Malnoms d'Aielo de Malferit: EL TI XURRERO

El ti Xurrero era un paisà nostre que vivia, si la memòria no en falla, en el Raval.

Viudo es va casar de nou amb una dona castellana,  de nom Leonor. Al poble hi havia el costum de fer “esquellades” al viudo i viuda que es casava de nou. Per tal d’evitar la burla i el soroll de l’esquellada, molts dels que feien segones núpcies si un d’ells no era del poble, buscaven casar-se en el poble del contraient foraster. Si els contraents eren paisans solien casar-se de bon matí, encara de nit,  per fugir de la temuda esquellada. 

 

El ti Xurrero, es va casar en el poble castellà d’on procedia Leonor,  i malgrat totes les mesures preses, se li va preparar la més  sonora i multitudinària “esquellà” que en el poble s’ha vist. Aquesta va fer història i és conserva viva en la memòria col·lectiva de la gent major del nostre poble.

 

Des de la fabrica de licors es va enviar a València un dels seus treballadors, amb hores extres pagades, i amb l’encàrrec d’avisar per telèfon de l’autobús quin prenia la parella des de València. El telèfon va sonar en la fabrica i l’espia va donar l’avís: “l’autobús de 5 de la vesprada que para en la venta”.

La noticia va córrer com la pólvora per tot el poble, estenent-se per els quatre punts cardinals de la població... des del Fondo a l’Era i des del Raval a l’Eixample. En la fabrica havien ja preparat un gran palis fet de sacs que era sostingut per llargues canyes. Pels costats en compte de borles i "flecos" daurats penjava entre altres coses sardines de bota ja rovellades.

Com instruments musicals perols, paelles, i esquelles dels ramats i de les vaques que hi havia aleshores al poble.

El boca a boca de la tornada del ti Xurrero al poble després de la seua boda va arribar fins a les escoles. Els mestres es van soltar abans de les 5, hora oficial de la finalització de les classes, per tal que arribarem a temps a la Venta i rebre com pertoca al ti Xurrero i a la nova veïna del poble, Leonor, que prompte heretaria el nom del marit i seria coneguda per tots nosaltres com la ti Xurrera.

Una multitud sorollosa, més de mig poble, esperava l’arribada del “cotxe roig”. Quan l’autobús va parar, recorde darrere dels cristalls de les seues finestretes, les cares estranyades i curioses dels passatgers esperant veure qui eren les celebritats que baixaven de l’autobús. 

Només "xafar" terra va començar l’esquellada. El soroll  de tota una amplia gama d’instruments casolans improvisats era infernal. El ti Xurrer i Leonor van desfilar des de la Venta, a sa casa del Raval, baix palis. 

Al creuar el Raval, la ti Tereseta, una dona morena, grosseta i menuda, des del balcó de sa casa, colpejava amb tota la seua força, un bidó buit, d’aquelles que acostumaven usar els obrers per tindre aigua com si aquest fora un bombo.

La comitiva avançava lentament i els portadors del palis ho feien amb dificultat a causa de la quantitat de gent que s’aglomerava al seu voltant. Leonor, la ti Xurrera, va mostrar un gran sentit de l’humor. Portava una gran bossa de caramels, segurament per als seus fillastres i, sense molestar-se per la popular recepció va anar llançant-los a l’aire i, entre tirada i tirada de caramels, alçava la seua mà, i sense perdre el somriure, saludava com una reina.

Amb este casament va passar a ser una paisana més del poble. A l’hivern venia xurros en la placeta de la font del Mig, al crit de “A los ricos xurros calientes, para xicas sin dientes”.

 

Carret de gelas del ti Xurrero al c/ del Mig. Anys 50.

A l’estiu canviava d’ofici, es dedicava totes les vesprades, a vendre gelats en els quatre cantons. Els dies de faena preparava sols una geladora de les dos que tenia al seu carret, el mateix de la foto.

Recorde, en un dia d’estiu, anar a prendre un “mantecao” i trobar-me amb el cabet d’un xiquet que s’assomava per un dels forats. El menut ocupava l’espai buit d’una de les geladores. El carro de Leonor, la ti Xurrera, era emprat amb una doble funció, carro de gelats i “guarderia infantil”. El menut des d’aquell lloc observava i clavava la seua mirada en cadascuna dels moviments de sa mare al omplir el motlle de “mantecao”. Era el primer fill del nou matrimoni.

No hi havia una manera més original de fer dos coses al mateix temps: treballar i cuidar de la criatura.

Francesc Juan Cháfer
Aportacions i comentaris al llibre 
“Malnoms d’Aielo de Malferit” 
de Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer.