Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


domingo, 8 de mayo de 2016

Festes i tradicions: Mare de Déu dels Desemparats



Arxiu fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit (Col·lecció Teresa Reig Vidal)

Matí del diumenge 9 de maig de 1943, crònica de la solemne benedicció i consagració de la nova imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. La fotografia està capturada des del carrer Sant Pere, carrer per on baixaria la Mare de Déu cap a l’església.

La Verge està situada davant del retaule ceràmic de la Geperudeta al carrer Major, datat al segle XVIII. Els balcons engalanats amb cobertors i desbordants de gent fervorosa i el carrer ornamentat amb arcs confeccionats de plantes del riu, baladre i flors i rètols amb versos dedicats a la Verge i escrits per Ferrándiz. 

Arxiu fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit (Col·lecció Teresa Reig Vidal).
La nova escultura de vestir de la Mare de Déu dels Desemparats tallada en fusta i sostinguda sobre una peanya policromada, obra de l’escultor José María Bayarri Hurtado, sufragada per la devota Isabel Juan Sanchis, que la va acollir a la seua casa del carrer Major fins aquest dia; i d’aquest domicili eixiria cap ael seu destí definitiu: l’església.

En aquella memorable jornada mariana s’organitzaren grans festejos, presidint l’acte Isabel Sanchis Plá (viuda de Joaquim Juan Mompó propietari de la Botelleria). L’alcalde, Ernesto Egea Castelló, li va fer donació del bastó de comandament a la Geperudeta, proclamant-la alcaldessa oficial del poble.

Realitzada l’acció de gràcies i els discursos oficials, carregats de paraules plenes de tendror, ordenaren la processó, breu però plena de simbolisme. Dues xiquetes vestides de comunió anaven davant la imatge amb safates plenes de fragants pètals de roses. A continuació, els germans benefactors, Joaquin i Isabel Juan Sanchis, acompanyant al retor Manuel Castelló Quilis, darrere, la Geperudeta, novella i lluminosa amb un mant estampat de flors daurades i portada en andes al muscle de joves portadors, amb moviments lents i elegants; autoritats civils, persones il·lustres del poble, nanos i gegants, que feien colorit i goig als xiquets, la banda de música, gent arrimada a les cases per contemplar el pas esplèndid de la Mare de Déu, i seguidament, amb unitat i al complet, el veïnat acompanyaria a la Geperudeta fins al seu recent altar neobarroc de l’església parroquial, també costejat per les germanes Isabel i Vicenta Juan Sanchis.


Arxiu fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit (Col·lecció Teresa Reig Vidal)
Continua relatant Miguel que els músics, a l’entrar la imatge al temple, tocaren als sons de l’himne triomfal... i era rebuda amb el so de l’orgue de la parròquia.

La totalitat dels actes quedaren escrits i registrats per un il·lustrat i gran devot de la Mare de Déu: el mestre-poeta aieloner Miguel Ferrándiz Bataller. Miguel, des d’un lloc privilegiat, el balcó de casa, va recitar, en fornida i bondadosa veu, a tothom, un captivador poema religiós, dedicat a la Mare de Déu dels Desemparats, compost pel mateix mestre. 

 Mª Jesús Juan Colomer.

PARAULES D’AGRAIMENT A LA NOSTRA MARE
Quan al carrer us tragueren,
Mare dels Desemparats,
i vostra imatge posaren
cap a l’església mirant,
em semblà que estàveu contenta
perquè anàveu a tornar
a la casa que teníeu ans de que fóreu cremada,
i on anaven a pregar-vos
vostres fills d’Aielo aimats.

Quan estaven beneint-vos
en mig d’un silencio gran,
pareixia que del Cel
baixaven gràcies a mars
per escampar-les pel poble
que us estava contemplat
i us deia: “Que guapa que esteu,
Mare dels Desemparats!”.

Quan l’alcalde d’este poble,
la primera autoritat,
en senzillesa i afecte
però en fe i un amor sant,
la vara –símbol de mando-
va posar en vostres mans...

Oh quin colp em pegà l’anima!
Oh, que ganes de plorar
d’alegria, al veure-vos
que haveu sigut proclamada
alcaldessa del meu poble,
Mare dels Desemparats!

Quan pel carrer de sant Pere
us portaven per avall,
plens de goig i d’entusiasme
darrere els nanos i gegants,
jo en girava a contemplar-vos
vostra gràcia i vostre encant
i me deia per a mi:
“Mare dels Desemparats,
vostra imatge beneïda
sembla del cel abaixada!”

Però a l’entrar en l’església
als sons de l’himne triomfal...
es va convertir el temple
en la divina morada
d’on sou la reina i la mare
dels àngels i dels humans!
El mateix que jo, Maria,
tots pogueren observar
que un dels xiquets que porteu
i a vostres peus han ficat,
es girà per a mirar-vos
en aquell solemne instant,
i gojar de la bellesa
de sa mare celestial.
Com si el tal xiquet volguera
eixir-se’n d’allí i volar,
per a tots fer-nos comprendre
vostres gràcies maternals!

I desprès que el subjectaren
i el deixaren ben plantat
allí en la vostra peanya
i sota lo vostre mart
en féreu, Mare saber
que a tot fill desemparat
d’Aielo i del món sencer,
emparareu a l’instant
que us diga en crit d’angúnia:
“Mare dels Desemparats!”.


Miguel Ferrándiz (9-5-1943)

(Poema escrit després dels solemnes actes religiosos celebrats el dia 9 de maig al matí, en obsequi de la Mare dels Desemparats i llegit després dels últims públicament per l’autor quan la imatge estava a les parets de la casa dels seus propietaris.)

No hay comentarios:

Publicar un comentario