tradicions: Mare de Déu dels Desamparats



Arxiu fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit (Col·lecció Teresa Reig Vidal)

Matí del diumenge 9 de maig de 1943, crònica de la solemne benedicció i consagració de la nova imatge de la Mare de Déu dels Desamparats. La fotografia està capturada des del carrer Sant Pere, carrer per on baixaria la Mare de Déu camí de l’església.

La Verge està situada davant del retaule ceràmic de la Geperudeta al carrer Major, datat al segle XVIII. Els balcons engalanats amb cobertors i desbordants de gent fervorosa i el carrer ornamentat amb arcs confeccionats de plantes del riu, baladre i flors i rètols amb versos dedicats a la Verge i escrits per Ferrándiz. 

Arxiu fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit (Col·lecció Teresa Reig Vidal).
 La nova escultura de vestir de la Mare de Déu dels Desamparats tallada en fusta i sostinguda sobre una peanya policromada, obra de l’escultor José Maria Bayarri Hurtado, sufragada per la devota Isabel Juan Sanchis, que la va acollir a la seua casa del carrer Major fins este dia; i d’este domicili eixiria cap als seu destí definitiu: l’església.

 En aquella memorable jornada mariana s’organitzaren grans festejos, presidint l’acte Isabel Sanchis Plá (viuda de Joaquin Juan Mompó propietari de la Botelleria). L’alcalde, Ernesto Egea Castelló, li va fer donació del bastó de mando a la Geperudeta, proclamant-la alcaldessa oficial del poble.

Realitzada l’acció de gràcies i els discursos oficials, carregats de paraules plenes de tendror, ordenaren la processo, breu però plena de simbolisme. Dos xiquetes vestides de comunió anaven davant la imatge amb safates plenes de fragants pètals de roses. A continuació, els germans benefactors, Joaquin e Isabel Juan Sanchis, acompanyant al retor Manuel Castelló Quilis, darrere, la Geperudeta, novella i lluminosa amb un mant  estampat de flors daurades i portada en andes al muscle de joves portadors, amb moviments lents i elegants; autoritats civils, persones il·lustres del poble, nanos i gegants, que donaven colorit i goig als xiquets, la banda de musica, gent arrimada a les cases per contemplar el pas esplèndid de la Mare de Déu, i seguidament, amb unitat i al complet, el veïnat acompanyaria a la Geperudeta fins al seu recent altar neobarroc de l’església parroquial, també costejat per les germanes Isabel i Vicenta Juan Sanchis. 

Arxiu fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit (Col·lecció Teresa Reig Vidal)
Continua relatant Miguel que els musics, a l’entrar la imatge al temple, tocaren als sons de l’himne triomfal... i era rebuda amb el so de l’orgue de la parròquia.

La totalitat dels actes quedaren escrits i registrats per un il·lustrat i gran devot de la Mare de Déu: el mestre-poeta aieloner Miguel Ferrándiz Bataller. Miguel, des d’un lloc privilegiat, el balcó de casa, va recitar, en fornida i bondadosa veu, a tothom, un captivador poema religiós, dedicat a la Mare de Déu dels Desamparats, compost pel propi mestre. 

 Mª Jesús Juan Colomer.

PARAULES D’AGRAIMENT A LA NOSTRA MARE
Quan al carrer us tragueren,
Mare dels Desemparats,
i vostra imatge posaren
cap a l’església mirant,
em semblà que estàveu contenta
perquè anàveu a tornar
a la casa que teníeu ans de que fóreu cremada,
i on anaven a pregar-vos
vostres fills d’Aielo aimats.

Quan estaven beneint-vos
en mig d’un silencio gran,
pareixia que del Cel
baixaven gràcies a mars
per escampar-les pel poble
que us estava contemplat
i us deia: “Que guapa que esteu,
Mare dels Desemparats!”.

Quan l’alcalde d’este poble,
la primera autoritat,
en senzillesa i afecte
però en fe i un amor sant,
la vara –símbol de mando-
va posar en vostres mans...

Oh quin colp em pegà l’anima!
Oh, que ganes de plorar
d’alegria, al veure-vos
que haveu sigut proclamada
alcaldessa del meu poble,
Mare dels Desemparats!

Quan pel carrer de sant Pere
us portaven per avall,
plens de goig i d’entusiasme
darrere els nanos i gegants,
jo en girava a contemplar-vos
vostra gràcia i vostre encant
i me deia per a mi:
“Mare dels Desemparats,
vostra imatge beneïda
sembla del cel abaixada!”

Però a l’entrar en l’església
als sons de l’himne triomfal...
es va convertir el temple
en la divina morada
d’on sou la reina i la mare
dels àngels i dels humans!
El mateix que jo, Maria,
tots pogueren observar
que un dels xiquets que porteu
i a vostres peus han ficat,
es girà per a mirar-vos
en aquell solemne instant,
i gojar de la bellesa
de sa mare celestial.
Com si el tal xiquet volguera
eixir-se’n d’allí i volar,
per a tots fer-nos comprendre
vostres gràcies maternals!

I desprès que el subjectaren
i el deixaren ben plantat
allí en la vostra peanya
i sota lo vostre mart
en féreu, Mare saber
que a tot fill desemparat
d’Aielo i del món sencer,
emparareu a l’instant
que us diga en crit d’angúnia:
“Mare dels Desemparats!”.


Miguel Ferrándiz (9-5-1943)

(Poema escrit després dels solemnes actes religiosos celebrats el dia 9 de maig al matí, en obsequi de la Mare dels Desemparats i llegit després dels últims públicament per l’autor quan la imatge estava a les parets de la casa dels seus propietaris.)