Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


miércoles, 26 de octubre de 2016

Tradicions, ritus i creencies al voltant de la mort (I part: antecedents)


Cementeri Municipal inaugurat a l'any 1913.
I-ANTECEDENTS:
  
El costum de destinar un lloc determinat per a l'enterrament apa­reix ja en èpoques molt antigues.

El cementeri més antic del que es té constància en Aielo data de l'època àrab.

Però el concepte modern de cementeri naix amb el cristianisme.
  
A partir de la fi del segle XVIII, per raons sanitàries i d'espai, i donat que els cementeris que existien esta­ven al costat de les esglésies, les autoritats civils i eclesiàstiques, orde­naren la construcció d'un cementeri per a cada població, allunynat del centre urbá.
 
Potser el cementeri més antic estaria situat molt prop de l’ermita de Sant Miquel, que era l'església ante­rior a l’actual. Al parèixer estaria situat en el solar on anys després, en 1737, es construiria l'església parro­quial "San Pedro Apóstol" d'Aielo de Malferit. Per desgràcia, no hi ha cap documentació sobre l'existència d'este antic cementeri que corrobore la memòria personal d'algunes perso­nes d'Aielo[1].
 
 Una reial pragmàtica de 3 d'Abril de 1787, va ordenar la construcció de cementeris fora de les ciutats i va prohibir enterrar en les esglésies, a excepció del casos previstos en el Ritual Romà.

Cementeri Vell, anys 50. Carmen Soler i (..) (Col.lecció Carmen Soler)
A partir del segle XIX, els muni­cipis s’anaren fent càrrec de la cons­trucció i custòdia dels cementeris; es mantigué en general el seu caràcter confessional i de vegades se'n cons­truïren de separats o bé recintes espe­cials per a no batejats o per a mem­bres de confessions diverses.

A Aielo, el cementeri vell ante­rior a l'actual, situat en terreny de l’arquebisbat, en el carrer Orient, era menudet, no calia ser més gran: siga de referència que en 1857, en Aielo hi havia 2.513 habitants.

Les dimensions es poden entre­veure encara en l’actualitat, seguint la línea de xiprers plantats per assen­yalar on estaven les parets.
 
Era un recinte descobert situat a les afores del poble, que estava format per quatre parets i una porta d'entrada mitja roja i mitja negra i que donava al carrer Orient.


Cementeri Vell, a l'any 1986.
La majoria d'enterraments eren en terra. Simplement es feia un clot i damunt es posava una creu. Els ente­rrats estaven molts junts uns dels altres, també hi havia nínxols.
 
No es recorda ninguna capelleta ni cap panteó. Exactament no se sap on estava la part civil, obligatòria segons la legislació vigent en el moment[2]. No consta cap testimoni oral de la seua existència, però sí es conserva documentació dins de l’apartat de Patrimoni de l'ajunta­ment d'Aielo de Malferit[3].
 
El que sí se sap és que al mig de les quatre parets, hi havia una figuera. Passat el temps, en 1913, deixà d'utilitzar-se el cementeri. Al voltant dels anys trenta sols hi queda­ven quatre parets i d’una paret va brotar de nou una figuera. I segons ens conten era el lloc on en temps de guerra es cremava de tot: arxius, papers, Sants....
 
En 1947, el lloc cobraria de nou protagonisme dins dels ritus d'ente­rrament al col.locar una taula de pedra per a descansar el fèretre de camí al cementeri.
Taula de descans i d'acomiadament del dol de l'antic Cementeri Vell, als anys 80.
A l'any 2008 es va restaurat i traslladar a una nova ubicació en el Cementeri Municipal.
(Col.lecció Josefa Colomer Sanchis)



[1] Record de Pepica Colomer Sanchis (1921-2016) sobre informació que li contaren els Mestres Miguel Ferrándiz (1877-1962) i Leonardo Carreres (1881-1971) i d’Ester Egea sobre el que li contara sa mare.
[2] Lleí de 29 d’abril de 1855 “Para los cadáveres de los que mueran fuera de la religión católica”. Diccionario de Legislación Aranzadi, pag. 539.
[3] Ref. 928/32 AMAM


Mariló Sanz Mora
Mª Jesús Juan Colomer
(Article publicat a la revista Almaig,1997)

No hay comentarios:

Publicar un comentario