Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


miércoles, 20 de septiembre de 2017

Un poc d'història de les danses d'Aielo. Festa del carrer Sants de la Pedra 8-10 de juliol 2016. (II part)



Enrique Barber Martinez (1877-1937),  Perolero.

A ballar les danses
al carrer Major
eixirà mai Teresa
en el seu mocador.
Mocador de seda
sabatilles de xarol
calces blanques calades
per a fer el farol.

A ballar les danses...
Mocador de seda
i vestit de paper
tot això qui ho paga 
el senyor Peroler.
El senyor Peroler
es un home molt gros
que va per les teulades
rosegat un os.



Maria Requena Arabi, la Comadrona

El ti Perolero” era en realitat el senyor Peroler??. Enrique Barber sabem que era un gran cap de dansa, i els familiars i alguns veïns afirmen que es ell. I la dona, mai Teresa? Qui era?, també són molts els comentaris que apunten a Maria Requena, la comadrona, parella de Perolero, una de les parelles més admirades de les danses i  just els dos vivien el carrer Major!!. Són ells els protagonistes de la cançó?. Perfectament podrien ser ells!! o estén fabricant una llegenda??.

Per a saber de tot açò anàrem a parlar amb Elvira Juan i ella com sempre molt atenta, ens va comentar sobre algunes parelles i dansadores d’abans recordades per el seu estil:

El ti Pregoner i la Petita,.... el ti Peladilla i Dolores cabota.
Dª. Catalina LLabres  (filla del secretari) que feia Cap de Dansa.
Maria Requena Arabi, la comadrona, Cap de Dansa.
Carmen Sanz, venia tots els anys des de Xàtiva a on vivia per  ballar les danses en festes, també era una magnifica Cap de dansa.
Maria Requena Juan (Esplugues), la Paxolia també era balladora i bona.
I també comentava algunes curiositats per compondre les parelles per a ballar.
“...Solien posar junts a un ballador i una senyora de fora, o una dona major del poble... o al revés....”,  “...I també un senyor, ben plantat d’estudis, amb una xica del poble...”
“...Les edats per a fer parelles no es tenien en conte,  igual es  ballava en un home major con un altre de menys edat....”
“...Les parelles es formaven de famílies diferents i distintes categories socials, tots mesclats!..”
Elvira ens conta que ella solia ballar amb el ti Parotet, que vivia al carrer del Mig, o en el ti Paxoli, en qui fora...”
Balladores anys 50, (Col. Vicenta Vidal, cuernà)
I continua amb els records de jove i es conta que també va ballar amb Rafael de Santiago que era un any menor que ella.

“..Els caps de dansa eren persones de més edat, i anaven situats de més a menys edat...”
“...L’home anava a per la dona a la seua casa i la portava a la plaça Palau per a ballar, anys desprès, traslladaren les danses a l’Eixample...”

Elvira continua la xerrada i ens parla d’alguns cants i ens explica que la folklorista Teresa Oller, al seu llibre  “Contar i Cantar” arreplega el conte de la farina d’Aielo. “...Este succeït sempre l’han contant com a cosa natural d’Aielo....”

I quan rememora a L’U d’Aielo o jota de quintos, ens anomena que solia ballar-lo la ti l’Ermitana, dona que vivia al c/ Canonge Ortiz. La ti Ermitana el ballava quan Elvira era una xiqueta menudeta.

De la Jota Aragonesa, ens diu “...era molt famosa, un ball típic d’Aielo, en les festes es reunia la gent en les cases amb guitarrons i guitarres i es posaven a ballar-la. O sense cap motiu la gent treia guitarres i guitarrons i a ballar l’aragonesa!. Era una jota tranquil·la assossegat no tenia molt de “meneo”, però tots la coneixien... i ja estava liada la festa!!”. 
El ti Peladilla, (col. Ximo).
Dels instruments, ens parla del ti Peladilla, gran i recordat cap de dansa, tenia una gran destresa manual en fer sonar les culleres de fusta, era acompanyat per un tabal, que tocava un home del Fondo, i el ti Batiste cabota que tocava la guitarra.

les danses, tan serióses, tan miráes,
en que feia de cap “El Pablanquer”
amb bronxa de gesmil en la solapa
i el compás de ses cames tan atens;
                                                                                    (M. Ferràndiz)

Els vestits, el pentinat l’ornamentaven posant flors al costat del topo, de gesmil i molt abundant, una brotxà al pit i al costat de la orella, i si no tenien es posaven gerani o rosa, úniques flors d’abans o lo que tingueren de flor a casa... els pomells al pit de brotxetes de gesmiler, era flors arreplegades quasi tancades als patis de les cases i que esclataven poc a poc formant una original flor a la sina de les balladores. 

Ens conta Elvira sobre els pentinats “... que era un monyo o topo darrere, però en temps més antics la seua mare li contava que es feien d’un a tres topos. Els tres topos era costum portar-los diàriament com ha cosa normal...”  

I segueix explicant Elvira, “...Les danses es ballaven tres dies després del dia del Stm. Crist, en el mes d’agost època de molta calor, per este motiu les faldes eren de teixits fresquets. A Aielo a totes les cases tenien canyís on feien els cucs de seda, activitat molt arrelat a Aielo al segle XIX, i per aquest motiu estaven molt relacionats amb la llonja de la seda de València, i tenim fàcil accés a les teles de seda valenciana. 
Aquelles teles emprades per a ballar eren teixits de color verd foscos o granat, i a floretes xicotetes, de tacte sedós. Les iaies treien dels baguls i caixes, corpinyos, faldes i bruses blanques, mantonet de manila que es posaven creuat per davant i nugat darrere, i davantal negre. 
De les cortines de les cases es feien les faldes i si algú tenia vestit valència també es vestia amb ell, però sols eren 3 o 4 persones del poble les propietàries d’estos vestits tradicionals. 
Els homes feien servir un pantaló negre de vestir, jupetí, faixa negra i una camisa blanca i les espardenyes de careta i talo en la veta negra.”

Ballant al carrer sant Pere, anys 60.  (Col. Lola Domingo Sanz)
Al voltant de les danses: Contes

Elvira Juan recull al seu llibre “Musica y tradición en Ayelo de Malferit”, el Conte de la farina: és una anècdota que es remunta quan antigament es ballaven les danses a la Plaça Palau. La “copla” va sorgir, segons conta la història, d’una forma espontània, quan un home va haver d’amassar el pa mentre la dona complia amb el compromís de ballar les danses, i com no sabia amassar, se li quedà caldosa la pasta. Va anar a dir-li-ho a la dona a la plaça, i com estava ballant li ho va dir cantant. Ella sense deixar de ballar, li va cantar com ho havia de fer.

Cos de podadora
manegues d’astral
això que tu saps
l’aigua li ha fet mal
posa-li farina
i te s’endurirà,
la ra la la ra la
la la la la la

I per a finalitzar esta xicoteta aportació nostra a les danses, comentar que el nostre mestre, Miguel Ferrándiz (1877-1962), també t’escrit el conte NIT DE DANSES. La història tracta sobre una nit de danses en la que passa un succeït que trastoca la festa.
Ballant les danses al Cine Patronat, anys 50, (Col. Marife Sancho).

Són molts els balladors i balladores, moltes les histories i anècdotes... poc a poc es faran visibles, des d’ací molts ànims per a la nova Associació de danses!!


Mª Jesús Juan
Alicia Martí
       Publicat programa de sant Llorenç 2017
(II part)




No hay comentarios:

Publicar un comentario