Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


lunes, 14 de agosto de 2017

EL CAP DE SANT ENGRACI O EL DE SANT LLORENÇ?


               


Un dia Don Fernando, aleshores “retor” d'Aielo, em va demanar si podia ajudar-li a revisar les deixalles que estaven escampades per tota la cambra de la casa abadia, abans de que accedirà a ella  el ti basurero, encarregat de fer la neteja d’ella. Es tractava d’apartar tot allò que podia tindre un cert interès abans de que es tirarà al fem.                       
Entre el trastam hi havien papers i revistes així com algun llibre amb cobertes de cartró florides i arrugades a causa d'alguna gotera. Vaig seleccionar alguns papers i retirar els pocs llibres allí tirats, malgrat que no tenien cap interès. Entre les revistes números solts de la revista Ecclessia.                                                                                                                  
Pegada a una paret de la cambra hi havia una gran pila de deixalles producte, segura-ment, de passades revisions de la teulada: trossos d'algeps i de teules, molta terra així com restes de canyís. Entre estos em va cridar l'atenció el fragment d’un taulell pintat que podia pertànyer a un possible mural devocional. Poc a poc, retirant runa, anaven apareguent  tests i algun taulellet ceràmic complet. Vaig començar, com si foren trossos d’un mosaic, a unir-los en el terra de la cambra. Faltaven uns quants taulells per completar el mural i que no apareixien entre els residus. Vaig eixir al carrer i vaig observar que en un dels casalici que existia en la façana, avui en dia desaparegut, estaven, coberts de calç ,els taulells que faltaven. Segurament s’havien accidentalment desprès del casalici  i  tirats en la cambra era més fàcil desfer-se d’ells que re col·locar-los.


Una vegada recuperats els taulells de la façana, vaig completar el mural. En ell   apareixia pintat  el Crist de Sumacàrcer amb la següent  llegenda: El SSº Cristo de Sumacarcer. A expensas de D. Vicente Sanz Egea cura párroco de dicho pueblo. Año 1896.  Contra la meua opinió de retornar-los  a  la façana, Don Fernando va optar per emmarcar-los  en ferro. Avui en dia este mural esta penjat en una de les parets de l'entrada de la casa abadia. Sóc de l'opinió que un mural al carrer, a demés de gaudir tots d'ell, és al mateix temps, una manera més eficaç de preservar-lo. En la casa abadia, en la campana del fumeral que havia en el menjador que donava al pati, hi havia un mural ceràmic de la Mare de Déu del Carme, mural malauradament  desaparegut després de, l’amplia reforma de la planta baixa de la vivenda portada a terme per D. Juan Sanchis.                         
Una segona sorpresa em reservava en el meu furgar i retriar entre les deixalles d’aquell muntó de runa. Les meues mans es van topar en el cap d'una imatge, coberta de pols i fang sec que, segurament, portaria anys i anys allí soterrada i oblidada. Després de netejar-la vaig vore que es tractava d'una bellíssima imatge barroca, tallada en fusta i policromada. Li la vaig mostrar a Don Fernando que es va mostrar més interessat en el mural ceràmic que en la talla. Em va dir que  me la quedara convençut que, en les meues mans, estaria més segura que deixar-la de nou per no se sap on. La talla la vaig custodiar per un temps fins que la vaig entregar  al nostre paisà Pepe Colomer, en aquell temps retor d’ Aielo, després d'enterar-me que s'havia inaugurat un museu parroquial. Allí, a la vista de tots i inventariada no existia el perill que desapareguera com va ocórrer amb altres bens de la parròquia. Entre estos puc referir-me a la gran pila barroca tallada en pedra, tota ella d'una sola peça, que existia a l'entrada de l’església, a la mà esquerra i, que en ocasions s’emprava també com a pila baptismal. O el també desaparegut rellotge de pèndul, una preciosa antiguitat en el qual apareixia pintada una diligència en el entorn d’ un paisatge típicament anglès. Este rellotge de peu va ser substituït  per un altre, anodí i sense cap interès, que podem vorer, actualment, penjat en la paret  prop de l'altar major.    

                                                                                                   
Però tornant a la talla de fusta veig que  en el llibre d’Abel Soler, “Aielo de Malferit, geografia, història, patrimoni”  l'autor atribueix esta imatge a sant Engraci. A la pagina 230 del llibre apareix la talla fotografiada i a peu d'ella la següent llegenda: ”El cap de sant Engraci màrtir, pertanyent al desaparegut sepulcre relicari.” Supose que Abel s'ha refiat de la informació donada per algun paisà o paisana meua... però pertany este cap a sant Engraci? Tinc fundades raons en considerar totalment equivocada esta atribució al nostre copatró.                                                                                
El document vaticà d’autentificació de la relíquia, també publicat en este llibre (pag. 228), ens informa de la depositio (inhumació) del cos del màrtir en l'any 1804. L’autentica de les relíquies esta datada en 1839. Segurament en este any, confirmada la donació, el Rdo. D. J.B. Bataller encarregaria a un tallista per a que confeccionarà una imatge-jacent del sant que servirà de relicari en la qual es depositarien el vas tacat de sang i els ossos del màrtir. Les relíquies del sant són rebudes un any després (1840). La confecció de la imatge del sant, postrat en un ric sepulcre, cal datar-la pues entre 1839-1840. És una nova imatge per un nou sant, sant que no trobarem registrat en cap santoral catòlic ni en cap  martirologi romà.(1)                                       
Podem concloure que este cap de segle XVII pertany, aleshores, a una imatge barroca i per tant molt anterior a la imatge decimonònica del nostre màrtir. A més a més si es fixem tant en el gravat com en la fotografia del sepulcre (pag.229) ambdues mostren el cap del màrtir sobre un coixí i amb els seus ulls tancats o entornats com si estiguera reposant o dormint... detall que contrasta amb els grans ulls oberts de la talla barroca, mirada viva i directa dirigida a qualsevol espectador que la observa, un detall que, de manera inexplicable, ha passat inadvertit als qui atorguen esta procedència. El que sí podem afirmar, sense cap mena de dubte, és que este cap tallat en fusta, policromat i lluint una corona de llorer, pertany a ... un baró, jove, imberbe i màrtir. Però a quin sant?  
                                                                 

Sant Llorenç és un sant molt popular en les nostres terres valencianes. En la documentació medieval  de la ciutat de València comprovem que la seua festivitat s’incloïa en el calendari de les grans festivitats anuals de la ciutat de València.  Era considerat, el dia de Sant Llorenç  com a  festivitat colenda es a dir com una  “festa de guardar”. Segurament este mateix caràcter tindria en tot el Regne de València i per tant en als nostres pobles. Si comparem la festivitat del nostre sant, al llarg del període medieval, amb  la  Mare de Déu dels Desemparats , esta en aquell període, sols era titular d’una confraria que existia en la ciutat de València i no gaudia, aleshores, d’una festivitat pròpia com si la tenia Sant Llorenç.  A este sant se’l representa sempre com un adolescent, encara imberbe. Ostenta en una mà la palma del martiri i, en l'altra, unes grans graelles símbol del seu particular martiri. En el relat hagiogràfic del sant es diu que l'emperador Deci va dirigir personalment el seu martiri. Va ordenar que  col·locaren al jove Llorenç sobre unes graelles i baix d'elles una gran i viva brasada. Quan el sant portava ja un temps cremant-se, dirigint-se al emperador, li va dir...”ja m'has rostit d'un costat, dóna’m la volta i així podràs menjar-me en el seu punt.”. Segons este tradicional relat podem afirmar que el jove diaca no estava exempt d'un cert humor negre. L’artista que va tallar esta imatge barroca sembla fer-se ressò de esta història del sant. Si observem la nostra imatge barroca esta mostra unes celles  que expressen dolor i, al mateix temps, el seus llavis dibuixen una lleu somriure, somrís d'aquell màrtir que es va burlar dels qui el va condemnar a morir en el foc.
              Sembla que, abans del cop d'estat militar, hi havia una imatge de sant Llorenç en la nostra parròquia i que esta va ser  destruïda durant la guerra. Les dimensions de l’antiga talla devien ser equivalents a la nova imatge de  postguerra. La devoció al sant està molt arrelada al llarg de les terres valencianes. Aielo li té dedicat  el seu carrer més llarg. La festa del carrer de Sant Llorenç  ha competit  al llarg de molts anys amb els Sants de la Pedra i amb les nostres festes patronals. Consignar també que en un còmput onomàstic dels aieloners segur que trobaríem més noms de Lorenzo o Llorenç que d' Engracio o Engraci. En un dels quatre volums publicats per Bancaixa, ”Calendari de festes de la comunitat valenciana”, en el dedicat l’Estiu i en el  índex de festes d' esta estació, es recull les festes del carrer sant Llorenç.  Copie el text : Aielo de Malferit. Sant Llorenç. El cap de setmana posterior a les festes de Moros i Cristians; a mitjans del mes d'Agost. Decoració del carrer sant Llorenç, sopar baix braç i revetla. Despertà, pujada del sant des de l’església i celebració d'una missa baix del casalici de sant Llorenç. Esmorzar, jocs infantils, cavalcada, processó i castells de foc. 
       


Podem concloure qui hi han moltes raons per atribuir esta talla a sant Llorenç i ninguna a sant Engraci. En una possible reedició del llibre de Abel Soler hi hauria que substituir el comentari de la pagina 230 per el següent: cap d'un sant màrtir, segurament d'un Sant Llorenç que hi havia en la parròquia abans de la guerra civil.      


Parlant d’imatges destruïdes en la nostra guerra del 36, com és el cas de la talla objecte del meu comentari, permeteu-me un breu incís i una xicoteta reflexió humana i... cristiana, tan se val!,  Per fer-ho, em serveix de la lliçó moral d’un sant valencià.
Sant Vicent Ferrer, predicant per terres de Castella, en un dels seus sermons convida als fidels cristians a estimar a tots els essers humans, sense excepcions, argumentant que hem segut creats, tots nosaltres, a imatge de Déu, tal com diu el Gènesis. Per tant .... “si nosotros amamos a Dios, devemos amar a la su ymagen; es a saber Dios. (...) Buena gente, grand peccado sería si un omne con yra o con maliçia diese una bofetada o una pedrada o una cuchillada a una imagen de Dios fecha de madera o de piedra o de otra cosa. Digo que mayor peccado faze aquel que por vengança o por yra fiere o mata algun omne, porque aquel tal mata o fiere la pròpia ymagen de Dios”. Cal preguntar-nos com a cristians quants paisans nostres han segut injustament  afusellats, acabada la guerra, ja  en “temps de pau”´, a causa de la venjança o de l´odi  per part de familiars pertanyent al bàndol dels vencedors i reputats com a “gent d’orde i bons cristians”. Cap imatge religiosa pot ser causa d’una impietat com la de justificar una mort humana per que, si és així, ¿en que ens diferenciem els creients cristians del fanatisme d’aquells que maten per considerar blasfems als qui fan un dibuix de Mahoma? Mai la destrucció d’una imatge religiosa pot justificar una mort humana pues que com diu sant Vicent  peca el qui per venjança o per  ira fereix o mata a algun ser humà per que aleshores esta matant o ferint la pròpia imatge de Déu.       

                         
Fem nostra esta lliçó al commemorar la festivitat de sant Llorenç i, que esta, ens ajude  a fer esmena d’algunes actituds de intolerància que encara mantenim els qui es considerem creients. Bones festes per a tots.                                                                 
                                         
(1)        En els santorals sols apareix el nom  d’Engràcia associat a certes poblacions.  Es tracta  d’Engràcia de Saragossa (ciutat on la santa té dedicada una antiga basílica) Engràcia de Segovia i Engràcia de Braga. Alguns pobles de la península també ostenten, en el seu topònim, el nom de Engràcia. Caldria comprovar si, en l'últim martirologi actualitzat i aprovat per el Vaticà, s'ha inclòs al màrtir Sant Engraci. En la primera estrofa de l’himne dedicat al sant es canta (amb la mateixa melodia de la del Crist)...” Engracio Martir tambien patron” un “tambien” que indica que el seu patronatge s’afegeix de manera tardana al del Crist de la Pobresa.  La darrera edició del Martirologi Romà és la de l'any 2001: Martyrolugium Romanum ex Decreto Sacrosanti Aecumenic Concilii Vaticani II. Instauratum auctoritate Ionnis Pauli PP.II promulgatum. Si en la revisió i actualització del martirologi romà no apareix el nostre copatró açò significaria que, sols els aieloners, tenim constància de la seua existència.   

Francesc Juan Chàfer
Estiu 2017
Publicat programa sant LLorenç 2017

                                                                                                                                                                                                                            

No hay comentarios:

Publicar un comentario