BATISTE PALMÍ i JOSEFA ALEMANY, veïns de sant Antoni

Estem al carrer de sant Antoni, a la porta de la casa nº 31, hi viuen una parella, Batiste i Josefa, que són dos veïns del carrer des de fa molt de temps. Només arribar Amparo, una filla de les tres que té el matrimoni, està eixint per la porta i ens diu: Passeu passeu…hi estan esperant-vos… I entrem… Eix a rebre’ns altra filla, Pepa que és la que ens acompanya a la saleta. Malgrat ser hores de sopar, ens esperen amb els braços oberts. Els trobem asseguts al sofà, peus amagats davall de la mesa camilla. Nosaltres ens asseguem també al costat, la calentoreta va bé, és un lloc ideal per conversar dels temps passats i de la vida que han viscut en general.

Només veure’ls ens adonem de la parella perfecta que formen estes dues persones que passen dels 93 anys de viure i d’experiències acumulades. Observem la tendresa que desprenen en cada moment dedicant-se mirades i gestos de complicitat i estima. Sobre tot Batiste cap a Josefa que, diligent, rep tot l’afecte amb un gran somriure constant que demostra la felicitat agraïda.

Són exemple de sintonia desprenent pau i benestar, desprenent una càlida harmonia.

Engeguem la registradora i quan comencen a contar tota la seua saviesa ens reafirmem en la nostra idea del valor d’escoltar a la gent gran que té tant per ensenyar a la resta. Són molts anys els que porten per davant i això es nota.

“Sóc Juan Bautista Palmi Juan, conegut com Batiste “Canals” perquè mon pare Vicente Palmi Calabuig era fill del poble de Canals. El Palmi ve de Canals però la meua mare era d’Aielo, Daniela Juan Bataller, la ti Daniela o “la garrofera”, però més coneguda per la ti Daniela a seques. I al mes que bé faré 94 (a gener de 2016)”.

 

Ens diu que eren 8 germans però a Aielo sols vingueren ell i Sento Canals, que feia la tasca d’agrimensor del poble, és a dir, l’encarregat de mesurar els terrenys quan estaven en dubtes. Els altres germans quedaren a València, on es van criar tots junts amb els pares. Batiste arribà a Aielo als 17 anys.

Al llarg de la conversa ens expliquen aspectes personals, familiars, anècdotes... també aspectes de treball. I és que tenim davant dues persones que en saben molt sobre l’ofici que feien temps enrere. Ell, el de panader, que ha anant canviant i ella, el de llatera, que ha desaparegut i que nomes queda en la memòria de qui l’ha treballat.

Comencem per ell. La filla de tant en tant intervé per matisar o per ajudar a extraure del cap allò que els pares tenen guardat, que en el cas especialment de Batiste, és molt perquè té una memòria privilegiada que ja voldríem molts.

El seu ofici era panader. De xiquet, a València, anava a les escoles Pies, del trajecte de casa a les escoles, parava un parell d’hores a treballar en casa del germà que era panader i que va morir abans de guerra.

Així que l’ofici el va dependre ja de menudet.  A València va estar treballant en un forn, però arribà el moment en que es va col·lectivitzar la indústria i tancaren molts forns i a ell el van passar a Campanar.

“Amb 15 anys ja tenia 11 homes al càrrec meu i cobrava més que el meu pare.  Després el meu pare es va sentir vell i se’n va vindre al poble. Vinguérem amb ell Sento i jo, que era el fill menor. I en arribar a Aielo vaig conèixer una xica (i la dona per al·lusions respon.. ací està!!)  i es casàrem”.

Aquella joveneta, de la qual Batiste s’enamorà era Josefa Alemany Molla, filla d’Encarnació Molla Vidal, la gaga, i Miquel Alemany Soler, el llatero, que era de la mateixa quinta que ell.

Batiste, a Aielo s’ocupava de les terres del seu pare, així que també ha treballat de llaurador, però ell recalca que els seu ofici era el de panader.

“...Primer vaig treballar en el forn dels Borderies, al carrer Major”.

Recorda que en temps de guerra el poble tenia un cupó de farina per cada forn.

“... Punxo i Trinitari estaven en Gandia, i en casa de Borderia es repartia el pa per a tot el poble en cartilla de racionament i “La boba”, la mare, la boba verdadera, en  va demanar per favor, que anara jo a obrir el forn i així no perdria el cupó de farina que li tocava... Xe!, li vaig dir jo, també es una pena que es perda i em vaig passar allí....”

“...i després vaig estar treballant a casa de Punxo, al carrer Major, va estar 28 anys, a l’any 1963  Punxo va obrir el forn a l’era.... “

A l’any 1963 va estar una temporada a França, a la temporada de l’arròs, però no va voler tornar. Ens conta que va anar per un capritx, perquè s’n anaven tots els amics i molta gent del poble. Ell no li calia anar perquè ja tenia feina a Aielo, no se l’acabava... Va estar recol·lectant arròs al poble francès de Fougres. Rememora que la temporada de l’arròs començava en la Ribera i d’allí passaven a la Ràpita, a la desembocadura del riu Ebre, i després a la temporada de França.

“Després vingué el treballar a l’estraperlo. Anava amb el carro a portar blat de la Manxa, jo el comprava i el portava amagat en el carro, baix, en la soga... que deien. La guàrdia civil, no era tonta, registrava els carros amb uns punxons llargs que estacaven en els sacs, en la punta del punxó hi havia com un “hueco” que a l’estacar-lo treia els grans. Si te’ls pillaven te’ls llevaven.

Descarregava en Ontinyent, a les dos fàbriques, de “El guapet  de la farina” i a “El Xurrero”. El venia a la persona que més pessetes donava per ell. O anàvem també a Benigànim, a una dona, la Viuda, que era més valent que el món... I així vaig estar fins que es va estabilitzar i ja no valia la pena i vaig tornar al forn, a l’ofici de panader”.

I com és un entès en l’ofici de panader, aprofitem per preguntar-li un dubte que tenim pendent: la diferència entre dues pastes típiques d’Aielo: la cofafa i la cristina.

“La cofafa era una pasta diferent a la cristina, es posava nous, panses, alguna ametla. La cristina era amb sucre per damunt. La cofafa és una pasta igual que el passocarat, la deixaven fer bona, era mes gustosa... era una pasta esponja molt bona...  Tambè el pa era molt diferent a ara, mes “aüllat”, mes gustós, quan més dies el tenies més bo estava”.

Li preguntem per la casa on estem parlant i on viuen, i ens conta que era del pare de Josefa que la va comprar en la subhasta d’una hipoteca.

Batiste i Josefa es varen casar el dia 22-7-1950 i Batiste amb un somriure en la boca recorda:

“Vam anar a la casa abadia i el retor ens va dir:  Ara que esteu ací, vos case!! ... i ja en són 65 els anys casat més els que portem junts”.

I com entrem en el tema del casori, preguntem sobre el festeig.

“Vaig vindre de València i no tenia amics, no coneixia a ningú, i vaig anar a l’Eixample, on anàvem tots i la vaig vorer, em va agradar, em vaig arrimar a ella i em va acceptar... Com es feia la demanà, li ho vaig dir a son pare, que ja festejàvem,  i ell digué: ja s’apanyareu, porteu-se bé!!... Després li vaig fer demanà per a entrar en  casa.

I comenta desvanit mirant a Josefa: “Se la vàrem guanyar!!.

Es casaren i vingueren a viure a la casa de sant Antoni, on habitaven els pares de Josefa. Però al poc, per viure independents, se n’anaren a altra casa familiar, al carrer Valls nº 2, al carrer que no trau cap. Recorden Batiste i Josefa que a prop d’on vivien  hi havia un forn, el forn de la ti Camila, però ell no va treballar allí. També recorda un altre forn conegut com el forn vell o el forn de l’agrero, al carreró travessia pl. La Font.

“...El pa que comprava la gent del poble el feien i pastaven en casa de Borderia, en ca Trinitari i Punxo, que eren panaderies, els altres forns no venien pa, sols eren per a coure...”.

Batiste, com expert en la matèria, insisteix que malgrat ser panader, també va treballar de forner. I a continuació rememora aquells anys de tantes penúries i necessitats, del racionament, de la fam ...

“Va haver una època que el racionament el donaven en farina i les panaderies no feien pa i les persones pastaven en casa de Trinitari vaig esta de forner coent bollos, cassoles...

Les dones, pobretes dones, per anar-se’n l’home a treballar a jornal, anaven a la matinada al Moli Propet a comprar farina i desprès a casa a fer els bollos i a l’hora del jornal ja els tenien fets.”

I no totes les dones desprès de fer el trajecte al Moli Propet aconseguien la farina necessària.

“...Els bollos eren de farina i aigua, eren tan durs que per a menjar-se’ls ens emportàvem una taronja per a mullar el suc amb el bollo i fer-lo blanet. Abans no hi havia mescla. Era un pa sense gluten, difícil de coure... fet de farina de panís  i per a que lligarà una miqueta, la que podia només, es posava un poc de farina de blat...

 “...Va haver una època, en la segona guerra mundial, que venia una farina que no podies treballar, agarraves un pilotet i si tocaves la pedra s’apegava, era impossible treballar la massa. Després portaren una farina francesa que en sacs de tela era altra cosa.... d’una matèria a modo de moniatos que es deia “maniot”... molt bona! molt bona!...”

Batiste ens parla d’anècdotes i succeïts ocorreguts a la panaderia. I és que se les sabia totes!. Amb un trosset de clarió numerava les cassoles perquè hi havia persones que se l’enduien encara que no l’havien feta o la canviaven per una altra millor... i tranquil·lament se la menjaven. Per evitar-ho Batiste les marcava amb números.

Batiste va ser també soci fundador de la Cooperativa del barbat, era abans secció de vivers de la Cooperativa Agrícola “Sant Engraci Màrtir”. Si, Batiste ha fet de tot, als 56 anys va tenir un infart quan treballava en la panaderia dels Borderia. Quan es recuperà de la malaltia i sent pensionista es posà a treballar en la cooperativa del barbat, al càrrec de les dones que tallaven la “vara”. La presidència de la cooperativa vingué després. Quan era president li dedicava tot el dia. Va estar de president durant uns 16 anys.

“...Començaren a tindre unes diferències i la secció vivers de la cooperativa, donarem pena per moure més capitat que tenia la cooperativa i tenien por de “quebrar” i arrastrarem en la caiguda a la cooperativa perquè eren fills. I per això decidiren formar una cooperativa, va arribar a tindre 21 socis, hui en quedaran 8 o10 socis fundadors, han anat morin-se o se n’han eixint de cooperativa. Perquè passarem males èpoques...

El primer president que tinguérem va ser Honorio Martínez Marti “Maquinero”, ell pertanyia a una agrupació que formaren entre Honorio, Rafael Molla, Joaquin de garrofa i uns 5 o 6 membres més.

I Honorio a l’entrar nosaltres es va quedar en la Cooperativa, i els altres no van voler i se n’anaren. Honorio va ser el primer president, el segon Fulguencio Vicent i després jo, que vaig estar 16 anys, fins que em vaig cansar... son càrrecs honoraris, ara està la meua filla en la junta, per a que no es perda el nom...”

Com la casa on viuen està prop del palau dels marquesos de Malferit, els preguntem si recorden alguna anècdota. Els marquesos venien tots els anys però després ja no.

I Batiste comenta que, quan ell va anar-hi a viure, era l’època en la que els marquesos ja no acudien tant al poble. Al palau vivia Alfredo Castelló Silvestre. Però la memòria privilegiada de Batiste si recorda una anècdota molt graciosa.

“Hi havia un tal “virli” que tenia 5 o 6 de família i servia al marqués. Es conta que en una ocasió el marqués li va dir: “tinc ganes de menjar una cassola d’arròs al forn”. I “Virli” li va fer una cassola ben gran per a tota la família del marques, plena de pedacets, era tremenda i portant-la al forn Virli la mirava i pensava “si els meus xiquets agarraren esta cassola!!! I quan la portava al palau se li va ocórrer agafar un pedacet i menjar-se’l”.

Quan arribà, el marqués li preguntà perquè faltava un trosset a la cassola i Virli li va contestar:  No m’ho nomene!!... Mire, és que he passat per baix d’un balcó i una persona ha tirat una salivà i ha anat a parar allí...I va ser suficient per a que el marques li diguera: Emporta-te-la que jo no la vullc!!. I així va ser com va aconseguir la cassola per als seus virlets...

Després els preguntem sobre la festa del carrer, i Batiste ens respon que ell en sap poc només el que ha vist des que va anar a viure al carrer a la dècada dels anys 50.

“Abans la festa de sant Antoni era diferent, hi havien molts matxos. Al carrer posaven d’una part a l’altra una corda lligada i una anella i jugaven a passar l’agulla... Tot axó s’ha perdut”.

En això coincideixen els dos, Batiste i Josefa. Ara deixem de banda a Batiste perquè volem que siga Josefa la que ens conte en què consisteix l’ofici de llatera que ella feia des de xicoteta.

I li preguntem per l’antic ofici de llatero i per l’artesania que fabricava el seu pare.

“...El meu pare feia de tot!! cabassos, ventalls per al foc, estibes per portar verdura, estores en general, estores per al carro... Per a l’església va fer una estora de punta a punta, des del carrer a l’altar major..”.

“...Curiosament, els barxíns, en Atzeneta, que en casa si casa també feien de tot, no sabien fabricar-los... els barxíns els havia de fer ell!!. El meu pare! No hi havia ningú més que els fera... Feia per a tot el poble, no parava de fer faena... anava algú a casa: “ti Miquel” una sarià per al matxo!. O bé: una sarià per al burret!. O tambè: ti Miquel, una sarieta per dur l’arena!.

Ell es posava tota la nit a fer i al “sendemà” ja la tenia feta...”

“... Jo esquilava les peces amb una corbella mes xicoteta i anava tallant tot lo que sobrava per fer-ho netet...”

Josefa recorda que fent esta tasca solia clavar-se alguna punxa i furgant, furgant se la treia. Li preguntem si el seu pare preparava ell mateix l’espart i ens respon que no, anava a comprar-lo a Albaida i Atzeneta.

En el poble tenia dues dones que li feien la llata per a ell (la llata era una tira ampla feta d’espart). Miquel cosia les tires de llata, una dins de l’altra. La cosia i l’amagava, tenia “salero”, gràcia per a cosir!!... era un mestre en la matèria. En aquells temps tot es feia d’espart.

I tot seguit Batiste postilla que el plàstic va matar l’espart.

“...Quan feren la carretera des del port de l’Olleria fins a Ontinyent, era carretera blanca, i Batistet “El Cabo” i el soci que tenia, l’asfaltaren i tots els cabassets que utilitzaren, que en foren molts, perquè tot era pedra i es trencaven en seguida, es feren ací en esta casa...”

I per enllestir la conversa, encara ens expliquem que a l’arribada de l’estiu tots eixien al carrer amb les cadires i feien rotgles, fins i tot algú fins i tot dormia al carrer damunt de la sarià segurament cosida per Miquel “el llatero” i refinada per Josefa “la llatera” filla del carrer Vell. 

Ens sorprenem, com després de tants anys, són capaços de recordar a la gent del poble, i fins i tot, ens conten alguna que altra anècdota de les nostres famílies. Són tants els records i vivències que guarden entre els dos... Gràcies Batiste, gràcies Josefa per les vostres remembrances.

Mariló Sanz Mora

Mª Jesús Juan Colomer

Sant Antoni 2016

In memeoriam

Batistes Palmi Juan:

I se'n va anar al 23-12-2015, 

i encara escoltem el ressó de la seua veu 

i sabiesa de les seues paraules... D.E.P.