Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

lunes, 21 de agosto de 2017

EL SIGNIFICAT DEL TOPÒNIM AYELO I ELS AYELOS (AIELLOS) ITALIANS (II part)




Localització d'Aiello del Friuli. Es pot veure assenyalada l'autovia, i també dibuixada la fortalesa de la ciutat de Palmanova, un example de ciutat-fortalesa veneciana del segle XVI molt prop de'Aiello.
ELS TRES AYELOS (AIELOS) ITALIANS.


Com es pot veure en la fotografia els tres Aiellos italians estan situats un al nord, prop de la ciutat d'Udine i no massa lluny de Venècia i Trieste, l'altre està al centre d’Itàlia en la regió muntanyosa dels Abruzos propet de la ciutat de Celano, i l'últim està al sud península, en la regió muntanyosa de la de la Calabria. Del que més informació tinc és de l'Aiello del nord o Aiello del Friuli per estar en aquesta comarca. Apart de la carta del prof. Stefano Perini de l'any 1995 ja comentada, vaig rebre en l'any 1997 un llibret editat per aquella Comune o municipi d'aquell poble amb totes les dades d’interès.
 
Aiello del Friuli: L'església parroquial de Sant Ulderico, la via Vittorio Emanuele. La via Parisi.Sabot. La via Cavour. La plaça Roma on esta l'església parroquial i la vila Strasoldo a la via G. Garibaldi.
AIELLO DEL FRIULI


Segons aquest llibret, que és de data de 30-6-1994, el poble tenia 2.222 habitants, i és diuen AIELLESI. La superfície del seu terme és de 13,03 Km2, sent l’altitud màxima 230 m, i la mínima 100 m. El seu terme forma part de la planície de la comarca friuliana.  


Situat a 30 Km. d'Udine i a 50 de Trieste, té prop una autopista, i a 7 Km. l'estació ferroviària de Cervignano.
Antigament estaven les seues terres cobertes de frondosos boscos però el seu paisatge canvià completament amb l'època romana: el treball agrícola de l'home rompent i ficant en cultiu la terra, construint canals de reg, i plantant vinya i altres conreus, van ser determinants en la configuració del paisatge d'Aiello. En l'antiguitat el riu que travessa el seu terme, el Natisone, era caudalós i tenia forts al·luvions que crearen terrenys de grava etc... (hui en dia esta desviat del seu antic curs).
Com tota aquella part d'Europa sofrí la invasió dels bàrbars del nord, el que significa la ruïna de bona part del treball fet en el seu terme. En èpoques posteriors continuà aquesta lluita per cultivar les terres guanyant terreny al bosc, configurant-se un paisatge que poc a poc ha donat l'actual, és a dir, parcel.laments de no massa extensió plantats de cereals i altres plantes, amb filades de vinya i arbres (al segle XVIII sobre tot moreres, les fulles de les quals s'aprofitaven per a les cavalleries i també per als cucs de seda, que, com en el cas del nostre Ayelo començaren a desaparèixer per la crisi de la indústria sedera).


 Hui en dia té una part meridional del terme que és més rica en aigua i on es troba també el que queda del bocs (quasi completament de propietat comunal), i després té una allargada zona que s'ha deixat per a pastura, i la resta són cultius on es poden veure antics molins (incloses cases de camp) orgull dels aiellesi encara que alguns estiguen un poc abandonats. Durant aquest segle el bosc es va veure envaït per un arbre oriünd d'Amèrica que hui en dia és el que predomina en ell, es la robínia o falsa acàcia, que a més es pot veure en les sèquies i prats. Després de la segona Guerra Mundial es van importants obres de conducció d’aigües el que va permetre el cultiu intensiu de vinya i fruiters, i l'aparició de xops, però en canvi ha fet disminuir la capa freàtica i com a conseqüència la desaparició de molts brolladors d'aigua i de sèquies que existien des d'antic. Un altre element actual de fort impacte en el terme és la llarga ferida de l’autopista, encara que gracies a la moderna tecnologia es va construir un pas elevat que ha disminuït aquest impacte.

Aiello del Friuli és hui en dia un poble pròsper i modern amb molt bones comunicacions, però en temps passats també va sofrir epidèmies i calamitats. Així, l'escassesa de fruiters en èpoques anteriors va fer que es patirà molt de la malaltia de la pel·lagra, així com de caresties i fam en els anys 1528, 1570, 1814, 1815, 1816 i 1817 (recordat aquest últim com l'any de la fam); i també va patir
l'epidèmia del còlera en 1836 i 1855.

El poble, urbanísticament, s'agrupa al voltant de l’església, i quatre carrers importants que parteixen de la plaça. El temple parroquial està dedicat a Sant Ulderico d'Aiello, i va ser construït al 1691. Té una façana bellament decorada amb quatre nínxols que contenen quatre estàtues de l'escultor Egisto Caldana, i que son S. Giuseppe, S. Francesco, Sta. Maria Goretti, i Sta Caterina de Siena. L'interior té una nau amb cinc altars, destacant el de l’Anime Purganti i de S. Antonio Abate l'Anime amb el retaule de Pietro Bainville del segle XVIII, i l'altar de la Consolacione, amb el retaule de la Beata Vergine de la Cintura. També té una cúpula pintada al fresc cap el 1.900 per Goriziano Clemente Delmeri que representa la gloria de Sant Ulderico amb dues escenes de la vida del sant: difesa di Augusto dagli Ungari e Visita ai poveri e agli infermi, el qual es també l'autor del medalló amb el Sant Aguileiesi (Sant Ulderico) en la paret, i d'un altre fresc a la sagristia.

Apart del molins que hem comentat, alguns tan antics com el moli Miceu o el de Novacco, dels quals es té constància de la seua existència des del segle XV, Aiello del Friuli té algunes viles nobles com la coneguda com vila Parisi que és del segle XVIII i té les característiques arquitectòniques de les viles senyorials típiques de la regió del Véneto. Així mateix des del poble es veu al lluny el que antigament era un castell tardo-medieval i que hui té l'aspecte de palau amb torres (hui en dia és propietat del marqués Bona di Ragusa).


La Comune di Aiello del Friuli està composta per un consell i una junta comunal. Hi han en el poble diverses associacions culturals i esportives entre les que podem assenyalar el cor de cant anomenat Amans de Vilote que es un cor compost de 30 joves, entre els quals hi ha un tecliste i tres guitarristes els quals es reuneixen totes les setmanes per a preparar noves cançons i comentar-les, fent, així, una tasca de recuperació del folklore musical (I ‘encarregada es Marianna Amoruso).


La Biblioteca Comunale, que està al costat de la seu municipal a la via XXIV maggio nº 10, té prop de 3.000 volums, i està gestionada per set membres elegits pel consell comunal, els quals s’encarreguen de programar activitats de forma honorifica. També té el poble un museu a nivell comarcal dit de la Civiltà Contadina del Friuli Imperiale (forma part d'un museu a nivell comarcal dit de Formentini sobre la vida rural).



Té assistent social, lloc de carabinieri, metge d'atenció primària (di base es diu allí), atenció pediàtrica, i una casa de repòs. Instal·lacions esportives com un camp de futbol (calcio diuen allí),una palestra comunale, i camps de tennis i basket. Per últim dir que té xarxa de distribució de gas metà per un consorci amb els pobles veïns.


Les festes patronals són la primera setmana de juliol i estén dedicades a Sant Ulderico. I també el 4 de novembre, i el diumenge següent, és la fira de Sant Carlo. Té mercat setmanal cada dissabte. L'escut d'Aiello del Friuli és interesant, ja que té l’àguila pròpia de la Friuli, encara que amb la particularitat de que en el cas d'Aiello és romana i no és en vol. Els quartels en or i blau representen la antiga gastaldia patriarcale d’Aiello, la qual, antigament, tenia jurisdicció sobre quatre viles. L'escudet roig de l'àguila vol significar la prudència del patriarca d'Aguileia, i també la prudència de la gestaldia d'Aiello. I lo que és més interesant, en antics documents apareix el manoll d’espigues que porta l’àguila romana a la boca circumdat de la faula: Gestaldio Agelli. El seu significat tindria relació amb l'etimologia AGELLUS, és a dir, faria referència a un camp cultivat, i per ell el producte de la terra, el gra,  o siga el pa, i d'ahi el manoll d'espigues.

AIELLO DELS ABRUZOS
 
Locatlització d'Aiello dels Abruzos. Assenyalada l'autovia, la ciutat de Celano, i l'antiga via romana dita de Valeria.

Situat en la part central d’Itàlia en la regió muntanyosa dels Abruzos, a uns 6 km. al nord de Celano, Aiello o Aielli és un poble més xicotet que Aiello del Friuli. Té com a ciutat capçalera de la seua provincia la ciutat d'Aquila, a uns 40 Km. Cap al nord, la qual està als peus del cimall més alt dels Apeninos, el Gran Sasso (Aquila és l'antiga Amiternum que era la pàtria del historiador Salustio).


Aquestos poblets de les muntanyes, com Aiello, són molt visitats pel seu tipisme. Aquelles muntanyes tenen pastures i arbolat, amb alguns llacs importants, i pedreres de marbre. Un poc més lluny, cap a l'est, està el parc nacional dels Abruzos, el tercer més gran d'Itàlia, on es poden veure llops, ossos, camusses o àguiles reials. Es una regió aquesta que ha sofrint molts terratrèmols en èpoques passades.

Aiello té molt a prop el que antigament va ser el llac Fucino o Celano (va ser el tercer llac d'Itàlia en extensió), el qual va ser drenat al segle XIX per tal de resoldre els problemes d'inundacions que es creaven quan es derretia la neu de les muntanyes. Ja en l’antiguitat els antics pobladors en l'època romana demanaren a l'emperador Claudio que construirà una eixida a l'aigua del llac per tal de drenar-lo cap a la vall veïna.


En la ciutat d'Aquila es pot visitar el museu nacional d'Abruzzo, moltes esglésies antigues d’interès, i algo curiós, un monument que allí es conegut com la font dels 99 canós, que es una Font de 99 canelles i 93 gàrgoles per on mana l'aigua.

AIELLO CALABRO
 
Localització d'Aiello de la Calabria. Assenyalada la carretera a la montanya plena de corbes que passa per Aiello, també la serra d'Aiello i allí una ermita o santuari.



Al Sud d’Itàlia tenim l’Aiello Calabro, també un poble xicotet a les muntanyes calabreses, a mitat de camí entre les ciutats de Catanzaro i Cosenza, i no massa lluny de la costa on trobaríem la ciutat d’Amantea.


Aquestes muntanyes on està Aiello són les estribacions de la famosa serra anomenada Sila, coneguda des de l'antiguitat, i és una regió que també ha patit forts terratrèmols com el de 1638, o el de 1783 que va causar 4.000 morts en tota la regió i 20.000 víctimes de malalties i dels bandits que en aquestes muntanyes sempre tingueren molts i fàcils amagatalls. Les valls d'aquestes terres són fèrtils, i es cultiven riques vinyes.


Estan aquest pobles, com Aiello, disseminats per les colines de la muntanya, adquirint molta vida en estiu quan passen a habitar-los les famílies que són de la regió, i que ara viuen en altres ciutats, o inclús els emigrants que tornen d'América a passar l'estiu (és terra que històricament ha tingut una emigració cap América). Es al estiu també quan es celebren en aquests pobles les festes patronals.


En la fotografia es pot veure, a més, com també té Aiello una serra que és diu de la mateixa manera, i en ella hi ha assenyalada una ermita o santuari.



UN COMENTARI FINAL


De la llengua grega de l'antiguitat, una llengua de la família de les llengües indoeuropees. vendria, per tant, la paraula AGROS (camp). Incorporada a la llengua llatina i fet diminutiu queda AGELO, per a significar un camp xicotet que comença a ser cultivat. Si es així, no és estrany que haja donat topònims, ja que estaríem davant
d'alguna cosa pareguda als topònims que venen de Campus i, entre ells, el nostre Campello o Campillo, amb la diferencia de que Agelo, com a paraula amb un significat, es va perdre amb el pas del temps, i és una llàstima perquè no hi ha, ni en català, ni en valencià, ni en castellà una sola paraula que, com AGELO, defina això mateix: un camp xicotet que comença a ser cultivat, es a dir el principi de l'agricultura en un terreny.



Ferran Goberna i Ortiz

Programa festes 1998
(II part)



domingo, 20 de agosto de 2017

FOTOTECA: Festa de sant Roc


El ti Mongera i el ti López, disfressats, a la dècada dels anys 50. Els dos veïns del carrer Església feien teatre al carrer i molta festa baix dels taulellets de Sant Roc i sant Sebastià, tal dia com hui, festivitat de sant Roc. Festa gran del carrer amb cavalcada, novena i processo en honor a sant Roc. 

Arxiu Fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit, 
(Col•lecció Mª Carmen Mateu Calabuig)

sábado, 19 de agosto de 2017

EL SIGNIFICAT DEL TOPÒNIM AYELO I ELS AYELOS (AIELLOS) ITALIANS (I part)




1) Una carta del professor Stefano Perini

2) Característiques de la romanització a nostres terres

3) Els tres Ayelos (Aiellos) italians:

- Aiello del Friuli.

-Aiello dels Abruzos.

-Aiello de la Calabria.

4) Un comentari final.



UNA CARTA DEL PROFESSOR STEFANO PERINI.


Quin és l'origen del nom Ayelo[1]? Es aquesta una pregunta que molts ens hem fet alguna vegada. Il·lustres filòlegs com Joan Coromines, Antoni M. Alcover, M. Sanchis Guarner, Josep Escrivà, Carme Barceló, o Emili Casanova, han donat algunes idees, les quals podem resumir en tres possibilitats: una seria l'origen pre-romà, és a dir que quan els romans colonitzaren les nostres terres ja existia el topònim (es va buscar ací l'origen ibèric), l'altra seria l'etimologia llatina pròpia de la colonització romana, i per últim que vingués de l'àrab. No obstant això, que jo sapia ningú d'ells fa menció de l'existència en Itàlia del mateix topònim, cosa que em sembla molt important ja que descartaria altres orígens que no foren els de la colonització romana.


L'any 1995 vaig escriure a dos dels tres pobles que conec d’Itàlia amb el nom d’Aiello (en italià no existeix la lletra y en el seu alfabet), un d'ells era Aiello del Friuli al nord d'Itàlia, l'altre l'Aiello Calabro al sud, i el tercer, que en aquells moments no el tenia localitzat, és l'Aiello (o Aielli) al centre d’Itàlia en les muntanyes dels Abruzos. Tan sols vaig obtenir resposta de l'Aiello del Friuli. Naturalment, jo preguntava sobre l'origen del nom Aiello.


Localització dels tres Ayelos (Aiellos) italians. 1). Aiello del Friuli, 2). Aiello dels Abruzos, 3). Aiello de la Calabria.
 En efecte, amb data del 10 de novembre de 1995, vaig tindre l'alegria de rebre una carta de la Comune di Aiello del Friuli, en la qual, el professor Stefano Perini, que tenia el càrrec de vice sindano en la Comune en aquells moments, em deia el següent:


“Rispondendo alla Sua del 7.09.95, posso segnalarle che l'etilologia del nome del nostro comune, AIELLO, è riferita dai migliori glottologie linguisti alla parola latina AGELLUM, che significa campicello, piccolo campo, intendendo con ciò una zona coltivata di limitata estensione”


Es a dir, que la paraula llatina agellum era, segons l'opinió que allí es tenia, la que havia donat lloc a l'actual nom d'Aiello. Si açò era així, la possibilitat de que l'origen del topònim Ayelo siga el mateix crec que és molta, donades les característiques de la romanització de les nostres terres. Ja Sanchis Guarner contempla aquesta possibilitat cap a finals dels anys cinquanta, encara que, posteriorment s'inclina més per l’etimologia pre-romana, i més en concret ibèrica.

La paraula llatina AGELLUM és un diminutiu roma de ager-agri, que significa camp però amb un sentit més agrícola fina que l'altra paraula llatina campus i que vol dir un camp amb un sentit més general. Ambdues paraules són, per tant, llatines, però la primera està incorporada al llatí presa de la llengua grega (la llengua llatina té moltes paraules d'origen grec)[2]


Area d'influencia hel.lènica al segle III a. de J-C. ( de l'obra de Hermann Klinder i Werner Hilgemann: ATLAS HISTORICO MUNDIAL, Madrid, 1971).

En efecte, ager-agri és la paraula grega AƴPO∑, i d'aquesta ha quedat en les llengües romàniques la paraula agricultura i les seues derivacions, però, en canvi, no ha quedat la paraula AGELO per ha denominar aquest campet de terra que comença a estar cultivat. La paraula AGELO la trobem en autors clàssics de la literatura llatina, com el poeta Virgilio, que vixqué al segle I a. de J.C., autor de poemes com La Eneneida, Geórgicas, i Bucólicas, on, sobre tot en aquesta última, tracta molt tot el relacionat amb el camp, i no hi ha que oblidar que Virgili és un ibèric poeta del sud d’Itàlia, regions aquelles amb molta influència grega en la antiguitat; també l’escriptor Columela, naixcut a Hispania i que va viure en el segle I d. de J.C. utilitza la paraula Agelo en el seu famós tractat d'agricultura.


Així doncs, el nostre topònim Ayelo és, quasi segur, una paraula llatina utilitzada en l'antiguitat i portada a les nostres terres per la llengua dels colonitzadors de les regions itàliques, tingen en compte que tan sols es troba en la Vall d'Albaida (els dos Ayelos, el de Rugat i el nostre), és per això que tinc que fer menció ara a les característiques de la romanització de les nostres terres, i al final comentaré algunes coses sobre els tres Aiellos italians.



CARACTERISTIQUES DE LA ROMANITZACIO A LES NOSTRES TERRES.

 
Conquesta d'Hispania pels romans entre el segle II i I a. de J.C. (de l'obra de Julio Mangas: De Anibal al emperador Augusto. Hispania durante la República romana, Madrid, colección Historia 16 - Temas de Hoy, 1995)
La inclusió de la península ibèrica en l'àmbit de l'expansió territorial de la República romana fora de la Itàlia peninsular és el que es coneix com a romanització. Aquest és un procés llarg que es va iniciar amb la conquesta militar i va acabar amb l'adopció de les formes culturals dels dominadors, ja fora amb l’adopció de la llengua llatina, perdent- se la llengua del poble indígena, com la de les formes culturals, entre elles els costums agrícoles.


Les terres del llevant foren les primeres que els romans conquistaren en la península Ibèrica allà pel final del II segle a. de J.C, i després anaren conquistant tota la península cap l'interior (es pot veure al mapa). Està plenament estudiat, a més, que el procés de romanització i la seua implantació en les nostres terres va ser, en línies generals, ràpid i de gran intensitat comparat amb altres terres de la península ibèrica. Però, sent més concrets, quins van ser els colonitzadors que poblaren les nostres terres?.


L'emigració itàlica cap a la península ibèrica va ser un llarg procés com hem dit, primer van ser els exercits de conquesta, i darrere d'ells van anar arribant gents d’Itàlica de molt variada extracció social, molts d'ells no serien ni tan sols ciutadans romans, el que sí és cert és que molts d'ells acudiren al reclam de la fertilitat de les terres de la península ibèrica, sempre baix la protecció que oferia el poder de Roma. Afirmava Menéndez Pidal, i és una tesi corroborada per altres filòlegs, que a partir dels primers moments de la conquesta militar, i ja hem dit que les nostres terres van ser de les primeres, va haver una sistemàtica colonització de gents procedents de regions d'Itàlica, més en concret de la Campanià, Apuria i Brutium, és a dir de gents que pertanyien als pobles Samnios, Sabinos i Oscos, i que foren regions molt influïdes per l’hel·lenització de temps anteriors (es pot veure el mapa). Es més, un les recents troballes arqueològiques en la ciutat de València així ho corroboren, ja que, per exemple, la necròpolis del segle II a. de J.C. trobada en el cantó entre els carrers de Quart i Cañete, on han la sigut inhumats alguns d'aquells primers colons, han demostrat, per les característiques de les tombes, que aquells itàlics tenien una forta influència grega (es pot veure sobre açò el diari LEVANTE-EMV del 20 del 2 de 1998).

Provincies romanes d'Hispania al segle II a. de J.C. i els pobles indigenes que hi havia a Hispania a l'arribada dels romans (de la mateixa obra que la fotografia anterior).



Després vingué l’època de l'emperador August entre el segle I a. de J.C., i el segle I d. de J.C., el qual va fer una important tasca en quant a demarcacions territorials de l'Imperi, inclosa Hispania, i la regularització de la xarxa de comunicacions o vies romanes (es poden veure els mapes).


Més endavant la crisi ben estudiada del segle III que dóna pas al que es coneix com època Baix Imperial, amb característiques com la decadència de l'activitat ciutadana la ruralització progressiva amb els Villae o cases de camp, i el començament del fenomen del cristianisme. Jo crec que és partir d'aquesta època quan el topònim Ayelo apareix en la vall d’Albaida.


Al segle IV ja està constituïda en les nostres terres una societat hispano-romana ben definida, amb oficis que s'hereten de pares a fill en les ciutats, i en el camp està constatada l'existència de propietaris de terres i camperols. Es, aleshores, quan es troben més restes arqueològiques de les villae. La llengua és llatina amb particularitats pròpies, ja que han passat segles des de la primera conquesta militar, i pot ser que la paraula AGELO, per a denominar un camp de no massa extensió que comença a ser cultivat, siga un exemple de açò que diguem (no oblidem que aquest topònim tan sols es troba a la Vall d'Albaida).


AExcavacions arqueològiques de la villae de lèpoca hispano.romana trobada en els proximitats d'Ayelo farè uns anys. Detall d'un hipòstil o sala amb columnes d'aquesta villae (la fotografia general es de l'autor d'aquest escrit, l'altra de J.J. Tudela).

També en Ayelo es troba els restes de una d'aquestes villae. Va ser quan es construïa la variant de l'autovia farà uns anys. Allí es podia veure una part d'aquesta casa de camp de l’època hispano-romana on podia observar-se el que seria un hipòstil o sala sostinguda per columnetes i que, possiblement, estaria destinada a banys (es pot veure la fotografia). L'agricultura d'aquella època era de conreus típics mediterranis, com cereals, vi i oli, a més de ramaderia.


Però, i Cairent i Pursons? També està estudiat que els topònims d’origen llatí amb sufixes en o on derivaven de l'antic posseïdor de les terres en qüestió. En el nostre cas tinguem el topònim CAIRENT que, possiblement, feia referencia per tant a un propietari de terres d’aquella època.


Per la seua part, el topònim PURSONS o PORSONS vindria del llatí persono-ui, que faria referencia a un lloc que té ressò de veu per totes parts, i, per tant, indicaria la falda de una muntanya, com així ho és en efecte en el cas del nostre Pursons.


El topònim VINT-I-CINC (on està l'ermita de Sant Joan Baptiste al terme de l'Olleria) també és interessant, ja que, a l'igual que el de la ciutat italiana de Vintimiglia, que té aquest nom per l'antic costum roma de ficar una pedra anomenada milliar en les vies per a senyalar la distancia (en milles romanes, que corresponia a 1.476 m.) a una propera ciutat, el topònim Vint-i-cinc indicaria el mateix, perquè, a més, les últimes investigacions sobre la qüestió situen per ací el pas d'una via romana.

Principals vies de l'Hispania Romana, encara que ací, de ser cert açò que hem comentat sobre el trajecte de la via Augusta, hi hauria que assenyalar la linea des de Saetabis a Villena passant per les proximitats de l'Olleria i Ayelo cap a Ontinyent (de l'obra de Cristóbal González Román: El esplendor de la España Romana. El Alto Imperio en la Península Ibérica. Madrid, col.lección Historia 16 - Temas de Hoy, 1995).

En efecte, també recents estudis sobre vies de comunicació antigues (pot veure el mapa, encara que en ell no apareix aquesta via que comentem) venen a modificar el traçat de la Via Augusta, via principal romana a Hispania i posteriorment utilitzada pels àrabs, al seu pas per Xàtiva o Saetabis. ja que tradicionalment es pensava que des de Saetabis aniria a Ad Turres (la Font de la Figuera), però hui es creu que anava des de Saetabis a Villena passant per l'Olleria, proximitats d'Ayelo, Ontinyent i Bocairent. Al fil de tot açò hem de dir que en Ayelo hi havia, fins a prop de la primera meitat del segle XVIII, un pont dit d'Ayelo sobre el riu Clariano en el camí a Ontinyent (sembla que es va enfonsar per aquells anys), el qual, segons un plànol de la primera meitat del segle XVIII, tenia unes característiques arquitectòniques romàniques, i qui sap si formava part d'aquesta antiga via de l'època hispano-romana (es pot veure com era aquest pont en la fotografia). 

Detall del pont romànic d'Ayelo sobre el riu Clariano, el qual és va enfonsar en la primera meitat del segle XVIII (d'un plànol del segle XVIII AMAM)


Ferran Goberna i Ortiz

Programa festes 1998
(I part)



[1] Escric Ayelo amb y perque, apart de que sempre s’ha escrit així, la y està aceptada en valencià-català en mots d’altres llengües tal com York.


[2]   A partir del segle I a.d. J.C. es trova la y incorporada al llatí en paraules d’origuen grec.